L’himne

Els 390 dies que va durar la seva mili, en una unitat de l’exèrcit de terra situada en un punt introbable dels Monegros, van començar tots exactament igual. Diana a les sis, amb rebombori general de la tropa per vestir-se —un soldat està vestit si porta les botes posades, lligades i ben lluents— i arribada amb menys de dos minuts a la primera revista del dia. L’últim de formar serà recompensat amb una guarda nocturna suplementària. Tanta pressa no era sinó per donar el bondia a la bandera, que s’hissava cada matí a la mateixa hora que els soldats s’alçaven del catre. L’himne a la bandera, és clar, era un abrandat cant de ritme binari, compost pel músic major del batalló de caçadors de La Palma, l’any 1907, i feia posar veritablement la pell de gallina pensar en els milers de soldats que cada dia, a la mateixa hora, arreu del país, es deixondien amb aquella patriòtica melodia. Ell, però, no va cantar l’himne ni un sol dels 390 dematins de la seva vida militar. Quan el turuta entonava el primer compàs, obria la boca amb entusiasme, amb tant o més entusiasme que el dels seus companys, però d’aquella boca no en va arribar a sortir mai ni una sola nota, ni una sola síl·laba. La satisfacció per haver aconseguit, un dia més, burlar impunement aquell estult imperatiu li durava tota la jornada de maniobres i exercicis; aquella era, al capdavall, la seva única i innocent forma de revolta: el silenci.

Trenta-vuit anys més tard d’aquell exili infecund, a un quart de vuit del matí, en el tercer pis d’un immoble de l’eixample, entre Cartagena i Dos de Maig, hi sona un despertador. Ell l’apaga de seguida, salta del llit, com sempre sense fer-se pregar, i es dirigeix al lavabo per complir amb els ritus matinals. Orina assegut, perquè la somnolència és poc amiga de la punteria, s’afaita cantussejant qualsevol cosa, encara mig adormit, i es desvetlla del tot amb l’aigua —freda primer, després calenta— de la dutxa.

Quan torna a entrar al dormitori s’asseu al llit, al costat de la seva dona, i li acosta la galta, acabada d’afaitar, als llavis. Ella, amb els ulls tancats, encara, el besa, esbossa un somriure i li diu:

—Què era això que cantaves? No t’ho havia sentit mai.

El llum

Un repic violent de campanes desperta E en el precís instant que endinsava per quarta vegada el ganivet de l’embotit entre les costelles del seu pare. Gira maquinalment el cap per veure quina hora marca el ràdio-despertador. Gairebé tres quarts d’onze. Aleshores s’adona que entre ell i la tauleta de nit, hi ha un altre cos. E enfonsa la cara plana en el coixí, aguanta un moment la respiració i s’esforça a recordar. Res. Li balla vagament pel cap haver quedat amb algú, la nit abans, segurament per anar a prendre alguna cosa. És evident que no va tornar sol a casa, però amb qui ha dormit?
Sortir de dubtes seria ben senzill; n’hi hauria prou d’obrir un moment el llum de sobre la tauleta. Però E allarga la mà mig estesa i, amb cura, acaricia l’esquena anònima del cos que jeu boca terrosa al seu costat. Pell suau, malucs amples. La mà baixa una mica més i s’atura en la rodonesa d’un cul generós. És una dona.

E continua la seva exploració a cegues, ara sobre la part posterior de les cuixes, i ja pot notar la tebior de l’entrecuix, que el crida. Finalment, ella es desperta —o fa com si es despertés. Gemega fluix i ell s’atura tot d’una. El moment de desconcert dura poc; ella es tomba de seguida i l’abraça reclamant la continuació del joc. Ara E procura identificar-la recordant-ne el gust. La besa a la boca i, amb la llengua, intenta encertar un rastre d’olor familiar: la saliva, el deix d’una colònia, el pintallavis. S’esmuny entre els pits i inspira profundament.

La combinació d’indicis li desperta el record de com a mínim tres o quatre dones diferents, però continua sentint-se incapaç de decidir-se per cap d’elles. Podria, d’altra banda, no ser ningú conegut. Dubta un moment. ¿I si, a les fosques, s’està embrancant en una aventura sexual que, a plena llum del dia, no emprendria ni begut? E resol el dubte decidint que, qui ara mateix li apropa la llengua a l’orella, despertant-li amb fúria la fera, és M. Problema resolt.

Deu minuts més tard, E, encara a les fosques, aconsegueix obrir-se pas entre aquell cos àvid que el xucla i arribar a la tauleta de nit. Ara haurà d’obrir forçosament el llum. A les fosques, trigaria hores a trobar els preservatius, treure’ls de la caixa, obrir-ne un —del dret— i posar-se’l sense que l’erecció baixi. Però, a aquestes alçades, no es pot arriscar a obrir el llum. Veure’s ara les cares podria aigualir tota la festa; més val esperar-se al final. S’oblida del calaix i dels preservatius, i es llança, encès, a la conquesta vaginal. Hi entra amb força, sense gaire miraments, però ella ho agraeix amb un xisclet agut i una esgarrapada al seu braç esquerre.

