Ho va dir el seu germà Adolf: la Pepa (Bouis) se n’ha anat aviat, als 58 anys, però va viure molt. Encara més: va saber viure molt. I aquesta certesa no acaba de consolar, però reconforta i ensenya: que, com ho va fer la Pepa, s’ha de viure amb l’alegria que fa capaç de resistir (i de lluitar-hi en contra) les contrarietats, les injustícies, els dolors i, fins que es pugui, la mort que assetja. Que s’ha de viure per poder agrair-li a la vida tot el que ens dóna, sense que això representi ni conformisme ni acceptació de les coses com són, sinó un treball constant per crear un tros de cel enmig de l’infern.

Hi va haver més cançons en el comiat a la periodista, que tant va estimar aquest diari i que tant va aportar-li. De Paco Ibáñez, de Silvio Rodríguez, de Serrat. També van cantar alguns dels seus amics, amb els quals havia cantat de jove, quan vivia a Barcelona, abans d’iniciar el periple gironí que va dur-la a Santa Coloma de Farners, Salt, Sant Feliu de Guíxols. Hi ha qui va llegir una cançó de Moustaki, Il y avait un jardin, per fer present que la Pepa va convertir les seves cases en jardins de vida i d’amor. Altres amics i familiars van recordar-la com la dona vital, lliure, generosa, optimista que era. I també com la dona d’esquerres que va demostrar que era amb la seva manera de viure i d’actuar. Algú va dir que n’està tip de la mort. Molts van expressar el seu agraïment a la Pepa: per la vida compartida, per la joie de vivre, per tantes converses, per haver-los ajudat o per fer-los millors persones.

Gràcies, Pepa, carinyo, per haver begut la vida a glops, trobar-la bona i oferir-ne als altres. Va ser bonic acomiadar-te així. [De set en set · El Punt Avui]