Una part important del nostre planeta està convulsionada. La publicació en diversos mitjans de comunicació europeus d’unes caricatures humorístiques sobre el profeta Mahoma han indignat la major part del món musulmà.

Les violentes protestes esdevingudes en diversos països islàmics (Síria, Líban, Palestina, l’Afganistan o l’Iran) han derivat en l’assalt i crema de diverses ambaixades (no només europees) i han estat farcides d’amenaces de mort i d’insults cap als europeus. També s’ha demanat el càstig contra els blasfems i la presentació de disculpes. El boicot a productes de països com Dinamarca també s’ha estès.

Una reacció histèrica

Sé que aquesta asseveració meva és probablement inoportuna, però em sembla que és prou evident que la reacció és absolutament desproporcionada, per no dir directament histèrica. Cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui i de sentir-se ofès pel que cregui més convenient. Però el que hom no pot fer és usar la violència per imposar un determinat punt de vista. Si un se sent vexat pel comportament d’una altra persona el que ha de fer és acudir als tribunals. Aquest és un dels principis més fonamentals i bàsics de la democràcia, i una manera sensata de resoldre els problemes.

Aquesta exagerada reacció ha vingut incentivada per diversos fets. En primer lloc, la sensació d’opressió i de vexació que tenen els països musulmans, especialment els àrabs. Aquest sentiment s’ha disparat des de la intervenció anglo-americana a l’Iraq.

En segon lloc, la instigació dels sectors més radicals i violents de l’islamisme, encantats d’haver trobat un nou argument per a continuar amb la seva tasca d’enverinar l’ambient. Cal tenir en compte que bona part d’aquests sectors ataquen a Europa no només per ser cristiana o per ser capitalista (fet que lligaria amb la raó anterior), sinó també per ser democràtica. En aquest sentit, les paraules de l’imam de Copenhaguen posant les seves creences religioses pel davant de la democràcia danesa són força significatives. Per cert, l’esquerra que culpa de tot occident s’adonarà algun dia que aquests sectors són purament i dura d’extrema dreta, que són uns enemics declarats de la llibertat?

Finalment, la manipulació d’alguns règims polítics, com el sirià o l’iranià, que intenten tapar les seves pròpies vergonyes i fracassos invocant el perenne enemic extern. El fet que les protestes més violentes hagin esdevingut en les zones més calentes del planeta mostra aquest factor no pot pas ser menystingut.

Amb el que he apuntat fins ara no nego pas el dret dels musulmans a sentir-se ofesos pels dibuixos (el de la bomba en el turbant era molt lamentable, per no dir directament insultant). El que estic criticant és la forma que ha pres el rebuig. Que algú es manifesti pacíficament, reculli firmes i iniciï un procés judicial em sembla correcte. El que jutjo intolerable i miserable és la forma en què s’està fent la protesta: incendiant, assaltant, amenaçant i demanant retalls a la llibertat d’expressió.

Llibertat d’expressió

Societats com la danesa es fonamenten en la llibertat d’expressió i el respecte dels drets humans. Contràriament, les societats musulmanes, per desgràcia seva i nostra, estan encara mancades de les més mínimes llibertats públiques. La dictadura és el règim més habitual, per no dir l’únic. La barreja de poder religiós i polític crea monstres com l’iranià, on la casta dominant religiosa determina qui pot aspirar a ser president del país i qui no. El problema és com superar aquesta situació. Millorar el respecte als drets humans i la situació social i econòmica en aquests estats és imprescindible. Per tant, el primer pas consisteix en impulsar el diàleg i la col·laboració amb els sectors musulmans moderats i democràtics, tant a nivell internacional com domèstic.

Aquest fet que acabo d’apuntar (la manca de cultura democràtica) ens permet explicar una part de la sobrereacció. Els habitants dels països islàmics (o almenys els seus sectors més radicalitzats) no semblen ser capaços de comprendre que el govern danès (o el noruec, o el francès) no han publicat les vinyetes (ni tan sols n’han autoritzat l’edició). Per tant, demanar responsabilitats als governs és un contrasentit, perquè les societats europees es basen en la llibertat d’expressió. Per cert, els governs dictatorials dels països islàmics sí que ho saben que els governs occidentals no poden fer res. Però mentir i manipular els hi surt a compte per a poder seguir robant i oprimint.

Penso que, des del punt de vista dels drets humans, no s’ha de cedir. Les crides a la responsabilitat, si es porten massa enllà, poden ser una nova forma de coartar la llibertat d’expressió. Ja en tenim prou amb el neofonamentalisme cristià que ens ve de Nord-amèrica com per a patir ara una nova estrebada de l’altra banda (els fonamentalismes religiosos són el mateix, un dogma totalitari). Separar religió i estat, creences i vida social als països occidentals ha estat un gran avanç que ha costat molt esforços i patiments.

Començar a fer callar per no ofendre persones que tenen una determinada visió religiosa és molt perillós i pot arribar a ser molt injust. Per què es parla només de protegir els sentiments religiosos? No es pot sentir un agnòstic o un ateu també ofès quan una religió l’acusa d’impur? No és millor protegir els sentiments de les persones en general? No és això més just i equitatiu? Deixem a la gent opinar i resolguem les controvèrsies a posteriori d’una forma civilitzada.

Anem tots al súper

Per cert, tenint en compte que els catalans ja estem patint un altre injust boicot comercial jo proposo una solidària compra de productes danesos. És, senzillament, una qüestió d’higiene democràtica i de justícia: Dinamarca és un dels països que donen més diners en concepte d’ajut al desenvolupament, que estan ajudant més aquells països que ara més els ataquen.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG
www.udg.es/fcee/professors/rballester