Desenes de milers de ciutadans d’Oslo van ajuntar-se l’altre dia al carrer per cantar contra l’assassí Anders Behring Breivik, autor de la matança de 77 persones innocents. Cantaven contra ell, contra la seva ideologia nazi i contra el perill de la intolerància i el racisme. Van cantar Els nens de l’arc de Sant Martí, la reedició que ha fet el cantant noruec Lillebjorn Nilsen, de la cançó My Rainbow race, original de Pete Seeger.

Aquesta és la bellíssima adaptació al català que de la cançó de Pete Seeger van fer fa uns anys Joan Dalmau i Xesco Boix. La titulaven Un cel blau per sostre: “Un cel blau per sostre,/ un mar sovint tan serè,/ un món rodó i preciós,/ què més puc voler? I és perquè us estimo/ que ho intentaré de nou,/ mostrar-vos vull el meu arc/ és l’arc de sant Martí. Hi ha gent que sempre estarà cega,/ no vol saber res de ningú. /Hi ha qui creu que això que fem,/ no servirà per a res./ D’altres busquen el camí fàcil,/ bombes -diuen- les necessitem,/ digueu-me, qui pot matar a un que no creu?/ La llibertat no té dreceres./ Aneu a avisar a tots els nens,/ a tots els pares i a les mares, també,/ aquesta és la darrera oportunitat/ per aprendre a compartir”.

La versió noruega de Nielsen, famosíssima en aquell país, diu així: “Un cel ple d’estrelles,/ l’oceà blau tan gran com el veus,/ una terra on creixen les flors./ Pots desitjar res més?/ Hem de viure junts./ Cada germana, cada germà./ Fills petits de l’arc de sant Martí i d’una terra fèrtil./ Digues a tots els nens./ Digues al teu pare, digues a la teva mare,/ que aquesta és la nostra darrera oportunitat/ de compartir una esperança, un món”.

Tinc la immensa sort de treballar a Girona en un institut on conviu gent dels quatre continents: africans, asiàtics, europeus i americans. Són fills de l’arc de Sant Martí. A la meva classe d’ESO s’hi parlen 12 llengües maternes: català, castellà, gallec, brasiler, romanès, xinès, ucraïnès, àrab, berber, llengües de Senegàmbia… Aquesta riquesa és tan extraordinària, tan suggeridora, tan humana i d’avui, que és un privilegi i un plaer poder-la gaudir. La convivència és completa, sense problemes, apriorismes religiosos o culturals, sense prejudicis. Són nens i nenes, són joves, són persones que estan aprenent, éssers humans que creixen junts, aportant i rebent, compartint i somniant, sota l’arc de sant Martí. S’estimen. Els estimo.

Què diria avui l’avi de la Fatou si veiés que la seva filla, provinent del cor de l’Àfrica, comparteix armariet en un institut de Girona, allà a la vella Europa, amb la Yanje, arribada fa uns anys de la llunyana Xina? Què dirien sengles avis si poguessin veure com l’una i l’altra s’entenen en un perfecte català i són tan amigues? Quanta gent de Girona no se sorprendria agradablement de veure que l’amistat i l’amor trenquen totes les barreres, totes les fronteres? Africans, europeus, americans i asiàtics en un sol objectiu comú: viure la vida. Catòlics, protestants, ortodoxos, musulmans, hinduistes i ateus, en el mateix temple, respectant-se i compartint taula i coneixements.

L’Institut de Santa Eugènia acaba d’enregistrar un Lipdub, com fan tants altres instituts d’arreu. Ho han fet amb música i lletra pròpies per a l’ocasió. La lletra és d’Andrea Viera, Ariadna Ridao, Assiya Belhayen, Bintu Sankareh, Dalila Cordón, Dani Caro, Irene González, Michelle Bayas, Noèlia Lara, Yasmina Navas, Diana Olaru, Natàlia Madrenas, Jordi Vilamitjana i Fonso Castillo; la música, de Fonso Castillo.

La cançó, que es pot escoltar i llegir a eldimoni.com, el periòdic digital de Santa Eugènia de Ter, diu coses així: “A Can Gibert,/ a Can Gibert del Pla,/ hi ha un institut,/ és el Santa Eugènia./ Som mil i pico,/ i de tot arreu;/ Som gent de pau,/ no ens agrada la guerra,/ som de Santa Eugènia,/ som de Can Gibert./ Vine amb nosaltres,/ no te n’estiguis ja,/ que som de tot arreu,/ que som de tots colors./ Negres, grisos, blancs!/ Negres, grisos, blancs!/ Som del Brasil/ i de l’Àfrica negra,/ del carrer Montfalgars/ i de la plaça del Barco./ Som de la Xina,/ d’Hondures, Colòmbia;/ de Ghana i Nigèria;/ del Ter i l’Onyar./ I Galligants! Una metzina/ Ens aporta la força;/ És la metzina màgica/ en què beuen els déus./ I es diu joventut…”

L’arc de Sant Martí als instituts de Girona és una esperança per al món, també per als nostre món, sobretot per al nostre món. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines