A la Biblioteca Montfollet, una Hora del conte amb sorpresa: Pitzas d’El Dimoni, la llegenda eugenienca que retorna l’origen de l’autèntica pizza al Pla de Ter, va visitar la Biblioteca familiar del CEIP Montfalgars, la Montfollet, el passat divendres 15 d’abril de 2011, a les 5.30 de la tarda: mitja Hora del conte divertida i gustosa -gràcies a l’assoc. de motos Dimonis de Santa Eugènia-, una bona manera de començar les vacances.

«Pitzas d’El Dimoni»

Zas! Treu pit!, cridava El Dimoni al petit sagal quan aquest somicava per la pastoreta de l’altra riba del Güell. “Treu pit i no somiïs truites, zas!”, continuava El Dimoni, provocant-lo… “Pit, zas!, pit!”, coratge (zas!) per conquerir el cor de l’Eugènia era el que necessitava en Guillem. Mai no havia estat més desatès el ramat que aquella primavera; mai no havien fruït més -xais i gos- que ara: ningú els menava… En Guillem, fill de Montfullà, s’havia abandonat a estimar l’Eugènia, vaileta del Pla de Ter i bufona com cap altra a les ninetes jovenívoles del sagal. Dies en feia que no menjava res de res: el darrer rosegó de pa amb l’última tomata de les hortes de Can Masó, ja se l’havia cruspit feia setmanes…

“Sagal: pit, zas!”, era la cantarella que feia brollar El Dimoni d’entre les pedres del llit de les aigües cristal·lines del riu Güell. Guillem tenia ganes de menjar i ganes d’estimar i ser estimat… El seu món es reduïa a omplir la panxa i l’ànima i El Dimoni -sabedor de les seves necessitats- li repetia la cançó de l’enfadós: “Pit, sagal, pit!” I repetia: “Pit, zas!, sagal!”… El Pla s’omplia del que el diable li exigia: “Pit!-zas!-sa-gal!” i més “Pit-zas!”… “Pit-sa-gal-zas!”, “Pit-zas!”; retrunyia a per tot el Pla de Girona… Corria el 1357, a punt estava d’embogir en Guillem de fam i de desig. El Dimoni li llançà l’ham: “Sagal, la teva ànima per un pont i menjar. Fa? Zas!?” El cor del vailet bategà i la panxa buida del pastor retrunyí. Va entendre a la primera -els eugeniencs són llestos de mena; tots són eugenials- la proposta de Pere Boter. Però va ser un “sí” petit, ràpid però petitó. Zas! El Dimoni no va perdre ni un sospir: agafà pergamí i ploma i l’obligà a signar aquest pacte amb el diable. Pont i pa, zas! La lluna presidia la nit, mil dimonis treballaven sense pensar… els dos brancals de l’arc del pont ja tenien la seva curvatura i ja unien les dues ribes del Güell.

En Guillem no parava atenció a l’obra que havia provocat, li faltava gola per cruspir-se els petits pans rodons d’hòstia amb els quals El Dimoni li havia menjat l’enteniment… Tot el voltant del sagal -roses i flors, a Sant Narcís- estava sembrat de coquetes de pa (delicioses!)… Quan Quillem va omplir la panxa, s’adonà del que passava i, pitjor encara, del que passaria amb la seva ànima si no aturava el resultat d’aquella ploma sobre paper.

Recordant els crits d’El Dimoni -“Zas! Treu pit!, sagal!”- s’armà de valor -pobre com era, res més en tenia- i mentre recitava l’oració^* que li havia ensenyat la seva mare, foragitava els mil dimonis amb mil coques de pa… Ziu, ziuuu… zas! Traient pit (zas!) la farina engaltava un dimoni rere un altre: allà quedaven, enganxats amb la seva pròpia massa… Guillem estava guanyant la batalla: el pont estava a punt d’acabar-se, únicament hi faltava la pedra de la clau de volta, i apuntà bé contra el darrer llucifer… Ziu, ziuuu… zas! Allà van quedar aixafats, per la potència de l’impacte, tota la cort de l’avern. Pit!-Zas! El Dimoni gravat damunt la coca. Pit!-Zas!, zas!

El moliner de la riera Maçana va veure que seria una gran idea recordar la gesta amb una coca salada que s’alimentés dels productes de l’horta de la sèquia Monar i portés dibuixada la cara d’El Dimoni, per no oblidar-ho mai i recordar que, quan convé, cal treure pit i zas!: naixien les pitzas!

	El Pont del Dimoni. Jaume Pons Martí (1855-1931). Oli sobre tela. 34,7 x 56 cm. Col·lecció particular. Girona FOTO: PEDRESDEGIRONA.COM

El pont el va acabar el mateix Guillem -Granollers, de cognom- de Montfullà; l’ànima (i el cor) se la va deixar prendre per l’estimada Eugènia; i les pitzas es van estendre per tot el Pla, arribaren a l’Alguer, saltaren a Itàlia, s’adaptaren a la llengua llatina i ara -fins i tot- es venen congelades…

… però, als barris de Santa Eugènia de Ter les continuem fent com fa més de 650 anys:
amb el cor i el pit, zas!

*Jo et conjuro, malaire,
en el nom de Déu Pare,
en el nom de Déu Fill,
en el nom de l’Esperit i Sant,
en el nom de la Santíssima Trinitat.

Nit de matines,
dia de Nadal;
monja que a l’hort hi ets
collint roses i flors
per curar els pecadors,
aquestes paraules tenen una virtut:
curen el mal i donen la salut.

Les Pitzas d’El Dimoni són una idea dels Dimonis de Santa Eugènia [assoc. de motos]