Ara ja no pot domar la curiositat. L’excitació és massa gran per continuar sense saber entre les cames de qui està ficat. Si és M, la contemplació de la progressiva deformació dels seus trets facials, a mesura que s’apropi l’orgasme, encara l’enardirà més. Si és una altra, potser desconeguda, experimentarà la inèdita sensació de veure la cara d’una dona per primera vegada mentre la penetra. E no pot més. Sense interrompre ni un moment el vaivé del seu cos, empeny el d’ella novament cap a la tauleta de nit. Ja gairebé hi és quan rep el primer avís de l’onada que s’apropa. Atura la maniobra. Potser no val la pena arriscar-se en un moment tan delicat. I si ho engega tot a rodar? Però decideix assumir el risc, i encén el llum, que l’obliga a tancar els ulls amb força. Ferida per la llum elèctrica, ella també tanca els ulls, i acompanya cada embranzida d’ell amb un gemec més intens. E accelera el ritme, i nota com l’orgasme comença a obrir-se pas. Poc a poc, tots dos obren els ulls. E no pot més i dóna via lliure a l’onada de plaer, en el mateix moment que aconsegueix mirar-la cara a cara.

-Aaaaaah!!!

E s’aparta violentament del cos de la seva mare. Salta a terra sense haver acabat d’ejacular i continua cridant. Ella es tapa del tot i s’enrigideix —muda, immòbil— sota els llençols. E sent com el plaer que encara és present en el seu cos es barreja amb un dolor insuportable a l’estómac, i corre a agenollar-se davant la tassa del vàter. Després del primer vòmit grinyola la porta del balcó de la cuina. E torna a vomitar i sent l’últim crit de la seva mare, espès i prolongat, perdent-se en el buit pestilent del cel obert. E vomita una tercera i última vegada i cau, inconscient, al costat de la tassa, clavant-se l’escombreta del vàter fins al fons de l’ull esquerre.

El raspall

A casa hi va haver sempre un sol raspall de dents. Ens hi rentàvem les meves dues germanes, la meva mare i jo. De pasta dentifrícia no en fèiem servir, no n’hi havia, però després de cada àpat —esmorzar, dinar i sopar— fèiem cua al lavabo i dels tres germans dos comptàvem en veu alta fins a trenta mentre l’altre es raspallava enèrgicament les dents amb un raspall només moll d’aigua. Comptàvem ritmant cada número amb un rigor militar: Un! Dos! Tres! Quatre!… Quan arribàvem a trenta li passàvem el raspall al de darrere i preníem el nostre lloc en el cor computador: Un! Dos! Tres! Quatre!… El pare era l’únic que no es rentava les dents. No vaig saber mai per què. Hi estàvem tots tan acostumats que ho trobàvem ben natural. A més, encara que no se les rentés, ell també participava de l’ús comú del raspall; el feia servir, cada matí, abans d’esmorzar, per escurar els pèls de la fulla d’afaitar.

L’ús massiu del raspall el devia fer malbé ben d’hora. No era un raspall com els d’ara, que s’han de canviar cada mig any. Aquell era un raspall de debò, amb les pues gruixudes i un mànec de color de plata, auster, sense coloraines. Però tot i així, jo només el recordo ben tou, impotent per fer front a tanta dentadura, tants cops al dia (dotze, sense comptar el pare). Que fos dur o tou, però, poc ens importava. De fet no n’havíem conegut mai cap altre, de raspall, i per tant no ho sabíem si la seva consistència era la normal. L’important era raspallar-se enèrgicament, durant trenta segons, tres cops al dia. La mare ens hauria passat per alt moltes coses però no pas aquesta. Amb la salut no s’hi juga i les dents només es tenen una vegada.

Quan jo tenia dotze anys vam deixar de fer servir el raspall. Un dia el pare es va empipar com una mona. Acabava d’afaitar-se i va sortir del lavabo bruelant que ja n’estava tip que li deixéssim el raspall ple de porqueria, que després li quedava enganxada a la gilette. Des d’aquell dia, el raspall només el va fer servir ell. Vam proposar a la mare de comprar-ne un altre. Ens ho podíem permetre. Però després de parlar-ho amb calma tots quatre i calibrar pros i contres, vam decidir que era igual. Per rentar-nos les dents amb un altre raspall, que vés a saber com seria, més valia deixar-ho córrer. I ho vam deixar córrer.

