– Espera recuperar les propietats familiars de la Cuba d’abans de la revolució castrista?

– La restitució és difícil. En aquests moments no es pot ni demanar. Desitjaríem una transició tranquil·la per als cubans.

– La Fundació Catalana Begur-Cuba té un any de vida. Quins són els projectes i ambicions?

– Centralitzar les investigacions i aportacions que en els diversos municipis de Catalunya es fan sobre els indians. En aquest tema hi ha molta descoordinació. També volem rellançar les relacions culturals entre Catalunya i Cuba.

– Hi ha un projecte de creació d’un museu. Com està?

– És a llarg termini. Cal un centre d’interpretació i documentació. No seria un museu tradicional, sinó un espai interactiu basat en les noves tecnologies, sense exloure el beneficis turístics que per a Begur representaria. Hi ha tanta arquitectura indiana a Begur i s’han rehabilitat tants edificis que ja no ens conformem amb la cançó del meu avi que va anar a Cuba. Sense caure en el localisme, des de Begur volem treure a la llum tot un món indià real, que existeix.

– Per lògica, el museu hauria d’estar vinculat o dependre del Museu d’Història de Catalunya i del centre sobre la immigració que s’està creant a la Jonquera, no?

– Tenim el suport logístic del Museu d’Història de Catalunya, però no necessàriament hem d’estar vinculats.

– Com ho fan per difondre la Fundació?

– Admetem col·laboracions i mecenatge. Per 30 € anuals es pot ser «amic» de la Fundació Catalana Begur-Cuba.

– I quina relació tenen amb l’Havana?

– El projecte de relació bàsicament passa per la Sociedad de Beneficencia de Naturales de Cataluña, de l’Havana, que és el casal català més antic del món. Data de mitjan segle XIX i integra els catalans que històricament eren d’allà. Hi ha una relació directa. Tenim previst, per exemple, anar a presentar allà el llibre El nacionalisme cubà i Catalunya, de Lluís Costa, historiador [veí del barri de Sant Narcís] i veritable ànima de tot aquest projecte.

– Tanta relació hi ha?

– El meu pare va arribar a Cuba amb 28 anys en acabar la Guerra civil espanyola. Tenia problemes. Havia comprat una partida de biberons però el que els va encarregar no se’ls volia quedar. Amb els amics cubans van vendre’ls tots a les farmàcies. Aquesta anècdota mostra l’esperit de col·laboració d’aquells anys. És un esperit emprenedor que segueix present.

– I l’edifici per al museu?

– La il·lusió seria tenir-lo en un edifici indià de Begur. [Diari de Girona]