M’agrada passejar-me i encantar-me per Santa Eugènia de Ter. Camino, per exemple, entre els blocs (els vells i els nous) de Can Gibert i hi sento el batec de la vida: els nens a les places, els homes i dones enfeinats a les botigues, els avis badoquejant, l’alenada fresca dels portals de les cases, l’aroma intensa de les cassoles abans de dinar, els crits de joia dels infants de la guarderia…

La gent es coneix i se saluda: a la fleca, a cal metge, a la porta de l’escola, a peu de carrer. M’agrada la vida d’aquest poble; m’agrada Santa Eugènia. El patrimoni humà d’aquest lloc de la ciutat és enorme. Fa anys que hi treballo i n’estic orgullós. Fins i tot me’n sento una mica part. He tutelat centenars de nois i noies i he tingut alumnes que ara ja porten els seus fills a l’institut.

Des de l’Institut, al capdavall de Can Gibert del Pla, Santa Eugènia és una aglomeració urbana imponent, amb cases de diferents alçades, blocs nous, edificis immensos, avingudes farcides de vehicles i l’incessant brogit del tragí d’homes i dones en trànsit. No obstant això, des de dalt de la torre del rellotge de l’Institut és percebible també el que fou el poble, els seus camps i les seves masies. Cap a ponent, el pla es degué estendre verge i incòlume fins al peu de les primeres Guilleries. Cap a llevant, l’esguard, travessant el Puig de Palau, s’atura als contraforts occidentals de les Gavarres. Queden al pla unes poques masies i un ai-senyor de riu, record encara d’un paisatge bellíssim. Escriví Bertrana que els arbres flanquejaven els camps de cereals, els camins i el riu, i que tot tenia una llunyania abastable, propera, amable…

Per desgràcia, en les últimes quatre dècades no han parat de desaparèixer els elements típics del paisatge santeugenienc: el tren d’Olot, el pont del Dimoni, les fàbriques, els rius, els arbres, els camps de conreu… Tot ha estat devorat pel ciment. En el seu lloc s’alcen avui blocs simètrics, ponts informes, carrers paral·lels, urbanitzacions de tiralínies. La línia corba ha estat substituïda per la recta, la genuïnitat per la uniformitat. Aquest poble ha estat sotmés a un procés brutal d’assimilació urbanística a Girona i tot s’ha fet i es fa a imatge i semblança de la gran capital.

Santa Eugènia és el sector més gros i més habitat de la ciutat de Girona (barris de la Rodona, Can Gibert del Pla i Santa Eugènia). És tan gros, tan habitat i tan autosuficient que conserva l’hàlit de quan era poble (fa tot just 40 anys): la gent, per exemple, encara diu que va a Girona quan s’acosta a la Rambla o a la plaça Catalunya; els homes i dones es paren a xerrar pel carrer i s’asseuen el capvespre a la plaça del Barco a fer-la petar. Dissortadament, aquesta aurèola de poble és només un miratge. Girona l’ha tornat en quatre dècades un barri d’allò més clàssic: li ha tret l’Ajuntament; li ha furtat els emblemes; l’ha anestesiat civilment i políticament.

En quaranta anys de dependència de Girona, Santa Eugènia de Ter ha passat de poble a barri perifèric, de ciutat dinàmica a barri dormitori. Tot i aquesta gran degradació de la vida civil, em temo que el més greu encara ha d’arribar. El perill més greu que té el barri és el de tornar-se un suburbi. Els signes que s’apunten avui són preocupants. A la mort civil que per a un poble significa la pèrdua de l’autonomia municipal, pot seguir ara la mort definitiva.

