Qui demana al cel hauria de saber que hi ha vegades que de dalt de tot en cauen peticions materialitzades i encara que això sigui emocionant s’ha d’anar en compte perquè, si qui demana és encantat, una comanda concedida pot ser com un roc al cap. A mi em va caure una setmana per pintar en una casa rural de Carcassona, i segurament hi hauria hagut d’anar amb casc.

Diumenge

Vaig marxar havent dinat, amb maleta preparada per la Paula, un munt de teles i pinzells, i una llibreta amb idees i esbossos de qui sap quants anys enrere. Mai no m’ha agradat gaire conduir però aquell dia m’omplí d’energia, el cotxe era bastant nou i hi afrontava el primer desplaçament llarg amb música de jazz a la ràdio. En ple solo de saxo vaig tocar el cel: me n’anava a pintar, i tota una setmana.

Unes dues hores després un núvol blau elèctric va tapar el sol i la llum es va tornar punxeguda, irritant. A la ràdio em va costar trobar música i quan ho vaig fer la van canviar per una divagació a quatre veus sobre l’educació dels valors republicans, francesos és clar. Vaig silenciar l’aparell, tot fos tan fàcil. Vaig mirar de concentrar-me en pensaments positius, i em vaig felicitar per haver-la encertat tant en triar el cotxe. La Paula en volia un altre de més barat però em vaig enrocar amb la frase comodí que tantes vegades ella ha dit quan ha volgut comprar altres coses: «Al final el que sembla car és el més barat». A 130 i com si res, només una remor llunyana de satisfacció, com el ronc d’un gat ben arraulit, com un rocker enamorat d’una sola nota del baix, fantàstic. Les primeres gotes de pluja, grosses com una nou, cada cop menys espaiades, van posar-hi la percussió: el parabrises marcava el ritme de l’engoliment de quilòmetres. La cortina d’aigua semblava que volia amagar la desfilada de cotxes amb els llums encesos de l’altra meitat d’autopista. Vaig notar un pes a les parpelles cada cop més abrigador i una mica després com el conductor de darrere martellejava el clàxon.

Els de la ràdio potser havien aturat la tertúlia sobre els valors republicans fins que jo els tornés a sintonitzar perquè hauria dit que estaven repetint el mateix que al principi de sentir-los. Finalment, arraconat en el carril d’entrada a una gasolinera, vaig poder seguir el recorregut de les gotes lliscant avall del vidre, sense ràdio, sense parabrises, sense remor llunyana del motor i també amb tota la son evaporada. Com que cada cop plovia amb més força, vaig buscar el telèfon de la casa rural per dir que hi arribaria tard. Una noia amb accent de formatge agre em va dir que hi anés l’endemà perquè una casa rural no és un hotel i no s’hi pot arribar tan tard i que si algú hi anava l’endemà a demanar habitació abans que ell me’n quedaria sense. Doncs a prendre vent, ja dormiria en algun altre lloc, vaig pensar.

Ja amb claror de capvespre els núvols es van obrir. Ho van fer d’una manera lletja, de pressa, com si guillessin després d’haver fet un mal. A la carretera, en canvi, ningú no es movia: hi havia estassada fent la digestió una serp de cotxes enorme, de coloraines d’espècie perillosa. Estirant les cames, m’hi vaig acostar i vaig preguntar què passava a una llengua punxeguda. En acabar tres o quatre frases em va preguntar si calia que m’ho repetís més a poc a poc, però ja ho havia entès: no era la de la dona del trànsit dels collons i si no tenia res més a fotre podia fer-me el que no vaig entendre però que no emprenyés més amb preguntes de retardat; hi havia un embús i ja estava, punt, s’ha acabat, capullo, hòstia ja; ha quedat clar? Ha quedat clar? I va somicar.

No gaire lluny, però a l’altre costat de l’autopista, hi havia una zona d’edificis tirant a gris i a sobre del més alt un rètol groc llampant amb lletres vermelles precedides d’un número acabat en 9,95. També s’hi llegia chambres. En una mà, la maleta i a l’altra la carpeta i la bossassa amb les pintures i el cavallet i a creuar l’autopista, clar que sí, amb empenta i mirant-ho tot amb ulls d’artista, sense maleir res ni ningú inútilment, vaig pensar. Per poc no va ser el meu penúltim pensament perquè després de superar la mitjana de formigó i sentir la veu d’abans dient-me que travessar l’autopista és tan i tan il·legal que no ho pot ser més, però traduït al francès groller, vaig creuar els quatre carrils de l’altra banda massa temeràriament. Una estona més de caminar i em vaig plantar davant l’edifici grisós amb el rètol estrident al capdamunt. Al costat de l’entrada hi havia una pantalla tàctil envoltada d’un lector de targetes i un intèrfon. M’ho vaig mirar tot plegat parsimoniosament, absort en el vol d’una papallona nocturna hipnotitzada per l’acoloriment màgic de la pantalla. Ho vaig acabar entenent. Per tenir una habitació l’important era passar la targeta de crèdit pel lector de banda magnètica i a partir d’aquí el programa ho facilitaria tot al màxim. Al final del procés la màquina va deposicionar una targeta per accedir a l’habitació 323, l’habitació 23 del tercer pis, vaig suposar.