La reixa

Els romanesos no en tenen ni idea. Actuen sempre en grup i a la destralera. Rebenten portes o finestres, entren com ho faria un ramat de vaques en una cristalleria. En qüestió de segons buiden la casa i fugen a tota velocitat, fent xerricar els pneumàtics d’una furgoneta de luxe i despertant tot el veïnat. Aquesta gent, sense paciència ni mètode, aconseguiran desprestigiar en pocs anys un ofici que ha costat segles convertir en allò que és. A casa hem treballat sempre d’una altra manera. Amb calma i dedicació, pensant no només en nosaltres sinó en aquells que són víctimes del nostre art. Actuem sols i sense organitzar escàndols. Normalment, els propietaris triguen dies o setmanes a adonar-se que els hem entrat a casa. Durant l’hivern, pentinem de manera ordenada i calculada les segones residències de la costa. El nostre ordre, és clar, es basa en el desordre. Avui L’Escala. Demà Sant Feliu de Guíxols. L’altre Grifeu. N’hi ha prou amb una mínima planificació de desordre ordenat per reduir gairebé a zero les possibilitats que t’enxampin. Entre un robatori i un altre a la mateixa zona passen setmanes, fins i tot comptant que, afortunadament, no som els únics que encara treballem bé. El país és ple d’urbanitzacions aïllades, veritables pobles fantasma que fan les delícies estiuenques de nous rics que es pensen qui sap què, i on, a l’hivern, la policia no s’hi deixa caure ni per avorriment.

Avui toca Blanes. Deixo el cotxe aparcat tres cases més amunt del meu objectiu. Així, fins i tot si algú es dignés a passar a aquesta hora per aquest carrer desert i mal il·luminat i el cotxe li despertés alguna sospita, jo podria continuar treballant a prou distància de la seva curiositat. Salto la tanca del jardí i vorejo la casa fins al darrere. Des d’aquí podré enfilar-me fins a la terrassa i, d’allà, al teulat. A casa ens coneixen amb el sobrenom dels «escuraxemeneies». No són precisament les xemeneies, allò que escurem, tot i que hi ha gent molt verra i, només de passar-hi a través, us faríeu creus de la quantitat de merda que fem baixar avall. Enfilar-se fins a un teulat pot semblar cosa fàcil. A les pel·lícules sembla sempre bufar i fer ampolles. Però requereix força física, agilitat i precisió. Les canals cada dia són menys sòlides. El plàstic està substituint el zinc a marxes forçades i un es veu obligat a aferrar-se a llocs impossibles. És feina d’equilibrista i d’atleta. Els balconets i terrasses posteriors acostumen a ser el millor trampolí per arribar al teulat, i generalment són prou accessibles. Com aquesta terrasseta, on no serà difícil grimpar. Agafo una mica d’impuls, el suficient per penjar-me amb una mà al colze que dibuixa la conducció del gas i, d’aquí, amb l’altra mà, directament a la barana de la terrassa. A l’estenedor hi ha un parell de pinces d’estendre roba, de fusta. Estan en molt bon estat i això vol dir que no han passat gaire temps a la intempèrie. Bon senyal. Els propietaris deuen venir-hi prou sovint i, per tant, la casa estarà ben avituallada. El porticó que dóna accés a l’interior de la casa des de la terrassa està protegit per una reixa de ferro colat. Com sempre, els propietaris han barrat totes les obertures com si amaguessin el botí del Banc d’Espanya. Són ben rucs. Mai no es prenen ni la meitat de molèsties per protegir l’accés a la xemeneia.

Amb quatre bots sóc al capdamunt del teulat i em disposo a ficar-me dins el fumeral. Són gairebé les tres de la matinada i l’aire gèlid de gener em travessa amb facilitat la indumentària, que ha de ser forçosament lleugera. Els romanesos entren a les cases amb abric, com si ramblegessin. No tenen respecte per ben res. Des d’aquí dalt el mar és un immens forat negre. Se sap que hi és, i on és, precisament perquè és l’únic lloc del qual la vista no retorna cap mena d’informació. Tot negre. Penso en la vida dels peixos, que no sé si dormen, a aquesta hora, perquè ben mirat no sé si dormen, els peixos. Quan era més jove i entrava a les cases amb el pare, ell sempre em deia que m’entretenia massa, abans de ficar-me per la xemeneia, que badava i que un dia m’enxamparien fent el mussol sobre un teulat. Al pare no li he dit mai perquè, resolut com és ell, no ho entendria, però el moment de ficar-me de cap per avall per la xemeneia, fent pressió amb les espatlles per controlar el descens, sempre m’ha provocat una angúnia de no dir. No suporto els llocs estrets, i l’interior d’una xemeneia és sens dubte el lloc més estret on he estat mai. Sempre he pensat que un dia entraria en una xemeneia mal feta, massa estreta, i no en podria sortir. Quan li preguntava al pare si no s’hi podia quedar enganxat, un, dins una xemeneia, em responia que en trenta anys no s’hi havia pas quedat mai, ell que està força més gras que jo.

Deixo de pensar en els peixos. Respiro fondo i fico el cap dins la xemeneia, després el tronc, les cames, i vaig baixant a poc a poc i amb els ulls tancats. Les parets estan raonablement netes, i puc baixar al meu ritme, sense patinar. Calculo que em deu faltar ben poc per arribar a baix i obro els ulls. No hi ha gaire diferència, dins d’aquesta pantalla de sutge, entre tenir-los oberts o tancats. Baixo una mica més i tot d’una topo amb un obstacle imprevist. Què collons hi fot, una reixa, aquí al mig? Com que baixo amb els braços encreuats a l’alçada del pit, la primera part del meu cos que hi ha entrat en contacte ha estat la cara. Em trobo de cap per avall, dins una xemeneia, amb la cara encastada contra una reixa, a quatre pams del terra, però sense poder acabar de baixar. No pot ser. És massa ridícul. Ningú no pensa a posar una reixa a la boca de la xemeneia per evitar que algú pugui entrar per allà. La gent pensa en els romanesos, i fortifica portes i finestres que ells, igualment, acaben rebentant perquè no tenen respecte per res. Però la xemeneia! A qui se li acut, de posar una reixa en una xemeneia? I posar-la aquí baix! Una cosa és posar-la dalt de tot, com un avís. Però posar-la aquí baix és pura mala fe.

Immobilitzat en aquesta posició, noto com la sang comença a acumular-se’m al coll i a les temples. Pensar a sortir d’aquí per allà mateix on hi he entrat és literalment impossible. Ningú no pot remuntar, de cap per avall, la longitud d’una xemeneia. En realitat, ara mateix m’és impossible de realitzar cap mena de moviment. Aquesta és exactament la mena de situació en què el meu pànic a les estretors no es voldria haver trobat mai. Noto el telèfon mòbil a la funda del cinturó, però aconseguir fer arribar una mà fins allà és físicament impossible. I ni parlar-ne de treure’l i portar-me’l a l’alçada del cap, que ara mateix tinc amorrat a la reixa. Se m’acut de cridar. Potser, per una vegada a la vida, una patrulla de policia s’haurà dignat a venir a treure el nas en aquest racó de mala mort, haurà vist el cotxe i amb l’ajuda dels veïns m’estarà buscant per aquí fora. Provo de cridar. Em surt un gemec patètic, que dubto que ningú arribés a sentir a més de deu metres de la llar de foc. Com a mínim podria haver deixat el cotxe ben bé davant de la casa, no? I aquesta mania de baixar de cap per avall? Mai abans no m’havia passat pel cap de preguntar al pare per què baixem així en lloc de baixar de cap per amunt. Si hagués baixat dret ara les coses serien una miqueta menys dramàtiques. I la policia? Sempre tocant els collons i per una vegada a la vida que els necessites passen de tot. I la puta reixa? A qui se li acut, d’anar a fotre una reixa aquí baix? S’ha d’estar molt malalt, per fer una cosa així. I els romanesos? Rebentar-ho tot. Portes i finestres i l’ofici, heu rebentat. I ja veieu què heu aconseguit, la mare que us va parir tots plegats, que em posin reixes fins i tot a les xemeneies, cagumdéu! Però no s’hi trobaran, pas, ells, aquí. Qui s’ha de menjar la reixa amb patates sóc jo. I no me’n vindran pas a treure, els romanesos, d’aquí. Ni ells ni ningú, cagumdéu, que som a gener i d’aquí a que algú es digni a tornar a posar els peus en aquest cony de casa em trobaran amb la cara rebentada contra aquest ferro dels collons. I ja veuràs, la gràcia que li farà al senyoret de la casa, quan posi la clau al pany i, des de la porta, senti la pesta que faré, aquí, de cap per avall, amb la cara rebentada contra aquesta puta reixa. La mare que els ha parit tots plegats, el senyoret, la policia, mon pare i els romanesos dels collons!

Al cinema

Havia plogut tot el dia. La plaça del cinema feia un estampat de bassals deformes i l’Oriol, embrancat com es trobava en la seva explicació, tenia els dos peus pràcticament submergits sense ni adonar-se’n. Al principi, s’escoltaven l’Oriol, bocabadats, tan sols els qui feien cua a la taquilla i algun client del bar del cinema que havia sentit el rebombori. Però la gent crida gent i amb poca estona, passavolants i espectadors que sortien d’altres sales es van afegir —uns amb un somriure burleta, altres amb uns ulls atònits d’incomprensió— al cercle dels qui, a una distància prudent, escoltaven els raonaments d’aquell orador improvisat per qui aquella era la situació més normal del món.

—He entrat a la sala que faltava un minut per començar. El temps just per deixar claus, tabac, cartera, tota la parafernàlia repartida entre els dos posavasos que tenia a dreta i esquerra. La sala era pràcticament buida. Quatre files davant meu hi havia cinc nois armats fins a les dents de crispetes i porqueries. Cap a darrera de tot, una parella i s’ha acabat el bròquil. Ja em passa, a mi, això d’anar a encertar just la pel·lícula que no vol veure ningú. I amb aquest temps que fa aquests dies… no hi convida, jo ja ho entenc. Però jo, la veritat, més m’ho estimo. Una vegada vaig ser sol a la sala i, ben francament, vaig quedar-me fins al final més per la il·lusió que em feia que em passessin la pel·lícula per mi tot sol que no pas perquè el que passaven valgués gens la pena. Anem al gra, però, que amb tot això m’embolico. Jo m’he assegut cap al mig i, no ho sé, la veritat, s’hi estava tan bé… I la pel·lícula ha començat puntual i sense tràilers. De seguida m’hi he trobat. I em dic: ara et trauries les sabates. De fet, no és pas la primera vegada que ho faig però t’has de garantir que no tinguis ningú gaire a la vora perquè ja se sap, hi ha gent carregada de romanços.

