N’estic tip de la mort. De la mort a mig camí, fora d’hora, de la mort malalta. De la mort mentidera, de la injustícia i absurditat d’aquesta mort quan no és ben rebuda. No vull que truqui més a la porta, no quan no li toca.

N’estic tip de la tristesa de la mort perduda. De la tristesa dels que no morim i morim una mica cada cop que la mort s’equivoca.

N’estic tip del plor estèril per la mort traïdora, massa sovint s’equivoca. I ens pren algú que encara hi hauria de ser i sols en queda el record. El record que ens plora i ens riu, però tan sols el record.

N’estic tip d’aquesta mort que entra d’amagat i ens mata a tots una mica més a cada pas que dóna.

N’estic molt tip de la mort. Amb el seu degoteig d’error. N’estic tip del consol del descans de la mort malalta.

N’estic tip d’aquesta mort.

Que t’acompanyin els estels, Pepa.

Oriol Prat, germà del primer i únic marit de la Pepa