La primera impressió va confirmar el que pregonava la propaganda: tot estava netíssim, però passada la porta 323 no es podia dir el mateix. A sobre la catifa del costat del llit que vaig trobar entrant a mà dreta hi havia la gran merda. El cas és que en tota la setmana no he pogut deixar de veure-la. Sí que penso altres coses, les circumstàncies m’hi han obligat, però sé passar molt poca estona sense veure-la eixamplada a la pantalla mental. Per això he escrit que la màquina va deposicionar la targeta, per això davant de la tela blanca la mà volia fer-me-la pintar, fer-me pintar la gran merda que em vaig trobar a l’habitació on només havia de passar una sola nit abans d’acabar d’arribar a Carcassona. Havia de ser la meva gran setmana.

En el primer moment, més que fàstic vaig sentir emprenyament per haver de tornar a l’entrada a demanar un canvi d’habitació en lloc d’endreçar-me sota la dutxa. Un cop davant la màquina i premut el botó de l’intercomunicador que prometia suport tècnic a qui no se’n sortís de pagar, el senyor fàstic em va llengüetejar la gola i vaig notar que les paraules se m’espesseïen. En contestar el cop de timbre nerviós la veu assistent va dir que es deia Brigitte i abans de desitjar-me bona nit i penjar va resumir el que m’havia estat dient fins llavors: que era impossible canviar l’habitació però que no toqués res perquè l’endemà al matí a primera hora em vindria a veure, i va dir que ho faria encantat, un responsable de l’empresa per atendre’m, perquè per a la seva cadena hotelera, va declamar, el més important és vetllar pel confort i el descans dels hostes. Vaig tornar a l’habitació, a compartir-la amb la merda, amb passes adolorides, sense ritme i també amb els ulls com si m’hi hagués acabat de ploure aigua bruta.

I la merda allà, satisfeta de saber atraure’m tant les mirades, plantada entre el lavabo ple d’adhesius que havia estat desinfectat aquell mateix matí i el llit immaculat. Vaig dormir. La mar de bé, l’oceà de bé i tot, comparant-ho amb com he passat la resta de nits d’aquesta setmana.

Dilluns

Vaig esmorzar entre la blancor desinfectada del menjador davant per davant de la màquina de cafès i donant l’esquena a la de sandvitxos. Vaig tenir ganes que baixés algú per parlar-hi. Després vaig anar a esperar el monssieur pèrit a fora. Hi feia fresca i vent empudegat de salsa barbacoa, potser d’una hamburgueseria que es veia a l’altra banda del munt de carrils. El so gàstric de tants motors de cotxes i camions em va acabar de despertar.

Per on havia d’arribar el pèrit va treure el morro un cotxe, que es va parar a la gasolinera. Ostres, per què, per què havia embarrancat d’aquella manera? Prou, m’havia de sobreposar, pensava tornar-me’n cap al cotxe, i tancar finalment aquell parèntesi pudent. A més, què em pensava que m’arreglaria el pèrit, res, la nit ja l’havia passat vora la tova d’allò més humana i em sabia sense esma d’omplir impresos per reclamar una indemnització. Era la meva setmana i no volia perdre més temps, volia aïllar-me de tot i pintar. Res més, no hauria de costar tant tenir tan poc.

I vaig prémer el botó de d’intèrfon i em va tornar a sortir la Brigitte. Em va estranyar i li ho vaig dir. I la ferum de salsa barbacoa es va dissoldre per deixar pas a la flaire de quan una dona et somriu, encara que no la vegis, que potser això encara és millor si hi ha altres somriures que valgui la pena recordar. Resulta que estava fent hores per a una companya separada de feia poc i que anava de bòlit, cosa que ja li anava bé perquè necessitava els diners, amb el nen petit i tot plegat i el gran, que només pensava a sortir. Però bé, se li ha solucionat el problema de la caca?, em va preguntar. I sentir-la parlar com una nena amb interès per la meva experiència pudent em va perfumar encara més el món.

Sí, aquella caca sentida via intèrfon pronunciada tan francesament em va descol·locar. Em va fer oblidar que li volia dir que ho deixéssim córrer, que me n’anava a Carcassona i que no tornaria mai a aquell hotel fastigós -de merda, suposo que hauria estat el més adient de dir-. Això era el que segurament hauria dit a un interlocutor sense nom però a la Brigitte tan sols vaig poder dir-li que havia de penjar perquè tenia al darrere un senyor que feia pinta de pèrit. Ella va pronosticar que tot s’arreglaria.