Tres senyores agafades de bracet s’acostaren al cercle en el moment en què aquest no era encara prou atapeït per impedir treure el cap a mirar què passava però de seguida van girar cua blasfemant contra la postmodernitat i els seus excessos. Mentre elles marxaven, quatre joves amb el cabell molt curt i caçadores negres xalaven de valent cridant, a certa distància del grup: Puta madre, cabrón! i Ahí tus huevos! i Súper Pollas!

—Això d’estar en un lloc públic, amb altra gent que ni tan sols coneixes, i poder-te permetre comoditats d’aquesta mena és una cosa que sempre m’ha atret. Perquè treure’t les sabates a casa teva, és clar, és una cosa ben normal, fins i tot recomanable, però si te les treus al cinema i ningú no et veu, no ho sé, sembla com si fossis invisible i a mi m’agrada. La intimitat es fa molt més autèntica en un marc públic i imprevist que no pas a casa que, ja de per si, és un lloc íntim. Total que, descalç i amb les cames plegades sobre el seient, com si fos al sofà de casa, m’he trobat a la glòria i m’he dit: ho has de fer ben fet, home, que per això has pagat i, total, no fas mal a ningú! I, mentre començaven a desfilar els primers títols de crèdit, he foragitat també els mitjons. Se m’ha fet estrany passejar la planta dels peus nua sobre la moqueta, aquella moqueta acostumada al tacte de la sola de sabata, dels peus calçats. Imaginava que aquella era la primera vegada que hi reposaven uns peus nus. I, contagiat per la idea d’explorar superfícies inviolades per la pell humana, he començat a treure’m els pantalons quan, lliure de crèdits, la pantalla mostrava la primera escena del film: un pla estàtic d’una costa marroquina. Ja veuen com ha anat, doncs. Jo sóc persona de fer les coses ben fetes o no fer-les. Les cames se m’acomodaven al seient lliures de l’engavanyadora i habitual presència del pantalons i he pensat que l’esquena no podia ser menys o sigui que, sense fer l’espectacle, dissimuladament, també m’he tret la camisa i la samarreta imperi.

A aquestes alçades, la concurrència era espectacular. Amb poc més de cinc minuts s’havia aplegat tanta gent a la plaça que hagués omplert dos cinemes com aquell. Només els qui feia més estona que hi eren, però, tenien el privilegi de veure l’Oriol i de seguir els detalls de la seva explicació. Cap a darrere hi havia empentes, corredisses i tot eren enraonies, hipòtesis i enganyifes sobre el que passava a davant.

—Segur que a vostès els hagués passat el mateix. La temptació era massa forta per evadir-la i, finalment, mentre la protagonista dubtava, davant el frigorífic d’un supermercat, entre comprar un pack de iogurts grecs o naturals normals, m’he tret els calçotets. Un alliberament. Ara perquè estem tant d’orgues però ja veuran que d’aquí a poc hi haurà sales de cinema també per a nudistes. És una delícia. Llàstima que després ha vingut tot això. A mi ja m’ha semblat que en devia passar alguna quan el primer pla de la cara d’una nena que llepava un xupa-xup ha començat a difuminar-se. Donava la sensació que haguessin barrejat la imatge de la nena amb la d’una sala d’aquestes de Xangai on el personal fuma opi i tot l’ambient té una densitat al·lucinògena. D’al·lucinogen em fa l’efecte que no ho era pas el fum que sortia de la cabina de projecció i que enterbolia la imatge projectada a la pantalla però els responsables de la sala deuen haver pensat que podia ser tòxic. En fi, que de seguida he vist com un acomodador creuava corrent la sala i obria aquesta sortida d’emergència al carrer. Un segon acomodador ens ha empès literalment cap aquesta porta sense esperar-se que tingués temps ni tan sols d’agafar la meva roba. Ja veuen com ha anat. L’important, però, és que no hem pres mal i ara, quan em portin la roba aprofitaré per reclamar-los el preu de l’entrada que, al cap i a la fi, la pel·lícula no estava ni a la meitat quan ens han obligat a sortir.

Vere Papa mortuus est

No té cul i es mor a poc a poc. Fa mesos que no té cul, que evacua per un tub, directament de l’intestí a una màquina que quan s’empassa els excrements pontificis fa un soroll calent i bigarrat, com el ventilador del cotxe quan treus les claus del contacte i el deixes reposar. No té cul i des de fa setmanes menja pel nas, perquè té el coll foradat. Dos tubets estrets s’endinsen per les fosses nasals i desemboquen directament a l’estómac, prop del tub intestinal.

La porta de l’estança papal és custodiada per un senyor espanyol que porta corbata, té el front ple d’arrugues i no deixa entrar ni els cardenals. El Pontífex Màxim jau nu i rebregat en un llit amb matalàs de làtex, sota una llum intensíssima, que es divisa des de tots els racons del planeta. Ara ja no li calen els tubs, ni d’entrada ni de sortida. Fa esforços per fer sortir un gemec que se li mor a dins l’esòfag i no para de moure el cap. De tant en tant el senyor de la corbata pren una bíblia i li recita un salm. Però el Pontífex no se’l mira i continua agitant el cap; i treu un fil de bava que li regalima fins al mugró dret. I quan el senyor de la corbata ha acabat el salm, li eixuga amb fàstic la bava i remuga, entre dents, amb italià de Valladolid: «Madonna, quanto sei coglione…!».

El senyor de la corbata es dirigeix a la porta i crida el cardenal camarlenc. Li ordena que es vesteixi de color morat i es disposi a oficiar la cerimònia d’autòpsia papal. De seguida, un membre de la guàrdia suïssa truca a la porta. El senyor de la corbata l’obre i darrere el guarda entra el camarlenc, amb un martell daurat a les mans i un altre membre de la guàrdia suïssa tot darrere. El camarlenc s’apropa al llit i crida tres vegades «Karol!». El Pontífex Màxim intenta aixecar la mà dreta i continua movent el cap. Sembla content. El camarlenc, a falta d’una resposta, li dóna un cop de martell al front. Després un altre, més fort. Encara un tercer. Incrementa amb cada cop la intensitat i redueix l’interval entre un cop i un altre. Ja no li colpeja només el front sinó tot el crani. Li enfonsa els dos ulls amb cops secs i precisos i a cada cop el Sobirà de l’Església treu una mica més de bava i el senyor de la corbata, del darrere estant, exclama, ara en veu alta, indignada: «Madonna, quanto è coglione…!». L’agitació del Pontífex no cessa; li tremolen les extremitats, sagna per les orelles, i no para d’obrir i tancar la boca. El camarlenc, finalment, es gira vers un dels dos guàrdies, li pren la llança i abat el Pontífex a cops de bastó.

Dos minuts més tard li lleva l’anell i es dirigeix de nou cap a la porta. Quan ja gairebé és a fora, s’atura, gira el cap i, d’esma, murmura: Vere Papa mortuus est.

Ens vigilen

El revisor del tren m’ho diu en veu baixa. M’ho diu en veu tan baixa que sembla que no vulgui que el senti ni tan sols jo. Ho diu perquè ho ha de dir, perquè es veu obligat a donar-me una explicació però sap que se la juga, que jo podria ser un d’ells i amb el seu comentari apologètic s’estaria sentenciant.

Ell hi dóna més importància que no pas jo. Jo senzillament m’he canviat de jaqueta i per això avui m’he descuidat l’abonament del tren a l’altra. Ell, enxampant-me en ple trajecte sense bitllet, es veu obligat a cobrar-me’l doble. Què hi farem. La ruïna no vindrà d’aquí. A ell li sap greu, però, i després de tornar-me el canvi m’ho diu una primera vegada, amb la mirada perduda al fons de tot del passadís.

—És que ens vigilen.

Jo li dic que no passa res, que ho entenc, que senzillament m’he deixat l’abonament a l’altra jaqueta.

—El mensual?

—Sí, el mensual.

Se li escapa un rictus de commiseració exagerada i hi torna, aquesta vegada atrevint-se a mirar-me un segon als ulls, amb una expressió de complicitat del tot absurda.

—És que ens vigilen.

I continua el seu periple de funambulista amenaçat, de cobrador del frac amb deutes, de psicòpata despistat, perseguit per les seves pròpies víctimes.

Dones

Va trigar massa a adonar-se’n. Si hagués reaccionat una estona abans, o no s’hagués rabejat en la incredulitat, potser hauria trobat la manera d’evitar el desastre, hauria tingut una mica més de temps per esperar un improbable cop de sort, per buscar una sortida remota. Però pràcticament no n’hi va haver, de temps. Des del moment en què va prendre consciència inequívoca del problema fins que es va precipitar el desenllaç fatal no devien passar més de cinc segons: el temps que triga la sang a glaçar-se, el cos a enrigidir-se, el desconcert a emboirar-te la vista.

