M’ha fet molta il·lusió que em convidéssiu a fer el brindis de la Festa Major de Santa Eugènia de Ter amb la qual refermeu la vostra inqüestionable personalitat. Brindem, doncs, amb una altra abraçada que sigui la penyora d’una amistat sincera entre dos pobles veïns des de temps immemorial.

Entre nosaltres sempre hi ha hagut una relació estreta i cordial de veïnatge: vosaltres veniu sempre a la Festa Major de Salt i els saltencs a la de Santa Eugènia.

Salt i Santa Eugènia de Ter seguim essent veïns tot i que el dret a decidir ens hagi conduït a un resultat divers. Vosaltres sou ciutadans de Girona i nosaltres, que també n’érem per decret, vàrem escollir ser independents.

I és bo que uns i altres exercim aquest dret que és un Dret Universal. Un dret de tots els ciutadans i de tots els pobles d’arreu del món i no ens el pot prendre ningú.

D’aquí a tres dies celebrem la Festa Nacional de Catalunya. És la Festa en què celebrarem l’heroisme dels ciutadans catalans morts en defensa de la nostre nació, però el fet que perdéssim la guerra amb Espanya no volia pas dir que desaparegués la nació. De fet, cada segle després hem tingut la mateixa guerra amb el mateix contrincant perseguint el mateix resultat: Catalunya, perd les guerres però la nostra nacionalitat no las pogueren matar ni la podran matar mai…

Ara, per sort nostra, aquests conflictes no es resolen amb guerres, sinó amb pactes, amb raonaments i amb referèndums. Tothom té dret a decidir quin és el seu poble i quina és la seva nació!

Visca, per molts anys i segles la Festa de Santa Eugènia i visca per molts anys i segles la nació catalana.

Em varen encarregar que us llegís un breu parlament i que us llegís també un poema. És el següent:

«El meu poble és un poble que camina»

El meu poble és un poble que camina
un xic a les palpentes i a l’atzar
perquè dubta i encara no domina
la boira que li tapa terra i mar.

Si tenim com a poble l’hora baixa
com la de qualsevol projecte humà,
no ens podem conformar amb la rebaixa
i oblidar-nos d’ahir i de demà.

Vull dir que no podem dormir a la palla
perquè el futur serà demà mateix.
Refer un poble no és obra de quincalla
sinó un esforç comú per perdre el greix.

Un poble de debò per seguir i creure’l,
on tothom pugui dir-ne noms i font,
on cada ciutadà visqui per veure’l
a dalt de tot del gran progrés del món.

Un poble que estudiï i s’esforci
per fer sentir en el món el seu parlar
i que defugi qualsevol divorci
entre allò que predica i el que fa.

No com un poble que amb no-res s’eslloma
ni com un mercadeig de llibertat;
no pactar amb qui no ens vol i sempre ens doma
ni repassar un camí equivocat.

Formar tots un país obert de portes,
obert a cops de mall i de refús
per revifar les esperances mortes
als ciutadans cansats de tant d’abús.

Un poble més senzill que extraordinari,
germà de tots, sens odi per ningú,
pertinaç en l’esforç i solidari
cara al futur amb caminar segur.

Un poble que comenci a tornar a escriure
que un home és lliure quan no és esclau;
si està sotmès, ja no se’n pot dir lliure.
Ser-ho vol dir: fer allò que més li escau.

Un poble, en fi, tan antic com els altres
que es vol traçar tot sol el seu camí
per cridar fort: “El que volem nosaltres
és el dret sacrosant a decidir!”

Salvador Sunyer i Aimeric va ser alcalde de la vila veïna de Salt i és escriptor [08·09·2011]