El pèrit, entre les planxes d’acer inoxidable de l’ascensor, esbufegava i es mantenia impassible alhora. Per molt pèrit que fos, jo havia decidit que qui acompanyés un hoste que havia dormit amb una senyora merda a no gaires centímetres de distància calia que fes cara solidària i que es desvivís per comentar la jugada. Però no, aquell home destacava pel llamp de panxa, pel bigoti més negre que els cabells, pel cuir de cinturó masegat entre pantalons beixos i americana, per la camisa ressuada i pels esbufecs continuats, però no per voler semblar solidari. Se sabia el camí a la 323 com si hi hagués dormit aquella mateixa nit; tots tres, ell, jo i la merda.

Hauria estat una nit irrepetible, perquè quan vam entrar a l’habitació la merda ja no hi era, ni la catifa que hi convivia, a partir de llavors aquella seria una habitació sense catifa. El pèrit va començar a omplir l’imprès, amb un bolígraf estretíssim entre dits boteruts va fer un esbufec una mica més llarg, però molt poc més llarg que els de l’ascensor. S’ho devia esperar el senyor impertèrrit, devia trobar previsible que algú s’hagués inventat que havia trobat una merda a l’habitació. Era la merda més horrorosa que mai hi ha hagut. D’acord que mai no me n’havia mirat cap amb tanta atenció, però la merda que em vaig trobar jo a l’habitació de l’hotel, que em va acabar d’esguerrar el principi de la meva gran setmana, era la més horrorosa que mai hi ha hagut. La recordo tan bé… Mentre el pèrit anava farcint l’imprès amb la mateixa cara amb què farciria de prunes un pollastre o llençaria una paella abandonada plena de cigrons florits, impassible, vaig córrer rere un carro de la neteja que vaig sentir ensopegar amb el marc d’una porta.

L’empenyia una noia de braços llargs, negra de pell, negra només per fer destacar més un blanc d’ulls preciós, decorat per unes ninetes brillants que vessaven força. Esverat, la vaig portar a tocar del pèrit perquè expliqués què acabava d’endur-se’n de l’habitació 323. No va obrir la boca, feia cara d’entendre-ho tot però va optar per encobrir les dents, com un fill encobreix un pare. De tota manera el pèrit va dir que el que digués aquella noia seria irrellevant, que igualment el cas era que la «porqueria», va dir sil·labejant impassiblement, no hi era, que potser hi havia estat, d’acord, però potser també hi havia vida en altres planetes. Llavors sí que no me’l vaig poder mirar amb ulls d’artista i li hauria deixat la cara de codony ben macada, no suporto els clixés. La noia se’n va anar, el pèrit també, ell després d’acomiadar-se, i vaig asseure’m al llit, a esperar que se’m frenés el puja i baixa del pit.

Hi havia hagut un temps en el qual tenia l’esperança que algun dia sabria enfadar-me amb algú sense acabar tremolant, sense notar el gel esmolat a la sang que enrampa braços i glaça peus. Però no. En això no he canviat. A tocar de l’ascensor hi havia aquell parell de blancs als ulls, aquell cos tan negre. Per no passar-hi a prop vaig baixar per les escales però per un segon ens vam mirar i va ser com si li hagués demanat perdó per esquivar-la, a més de demanar-li perdó per la merda que havia hagut de netejar i per com Europa maltracta l’Àfrica i per no pagar-li un sou el doble d’alt que el meu i per molt més del que segur que tinc la culpa. Amb gran esforç vaig poder serrar la boca per contenir l’arcada de milers de perdons que em van pujar fins a la gola. El que sabia que era el millor era anar-me’n, atrinxerar-me rere el volant i plantar-me a Carcassona una estona abans de dinar. Passant el llindar de l’última porta, de cua d’ull vaig mirar-me l’intèrfon, com si just darrere el reixat de plàstic hi hagués la més preciosa de les dones, la comprensiva Brigitte i per les escletxes d’un somriure forçat se’m va escapar de dir-li bon dia. Seguidament vaig tornar a fer cara d’indignat.

Després de la gasolinera vaig enfilar les escales d’un pas de vianants subterrani que la nit abans, si l’hagués vist, m’hauria estalviat jugar-me la pell travessant tres carrils d’autopista per banda. El túnel estava ple de grafits i pudia com toca que ho faci un túnel sota l’autopista construït fa tres o quatre dècades. La idea que la pudor de pixats i els grafits era el que tocava em va calmar, em va fer pensar que aleshores el que vindria també seria el que tocava, i que em passaria la setmana pintant en una casa rural que ni pintada de maca. I en culminar el tram d’escales abans de sortir a l’altra banda d’autopista, a prop d’on havia deixat el cotxe, me’l vaig trobar. El cop de pal, vull dir, en forma d’adhesiu al terra amb un número de telèfon del dipòsit de vehicles de la gendarmeria. De fet era ben lògic que hagués passat, havia aparcat al carril d’entrada a una gasolinera.