Vials i frontisses ho amenacen tot. La frontissa del Güell és l’atemptat ecològic, paisatgístic i veïnal més greu obrat a Girona en anys. Santa Eugènia tenia un riu, el Güell, un torrent mansoi (gairebé sempre) i bondadós de vores clapissades de verd. Des de la plaça de Toros de Santa Eugènia (així se’n diu encara en el Cossío) fins a l’enforcall que formen el Güell i el Marroc (la finca del Bell-lloc) el riu és avui només una claveguera immensa a l’aire lliure, una claveguera envoltada, per més inri, de dos carrils de cotxes veloços per banda.

Molts eugeniencs i santnarcisencs tenen records al riu: jocs d’infància i jocs d’adolescència. Molts homes i dones han fet del riu el punt de trobada i el confident dels secrets més íntims. El mateix cabal, humil però constant, d’aigua renovada a cada instant, és una metàfora alliçonadora de la vida i de la llibertat. Tanmateix, els habitants de la zona veuran aviat com desgraciadament se’ls canvia la frescor silenciosa de la nit a prop del riu, pel brogit incessant dels vehicles; la natura mil·lenària per un parc de disseny i obra.

L’alcaldessa de Girona ha insistit en la darrera campanya electoral en la necessitat de fer una nova infraestructura: la frontissa de Santa Eugènia. És ben cert que vistes les coses des de la plaça del Vi sembla natural que Santa Eugènia tingui una entrada/sortida cap a l’oest. Tanmateix, des del barri estant, hom veu com grans vials estan quadriculant el barri, com Girona, que ja no té terrenys al seu terme per créixer, busca noves eixides i entrades pel mig del que calgui; com els grans cinturons urbanístics (o les grans rondes) en lloc d’integrar barris, creen suburbis.

Malauradament, a molta gent li costa d’adonar-se de cap on van les coses. Caramels dolcíssims pretenen adormir el poble: el pavelló, la piscina, la biblioteca i el CAP són usats com a moneda de canvi de la suburbialització de la zona.

Desgraciadament, el riu no tornarà (les protestes no van servir per a res), però el Pont del Dimoni ha de ressuscitar. Jeu des de fa dècades a l’annex del cementiri de Santa Eugènia. Hi ha totes les pedres del pont medieval (totes menys la que es van endur inopinadament per posar-la a la novíssima parròquia catòlica). Estan apilades de qualsevol manera esperant que algú acompleixi la promesa de l’exalcalde Nadal d’usar-les per a fer un monument al barri que recordi el Pont. De moment, el dimoni torna a remenar la cua pel barri: ha ressuscitat la revista El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, un magnífic producte digital de la factoria d’Edicions VOLAT i companyia.

El nou regidor de barri és Joan Pluma. Segur que no ignora que aquesta zona de Girona amb prou feines té cap escultura, cap monument (malgrat que Emília Xargay, Enric Marquès i Prudenci Bertrana, per citar tres artistes molts importants, hi estan estretament vinculats; malgrat que Torres Monsó, l’escultor per excel·lència dels carrers de Girona, hi viu); que les activitats lúdiques, teatrals i artístiques passen de llarg; que fa falta un altre centre cívic i un teatre; que s’hi ha de mimar la vida associativa i s’ha de potenciar la participació dels homes i dones d’aquest indret a la vida política i ciutadana…

Per contra, el que és absolutament important que se sàpiga és que, lluny del fàcil discurs dels teòrics de la convivència i dels intel·lectuals de la tolerància, a Santa Eugènia es mostra dia a dia, carrer a carrer, escala a escala -amb evidents dificultats per descomptat- que la convivència, la tolerància i la integració dels pobles són possibles. Aquest capital humà és valuosíssim i s’ha de cuidar, mimar i lloar.

La festa major serveix moltes vegades per avaluar any a any d’on es ve i cap on es va. Més que una lectura pessimista de la realitat, més que un viatge nostàlgic al passat, aquest escrit ha volgut proposar una reflexió sobre Santa Eugènia de Ter, un poble que reivindica el dret a ser-ho contra els intents suburbialitzadors dels poderosos veïns. [Programa de la Festa Major·11·09·2003]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines