Quan Zapatero va considerar que l’Estat espanyol participava en la Champions League de les economies mundials corria el setembre de 2007: “Espanya és la que més partits guanya, la que més gols marca i la menys golejada.” Era un Onze de Setembre (quina conya, des de Catalunya!) quan el president va afirmar que l’Estat compliria amb les xifres de creixement econòmic previstes per a aquell any i va assegurar que s’assolirien tres milions de nous llocs de treball per al final de la legislatura (el març de 2008). Aquell José Luis va explicar també, davant del grup parlamentari socialista del regne, que portarien a terme noves mesures “significatives” en habitatge, entre les quals va destacar la del foment del lloguer entre els més joves. Quan el moviment dels indignats era impensable a les places de l’altra riba de la Mediterrània i molt menys encara a les places Catalunya de Barcelona i de Girona, la Pepa Bouis ja ho sabia.

El juliol de 2006 (fa cinc anys!), la Pepa tancava el seu article Joves i habitatge: una bomba de rellotgeria, a eldimoni.com, amb aquest paràgraf: “No us sembla ara lògic (…) que els joves estiguin també desesperançats i indignats? A mi sí em sembla lògic. I saludable. Si les coses no canvien, aquesta situació es pot convertir i, de fet, s’hauria de convertir en una bomba de rellotgeria.” La Pepa, en el text, prèviament ens havia interrogat: “Qui més qui menys de nosaltres, tenim fills o néts. De debò, no se’ns fa un nus a l’estómac si ens parem a pensar en el futur que els espera? I no parlo de les qüestions més filosòfiques de l’ordre mundial de les coses, sinó de la seva quotidianitat. La professió, la feina (que no sempre són la mateixa cosa, malauradament), l’habitatge, la sanitat pública, els serveis socials, les guarderies públiques, les escoles…”

I així ho descrivia en primera persona: “Tinc una filla de 27 anys. Viu amb el seu company des de fa anys en un pis de lloguer que, mal que bé, poden pagar. (…) Els agradaria llogar -o evidentment si poguessin, comprar- una casa més gran que el seu pis perquè tenen dos gossos que formen part de la seva família i necessiten més espai. També els vindria bé en un futur no gaire llunyà tenir un fill o una filla. A tots dos els agradaria. Però, lògicament, no poden ni plantejar-s’ho seriosament hores d’ara. Busquen, però no troben res que estigui al seu abast.”

Després diran que ningú ho va dir; que ningú ho va escriure; que ningú ho va saber preveure; que ningú no ho sabia… La Pepa Bouis sí ho sabia.

Podria finalitzar aquesta galeria recordant tots els caps de setmana que la Pepa rebia aquestes línies en El Punt, via disquet i a peu, i comentàvem presencialment la jugada, com ha de ser! Però m’ho guardo per a mi. Estic emprenyat amb el món, ho sento! M’estimo més salivar amb els calamars farcits que cuinava (recepta de la seva mare) i somiar que ens llegeix des del setè cel, amb en Paulí, en Tià i el Che, mentre en Diumé no para de radiar acudits. Tots cinc riuen i se’n foten.

Aviat farà vuit anys, vaig acabar amb un crit la presentació del llibre que la Pepa va escriure sobre en Sebas; va ser a La Màquia i vull tornar a repetir-lo aquí, més fort que mai: Visca la Pepa!

> Mor la periodista i amiga Pepa Bouis: El Dimoni plora en blau marí.