I aleshores va passar el pitjor: la més pastosa de les veus em va empestar per dins. Em va demanar que em presentés a la gendarmeria de seguida perquè se’m considerava sospitós de pertinença a banda armada. Sospitós de ser un terrorista.

Amb la pantalla mental esmicolada vaig desfer el camí fins a la 323, previ nou pagament d’una altra nit a l’hotel gris. Creuant el llindar de l’entrada a l’habitació el cervell em va tornar a donar signes de mínima activitat, després de superar el primer aclaparament agut: per dins tot eren ganes de tornar a veure els ulls tan blancs, la pell tan negra. Almenys volia saber-ne el nom, en un primer moment per saber odiar-la més, però això va ser en un primer moment, ja remot. Després de la trucada feia molt temps de tot. Sí que no tenia per què dubtar que amb la visita a la gendarmeria s’aclariria tot i a més, de fet, encara podria aprofitar la indignació justificada un cop s’hagués aclarit tot per reclamar que em tornessin el cotxe sense haver de pagar la grua. Però ¿i si continués la progressió ascendent en l’escala de desgràcies i després de la merda i la trucada m’haguessin volgut tancar en qualsevol forat aïllat de tot per hostiar-me sense parar? Després de tants anys més aviat monòtons tampoc era estrany que em passessin un parell de contratemps amb sobrepès, però no m’havien de passar justament aquesta setmana, no havia de ser així.

Vaig acabar per trucar a la Paula i fer-ho encara em va desconcertar més. Va insistir a dir que no declarés res sense assessorament jurídic (per què no podia dir advocat?), que demanés a en Llopis, que és de mare francesa i havia viscut molts anys a la zona, que fes les gestions per trobar-me un bon advocat. No es devia trobar bé, em vaig anar repetint després de penjar. No ho sé, diuen que quan una notícia ens supera tots podem reaccionar de manera estranya.

No hi he pensat més, però, des d’aquella trucada que no hem tornat a parlar. Ni un ni l’altre ho hem intentat i suposo que deu estar ofesa. Quan la vegi no li podré negar que m’he despreocupat dels seus patiments de dona amb el marit acusat de terrorista. També em dirà que no he telefonat als nanos, tot i que estan en època d’exàmens i això i allò i tindrà raó, clar que sí que tindrà raó. I també pot ser que digui que mai no penso en ella, que ni tan sols he estat a prop d’entendre-la mai i que ho ha intentat moltes vegades, però que ja no pot més i que valdrà més que ho deixem córrer i que així, sol com una òliba, em podré instal·lar en la dimensió rara on visc, on tant de bo m’hi podreixi.

M’hi podreixi, com en una cel·la d’aïllament perpetu per a terroristes del futur, com un dolent de Superman. Però, ¿no podia dir entre quatre i quatre mil pestes de la policia, o riure’s d’una situació tan estranya, o enfadar-se una mica pels diners que perdríem amb la multa? Vam penjar i que comencés a fosquejar em va convidar a buscar sepultura transitòria sota els llençols desinfectats.

Dimarts

Havent esmorzat d’unes quantes portes més enllà de la 323 en va sortir ella, amb un bitllet verd entre els dits que va doblegar per embutxacar-se. Quan li vaig demanar com es deia va enviar la mirada a la butxaca de la bata, al teixit que gairebé no se’n sortia de contenir uns volums com aquells. A mi ella em va agradar des del primer moment, i suposo que al mateix li va passar a l’anterior propietari dels cent euros. El nom que duia cosit a la butxaqueta de la bata de netejadora era Aziza. Li vaig assenyalar el camí de l’habitació. Estava enfebrat per pintar.

Acabava de veure-la cobrant per fer de puta però diria que m’esperava que es fes pregar per fer-me de model. En acabat de sentir-me la precipitació de repeticions d’Azizes i si us plaus, va fer la cara de sentir ploure i es va treure la bata, molt més que massa de pressa. De calces sí que en duia, de nena, roses descolorides i amb un dibuix d’aquells animats ben desangelat. Amb mirada una mica de pacient, però una mica més de metge i força de menyspreu diria que em va preguntar si se les havia de treure i després ho va fer, molt ràpid, i va fer el cim de la tauleta-pedestal que li havia assenyalat. Tot entès sense badar boca, sense badar-la ella vull dir. Jo parlava massa, intent absurd de dissimular que no podia parar de mirar-li la cicatriu. A sota el pit esquerra, recorreguts despistats de ganivet que no van preguntar a ningú l’adreça que buscaven.