Devia fer un quart d’hora que caminava pel centre de P. Havia passat una bona estona badant dins la seva llibreria preferida, sense comprar res, fullejant només, picotejant desordenadament ara en una secció ara en una altra. Quan en va sortir va decidir aprofitar el sol agredolç de l’última hora de la tarda i tornar a casa a peu. El capvespre s’alçava sense ganes. El mar anava a jóc. Caminava distret, mirant arreu sense mirar enlloc, i deixant-se mirar. El miraven molt, aquell vespre, les dones. No és que li vingués de nou atraure les mirades, però és que el miraven molt, aquell vespre, les dones. Per poc que s’ho proposés, podia fàcilment deixar-se envair per la sensació que només el miraven a ell. Totes. Però aquesta impressió es va veure de seguida torbada per la constatació que no hi havia cap més home, al passeig. Va mirar endavant, allargant tant com la vista li permetia, però en sentit contrari al seu només veia venir dones. «Quina casualitat», va pensar. I va continuar caminant, sense donar-hi la importància que tenia. Però l’absència d’homes es feia més evident i sospitosa a cada pas. La quantitat de dones que baixaven en sentit contrari aviat va deixar de ser raonable. No només no hi havia homes; les dones s’havien convertit en una gernació, no n’hi havia ni una que no el mirés en creuar-s’hi i totes avançaven en sentit contrari al seu.

Va trigar massa a adonar-se’n. I ara que, pres pel pànic, s’aturava en sec, era massa tard. Impregnat d’una suor sobtada, plantat enmig d’aquella turba femenina, es va girar amb l’esperança de retrobar, a la seva esquena, un sol home. Però no va arribar a veure res. Les parpelles li van caure com ploms. I una esgarrifança en forma de xiulet, des del clatell fins a les cames.

La porta

Un cop de porta el va desvetllar ben entrada la matinada. Odiava aquell edifici amb parets primes com papers de fumar, i es va girar malhumorat, intentant agafar el son altra vegada. No havien passat ni trenta segons quan va sentir un altre cop de porta. Aquesta vegada es va incorporar, emprenyat, i en aquesta posició va sentir encara un tercer cop de porta. Aquest, però, li va semblar que no venia d’allà mateix. El primer havia sonat més aviat com si vingués de la banda del menjador. Aquest en canvi, provenia del cel obert del lavabo. Un nou cop de porta es va afegir als tres primers. Aquest últim va sonar molt a prop de la seva habitació, potser ben bé a la del pis de sota. Va parar un moment l’orella, per si sentia xiular el vent, però en lloc del vent va sentir dos nous cops de porta, gairebé seguits, i novament procedents d’extrems diferents del pis. Va sortir de seguida de l’habitació per comprovar que no eren les portes de dins de casa, les que petaven. Tot just acabava de sortir al passadís i tres portes més van petar tan seguides que semblaven cadascuna l’eco d’una altra. Era segur que els cops no provenien del seu pis. Però ho era igualment que no provenien mai d’allà mateix. Després d’aquells tres cops gairebé simultanis, va començar una suite d’esclafits que ara ja pràcticament no deixaven pausa entre uns i altres. Devien petar portes arreu, en tots els pisos de l’edifici. En tots menys en el seu. Ell va recular per ficar-se novament a l’habitació. El despertador marcava tres quarts de cinc de la matinada. Era impossible que aquell terrabastall de portes no despertés absolutament tota l’escala i fins i tot els veïns dels edificis més propers. Aquella simfonia de portes resultava eixordadora i cada cop feia tremolar un envà o altre. Va començar a pensar que l’estabilitat de l’edifici perillava, si desenes de portes continuaven petant d’aquella manera, i va decidir vestir-se mínimament i sortir al replà per si a algun altre veí l’havia inquietat la mateixa idea. El llum del replà era apagat, i allà fora l’estrèpit de portes era encara molt més escandalós. Es va decidir a picar el timbre de la segona porta, amb els veïns de la qual tenia més confiança. Ningú no va respondre. Ho va tornar a provar, però l’única resposta va ser una porta que va semblar tancar-se molt a prop seu, a l’altre costat mateix d’aquella porta on trucava. L’estranyesa es va apoderar d’ell i va trucar, seguits, els timbres de les sis portes que hi havia al seu replà. Només cops de porta per resposta, cada cop més forts i menys espaiats. Va girar-se per mirar la porta del seu pis, encara oberta. No entenia ni per què aquell corrent d’aire sobtat semblava afectar totes les portes de l’edifici menys la seva, ni per què ell semblava ser l’únic veí desvetllat per aquell rebombori impossible de passar per alt. En aquell moment li va semblar identificar la fressa buida que feia la porta del seu lavabo quan petava. Va pensar que la propera porta a tancar-se de cop podia perfectament ser la de casa seva i va córrer a ficar-se a dins. Acabava de tancar la porta del pis i va sentir amb tota claredat com petava la vidriera de la seva galeria coberta. Sense saber ben bé per què, no va trobar prudent entrar a la cuina per comprovar si efectivament aquella porta s’havia tancat de cop. Va creuar el passadís i es va tornar a ficar a la seva habitació, deixant la porta entreoberta. Va desvestir-se d’una revolada i es va ficar al llit, amb el cap completament tapat pel coixí, intentant protegir-se d’aquell deliri estrepitós. Tot i així, va poder sentir perfectament com petaven, l’una darrera l’altra, de manera incontestable, la porta del seu rebost, la del menjador, la del dormitori contigu i la de la cuina. L’última porta que va sentir petar va ser la del seu propi dormitori.