Davant meu, sobre una tauleta mostassa, en un hotel d’autopista d’estructura de formigó, entre envans prefabricats saturats de fotos d’hotels antics; tot esterilitzat i sense la catifa que devien tenir totes les altres habitacions que no havien tingut humana tifa, retalls de dona. Hi havia una gran cicatriu, molt de blanc als ulls, pits altius, peus semblants als meus però amb el mateix rosa marejat de les calces a les ungles, genolls preciosos, braços gruixuts, dits tan llargs a les mans. Tan llargs, però no tant com el pas dels segons pell meva endins. L’Aziza ja no mirava enlloc, ja havia endevinat que tardaria a tornar-li a demanar res. I jo tenia agafat el pinzell però no me’l notava entre els dits. Dues, tres passes i la vaig començar a tocar, fent camins estranys, però només la cicatriu m’atreia. La cicatriu, només la cicatriu, ho era tot per mi, amb l’Aziza enfilada a la tauleta la tenia just a fregar dels ulls. I la hi vaig llepar, sense cap perquè. Una ferida sargida de qualsevol manera, les cèl·lules van fer el que van poder.

I els retalls de dona es van integrar, prou almenys per tensar-se i mirar-me amb cara de llençar sopa florida al vàter brut de mesos dels anuncis de netejavàters. Va fugir i amb les presses es va deixar les calces sobre el llit. No estaven tan malament, me les hauria pogut quedar per retratar-les o retallar-les per a una tela de textures però me’n vaig anar a buscar l’Aziza per tornar-les-hi. La vaig trobar emmarcada entre les parets de l’armari de les escombres. Tenia els ulls encara més oberts i respirava intensament, amb els narius del nas molt oberts. Em va semblar que feia el gest d’excusar-se per haver marxat d’aquella manera tan poc professional i també em va semblar que em mirava amb poquet menyspreu. En veure’m aixecar el braç que li sostenia les calces va esbossar un somriure i ens en vam tornar a l’habitació.

Intentant dibuixar-ne tots els fragments, davant una dona sobre una tauleta el temps es va fondre al bany Maria Aziza. També vaig deixar de parlar i ella, segons abans de baixar de la tauleta, va ser més comunicativa. Exagerant els gestos va explicar que el servei s’havia acabat i que se n’havia d’anar a acabar de fer la neteja.

– T’ajudaré a netejar, però queda’t una mica més, Aziza, si us plau.

I em va somriure, sense ensenyar ni una mica la neu de les dents, càlida.

Sí, sí que em comprenia. La nostra nit va començar a mitja tarda.

Dimecres

A primeríssima hora, em vaig demanar de fregar els vàters. Fregar vàters agenollat amb l’Aziza no gaire lluny i el regal de les seves calces a la butxaca crec que és el millor combinat que mai he tastat per parlar amb franquesa. El seu silenci m’animava a intentar explicar-li el meu qui i uns quants quès, coms, perquès, i ons seleccionats i la successió de vàters ensabonats em medicava contra excessos lírics. En donar per enllestida cada habitació al passadís ens miràvem uns segons i em sentia bé, tornant a sentir aquella seva olor d’abans d’una tempesta d’estiu. Cada vàter el fregava més bé que l’anterior, tot i que no es notava gaire perquè gairebé cap habitació havia estat ocupada recentment.

Em sentia molt bé i li ho vaig dir, que em buscava la policia, amb les mans enguantades, un guant verd i un de vermell de talles diferents, agenollat davant d’un vàter molt ensabonat i poc després amb ella a tocar, amb la boca oberta i exhibint veu. No era muda, no: veu fosca en alguns trams de frase però aguda en altres moments. Després d’algunes frases sobretot repetia terrorista. Xisclets, esgarips, mans al cap. Em vaig incorporar i amb els guants a terra vaig anar a respirar al passadís.

Maleta de pintor recollida i la roba entaforada vaig desfer el camí fins a la gasolinera del costat. Aquest cop vaig tenir sort, abans de tenir clar si volia fer autoestop o demanar que m’emboquessin directament la mànega de biodièsel va arribar un cotxe antiquat, un 4L, i l’oferiment d’en Jean, que se n’anava a Marsella, de portar-me. – Marsella, justament on volia anar, li vaig respondre. I en Jean va somriure, alhora que aixecava les espatlles. No ho hauria fet si hagués sabut qui es ficava al cotxe. Tampoc jo hauria volgut compartir cotxe amb un fugitiu i la seva por, o sigui la meva por, la por que m’acompanya.

Vaig pensar que si buscaven algú perillós que se m’assemblés potser el trobarien mentre jo no em presentava a comissaria. Una situació tan absurda no podia durar gaire.

El conductor mantenia el peu enfonsat a l’accelerador i les planxes del cotxe vibraven desbocades tot i que la marxa era agradable, bressolant. Als dos carrils que teníem a l’esquerra els cotxes anaven desfilant i en Jean de tant en tant contreia els músculs de la cara, d’una manera que potser era un somriure. El devia divertir el que parlaven a la ràdio.

A la dreta teníem una allau de paisatge, de bosquets i camps pastel, de casetes de pastís i dins del cotxe un home feliç i un de tocat i enfonsant-se. El nostre silenci era còmode i em va semblar que en Jean l’esbotzava massa aviat. Primer va somriure i també va aixecar les espatlles, després va explicar que deixaríem l’autopista una mica abans d’arribar a Marsella perquè havia de recollir un paquet en un polígon industrial, però que hi estaria molt poc i que de seguida reprendríem el trajecte. Un cop aparcats, em va deixar l’opció de quedar-me al cotxe a escoltar la ràdio i li ho vaig agrair. Espero que, com va dir, no tardés gaire a tornar al cotxe perquè vaig anar-me’n amb les claus posades al pany. Si algú l’hi hagués robat, evidentment me n’hauria donat la culpa a mi. A comissaria li haurien escoltat la descripció del mangant i li haurien explicat que segurament havia deixat sol al cotxe un terrorista buscadíssim. Però de fet, com haurien pogut saber-me l’aspecte? Però, que la policia no té sempre una foto borrosa del terrorista de torn per passar als diaris?

En baixar del 4L vaig accelerar el pas, com si sabés cap a on havia d’anar. Però aviat vaig frenar en sec, en molt sec, en extrema sequera em vaig convertir en cactus plantat en un banc d’un punt de trobada de polígon. Immòbil, amb les punxes de cactus amenaçava els que de tant en tant travessaven la meva zona, com a molt a prop a dos metres de distància.

Penso ara que dimecres va ser com si hagués baixat d’un autocar dins del qual de vegades havia ensopegat trams de carretera de sots, però en cap cas havia patit mai pel trajecte perquè al cap i a la fi jo no conduïa sol. Relaxa molt anar en autocar. Però un dia pot ser que te’n facin baixar, i en mirar-te’l allunyar-se l’únic que en treguis sigui un coàgul de gasoil a la cara. Dimecres em vaig sentir abandonat en una merda de desert polsegós, un polígon als afores de Marsella un cap al tard d’una suposada gran setmana.

Les naus que em voltaven em van semblar enormes fins que va arribar l’hora del canvi de torn i vaig presenciar el trencament de files de l’exèrcit sortint i les cares d’encarar la batalla de les divisions entrants. El riu de gent va esqueixar la base del cactus i vaig flotar seguint el curs més cabalós. Un tren el va eixugar, els vagons es van omplir de converses animades i orelles amb auriculars MP3. També vaig veure una noia amb un llibre obert a tocar de la finestra, exposada per refrescar-me de l’embotornament mental. I el tren va marxar i llavors vaig córrer. Feia tant temps que no ho feia; notar el pas de la sang al coll, als polsos, als canells i després parar i tensar-me els músculs de les cames i girar el coll em va fer molt de bé. Tornava a ser davant del mateix banc on fa poc creia haver arrelat. En el lloc del cactus hi va fer niu un mussol.

No gaire lluny hi havia un bar amb tele, amb molts homes que gesticulava davant els reflexos de samarretes blaves o verdes i pantalons blancs o vermells sobre fons verd. El formiguer continuava supurant adrenalina.

Dijous

Entre cartrons vaig dormir bé. El coixí va ser la maleta de pintor, aquest cop em va fer molt de servei. El sol ja havia superat del tot la línia de les muntanyes, m’havia perdut el canvi de torn de l’alba. Segur que un munt de pares com jo mateix i un munt de fills no gaire més grans que els meus dos m’havien passat pel costat, a tocar. On podia anar a pixar? Era hora de moure’s i hi havia molt camp obert per davant. Em vaig sentir fort. Abans d’entrar al bar amb tele grossa que havia vist la nit abans vaig dubtar de si abans de servir-me em farien pagar l’entrepà amb cafè amb llet. No va ser així, i vaig menjar molt bé, amb gana. Encara em quedaven força diners, o sigui que després hi vaig afegir un croissant i vaig pensar que no tornaria a dormir al carrer, que em buscaria un hotelet al port de Marsella i que encara trobaria el moment de pintar alguna cosa. Em vaig mirar la cambrera, que va fer un somriure tot per a mi: en una hora sense descansos ni canvis de torn a la vista jo sol personificava el concepte abstracte de clientela que s’ha de tenir contenta. De ben segur que la policia ja hauria aclarit el malentès i em trucarien aviat per demanar-me disculpes, dir-me que m’indemnitzarien i fer-me arribar el cotxe on els digués.

Vaig desilenciar el mòbil, per si ja m’havien telefonat. No, no tenia cap trucada i em quedava molt poca bateria. I vaig pensar que si la policia em tornava a trucar, encara que fos per demanar-me disculpes, no seria per tornar-me el cotxe, que de segur que no em perdonarien una multa i que l’única esperança d’indemnització passaria per un judici exasperant. Havent ingerit el contingut d’un parell de safates blanques de poliuretà comprades en un súper vaig passar revista a tots els compartiments de la cartera i a les butxaques de la jaqueta i dels pantalons. Si realment volia dormir sota sostre hauria de treure diners d’un caixer o pagar amb targeta, cosa que em convertiria en una presa molt fàcil per a la policia, però si tot plegat encara havia d’empitjorar segurament ja havia arribat l’hora que ho fes, era l’hora de despintar-ho tot. De sobte se’m va fondre l’energia, em vaig veure un quadre desbordat de pintura superposada i textures i relleus acumulats. Si la gran policia francesa m’havia confós per un terrible terrorista i a tothom se li’n refotia tocava acceptar-ho i convertir en màxima expectativa de futur que em destinessin a una cel·la amb finestra al sud.

A la sortida del torn de primera hora de la tarda em vaig deixar portar per la gentada que anava cap al tren de Marsella. Tothom acostava una targeta magnètica a un quadrat de vidre fosc envoltat de metall. En passar-hi per davant vaig pensar que el meu historial delictiu s’estava ampliant, després de tants cotxes bomba, tortures i segrestos ara estafava la pobra companyia ferroviària.

Assegut a l’escullera, em vaig mirar el puja i baixa de gent el cel del port marsellès. Era de plom liquat exposat durant una estona llarga a un aspersor que l’anava emblanquinant de puré de patates amb molta mantega. De cop l’aspersor es va aturar, el plom va guanyar pes i em va encomanar la pesantor. Quan a dins ja no me n’hi cabia més vaig aixecar-me. A dins un local amb rètols de neó, la noia que em va passar la targeta per la ranura del datàfon em va demanar que m’alegrés una mica, que no m’havia de preocupar per pagar amb targeta, perquè a l’extracte del banc constaria que amb aquells diners havia comprat roba. En baixar les escales emmoquetades entre les parets tan poc distanciades i pudents del Tifanny’s tenia intenció de tornar a demanar a una noia que em fes de model. Segurament la frustració de no haver estudiat mai tècnica pictòrica en una classe de nu em vessa per aquí. Després, un cop vaig haver pagat, res de pintar. La brasilera no va intentar dissimular gens que s’alegrava d’estalviar-se una feina i de seguida em va deixar sol, soterrat sota la vànova verd pistatxo.

Divendres

El torn de nit de comissaria deu haver deixat el regalet d’anar a capturar un terrorista estranger per als del matí. Mentrestant, he decidit esmorzar. Un paquet de Donuts, al màxim de la vora que m’han deixat les grues descomunals i els estibadors escardalencs que s’hi arraïmaven. La imatge era gairebé de novel·la de Jules Verne. El pària de la societat que després de fer l’últim mos en terra ferma es planteja enrolar-se en un mercant pudent. Hauria pogut ser una història com aquella que vaig començar de nen davant de tota la classe de cinquè. La senyoreta havia decidit omplir l’hora potenciant la creativitat infantil i em va demanar que comencés un conte que havia de ser escrit entre tota la classe, una escena per nen. Ho hauria pogut ser si la primera frase no hagués fet detonar una explosió de rialles. Terrorista precoç, vaig cridar: – Tothom a bord, que salpem! La senyoreta va decidir canviar de plans i fer un dictat.

Caminant, caminant m’he afegit a un grup que ha desembocat dins una nau de formigó, d’estructura simple com un graner nord-americà de fa un cabàs d’anys. Quan he descobert que es trobaven per fer una cerimònia abans d’incinerar algú m’he escapat al bar del costat. Però amb l’últim glop de cafè he escurat la resistència a tornar-hi a entrar. M’hi he atrevit perquè m’agraden els llocs en què em puc entretenir a mirar cares, dissimulant una mica però sense presses. A més, he pensat que en aquesta trobada no em distrauria de mirar la pena de conèixer el difunt ni tampoc les paraules, que ni tan sols he identificat en quina llengua eren. Segurament danès, però potser holandès o alemany. Per l’edat de la majoria d’assistents es devia haver mort algú jove.

Les cares més magnètiques eren les de la família. Quan algú es mor, tothom, però sobretot els familiars, ho tenen més bé per arxivar la llista de retrets als que ocupen el mateix espai. Per un matí, un migdia o una tarda és més fàcil deixar de pensar en això, allò i allò altre, en tot el que ens han fet a cadascun, tan bons i innocents, monarques absoluts del regne de la patata bullida o grans comtes dels carpaccio passat. M’ha semblat que més d’una d’aquelles cares havia oblidat llistetes d’ofenses i es reconeixia compensat de sobres seguint viu. Però no ho dirien a ningú, fins i tot s’ho autoamagarien i en arribar a casa o abans de ser al bar a fumigar-se la pena de la boca amb cervesa se n’oblidaria i recuperarien el memorial de greuges.