El nom

Avui fa un any vaig oblidar com em deia. Era un 22 de setembre, com avui, i era diumenge, com ahir. Me’n vaig adonar d’una manera idiota, còmica. Per enèsima vegada, havia perdut les ulleres dins mateix de casa. Al cap d’una estona d’anar amunt i avall, del dormitori al lavabo, de l’estudi a la cuina, vaig creuar-me amb la meva dona al passadís i em va dir:

—Són a la tauleta del ficus, amor. Un dia d’aquests no et recordaràs de com et dius.

Vaig fer una ganyota d’estic fet un bon desastre i em vaig dirigir al menjador on, naturalment, hi havia les ulleres en el punt exacte que ella m’havia indicat. Mentre fregava d’esma els vidres amb la samarreta, em vaig adonar, tot d’una, que efectivament no sabia com em deia. Per ser precisos, havia oblidat per complet el meu nom de pila. Se’m feien presents, sense cap esforç, Ferrer i Aubert, però davant de Ferrer no hi havia res. Aquell buit era tan natural, tan buit, que no semblava pròpiament un buit. Semblava més aviat que allà no hi havia hagut mai res. No era com quan busques una paraula de la qual recordes vagament la fesomia, i no acabes de trobar la manera d’articular-la. Aquell nom no tenia cara, ni tan sols difusa. Era una absència tan òbvia que si la raó no m’hagués urgit a buscar-lo, ho hagués deixat córrer d’entrada.

Però el vaig començar a buscar. Per tot aquell que no l’ha perdut mai, trobar el nom pot semblar fàcil. Tots el portem imprès en un document d’identitat, que entre altres coses deu servir justament per evitar-nos disgustos com aquest. I va ser al document d’identitat que vaig recórrer en primer lloc. Però allà, incomprensiblement, el nom tampoc no hi apareixia. Segons com es mirés, podia semblar que era mig esborrat, o potser les aigües que feia el carnet semblava que l’haguessin esborrat, potser no hi havia estat mai, aquell nom, allà. La veritat és que no recordo haver-me mirat mai el meu carnet d’identitat amb gaire interès.

Tothom té altres carnets, a més del document oficial d’identitat. Carnets de biblioteques, del videoclub, carnets de punts del supermercat, targetes de crèdit. Però a mi no m’han cridat mai l’atenció ni els llibres ni les pel·lícules, procuro no trepitjar els supermercats si no és per imperatiu conjugal, i fa tres anys la família em va retirar totes les targetes de crèdit quan vaig recaure —un episodi breu, però que va ser viscut com un veritable trasbals, a casa— en el vici de les escurabutxaques. No condueixo. Tots els comptes bancaris estan a nom de la meva dona i conseqüentment a casa només hi arriben factures a nom seu. Totes: les del telèfon, les de l’aigua, les de la llum, les del gas. El pis és de lloguer, però també ha estat sempre a nom d’ella. Ja hi era quan jo hi vaig venir a viure, i no ho hem tocat mai per evitar complicacions amb la mestressa, que està com un llum i converteix qualsevol fotesa en una tragèdia.

El nom, doncs, no apareixia per enlloc; ni en documents ni en factures. Però el nom d’una persona sembla una cosa que s’hauria de fer servir força sovint, no? Sembla poc creïble que un nom s’estigui dies, setmanes, mesos, sense ser usat. Però no és fins que un troba a faltar-lo, el seu nom, que no s’adona de fins a quin punt pot arribar a estar infrautilitzat. Els pares em diuen «fill»; el fill em diu «papa»; a la feina mai ningú no m’ha dit sinó «Ferrer»; per a la meva dona sóc «amor», i no crec que mai m’hagi arribat a cridar de cap altra manera. Confessar-li que no tinc ni la més remota idea de com em dic, em provoca un pànic infinitament més gran que conviure amb el desconeixement d’aquesta petita part de mi.

La veritat és que fa mesos que he deixat de buscar. Al capdavall, no s’hi viu gens malament, sense nom. I sé que el dia menys pensat reapareixerà. Em vindrà al cap tot d’una, potser, de la mateixa manera que se’n va anar. O el somiaré. O finalment algú em cridarà pel carrer. Només m’inquieta pensar com ho faré per reconèixer-lo altra vegada. Per reconèixer-me amb un nom que ja no és meu, al qual m’he desacostumat. Si he de dir la veritat, em fa por que torni. I no saber què fer-ne.

Oriol Ponsatí-Murlà és veí del barri de Sant Narcís
i impulsor del Club de lectura de poesia, dins el Club de lectura Sant Narcís

Miquel Pascal, d’Olot, va guanyar el primer premi del 5è concurs de narrativa convocat per l’Associació de Veïns Sant Narcís i el Punt de lectura de Sant Narcís – Club de lectura Sant Narcís amb l’obra Instantànies urbanes. El segon premi va estar atorgat a Oriol Ponsatí-Murlà, veí de Sant Narcís, per l’obra I no saber què fer-ne. 10 microcontes