I quan s’han acabat les frases i la flama de la incineradora s’ha enfosquit uns quants han començat a cantar i molts s’hi ha afegit. Algun ha plorat i d’altres han fet com jo, alternar la direcció de la mirada entre el sostre i les sabates. Però he acabat cantant, que era la més coneguda de Crowded House i me’n sé la tonada. I també he aplaudit i m’he trobat a la cua de donar el condol a un grupet reduït però després he encaixat amb molta més colla i tots feien cara d’entendre’m, i se m’ha fet curt. M’hauria agradat estar-me uns quants anys compartint el condol sense badar boca amb molta gent amb retrets arxivats passatgerament. Les mans que he encaixat fins i tot m’haurien perdonat que la policia em busqui per terrorista.

La decoració de tot plegat era tan perfecta que just davant de la incineradora hi he trobat un papereria d’aire infantil, creada només perquè hi comprés aquesta llibreta que he començat a escriure poc després. La setmana m’ha despintat i ara em pintaré escrivint.

Dissabte

A fora encara fosqueja, tot i que hauria de dir que ja clareja, que som en el trànsit de la nit al dia. M’acabo de tornar a rentar la cara i encara la faig encartonada. El croissant que m’ha triat la cambrera tampoc passa per un bon moment. És comprensible: ara es mig desintegrarà en un cafè amb llet i acabarà devorat pels meus sucs gàstrics. Les cames se m’han fet pedra d’aquella que es lliga als peus a algú que alguna màfia es vol assegurar que no sortirà del fons del mar. Un parell de sequaços, o un si estan en aquelles èpoques en què la feina s’acumula i a les empreses només mantenen l’optimisme els professionals de pedra picada, estaborneix el desgraciat, però només una mica, el punt justet perquè no molesti mentre se l’enllaça via soga a un pes exagerat. L’esquitxada serà descomunal i obrirà tant el camí del mar que si un dels dos sequaços, o tots dos, són una mica novells, dels que encara no fan la feina de memòria, ni tindrà temps de veure el moment que el mar engoleix l’annex de la pedra. He passat la nit circulant pels bars, escrivint força. A estones hi havia retencions però el trànsit ha estat prou fluid per mirar molt. Per veure moltes cares marcades per tragèdies gregues. Amb una hi he compartit la barra i per mig sentir-li la veu he hagut d’acostar-me tant al seu tamboret que també deguem haver compartit la ferum de la roba i la pell sense rentar que porto. Ara mateix a mi també em molesta. Però és que ara estic trinxat i el marro del cafè amb llet em comença a fer mal de panxa. En canvi, escoltant aquell home algú, encara que fos desconnectant de tant en tant, m’he arribat a oblidar de la pudor i de tot jo sencer.

La història era de formigues. Totes van feinejant, les joves amb més alegria, però un dia arriba una mà de molt amunt i n’esclafa una colla o arrenca alguns caps i en malfereix un munt. Hi ha esgarips però el ritme de recollida de branquillons i menjar no es pot frenar, o sigui que les que queden fins i tot treballen més. Si no acumulen prou menjar quan vingui el fred passaran gana però passi el que passi no paren de treballar perquè mai no saben quan en tenen prou. Rego amb la pasta de sucre i cafè amb llet el rovell que tinc dins i no dic adéu a ningú, ofès perquè m’havien obligat a pagar abans de servir-me i me’n torno al port a mirar-hi el tràfec sense frens i en baixada.

A la tarda fa tant que m’acompanya la falta d’una dutxa que ni m’ho noto, en tinc el nas ple. He tornat a la taula on he esmorzat. Hi ha unes altres cambreres però també m’han fet pagar de seguida. Ostres, al carrer s’acaba de malaparcar un cotxe de policia. Són dos, la dona parla per mòbil, i el conductor ara s’acosta amb passos ferms. M’ha arribat l’hora. Per no quedar-me a mitja frase paro d’escriure.

Tornem-hi, que no ha estat res. Primer el policia ha murmurat alguna cosa molt a prop de la cambrera i m’ha llançat la mirada, com una xarxa. Però s’ha assegut a la taula de davant. Mentre només ens separaven les nostres taules i els bancs fixats a terra, tipus hamburgueseria americana d’aquest bar greixós amb predomini de tons taronges però marronós pel marro en els cafès amb llet que serveixen als clients pudents, m’ha seguit mirant. Després li ha arribat la porció de pastís de xocolata amb una flor de nata al costat i el capuccino fumejant, d’aspecte esplèndid. Ja no m’ha mirat més. A fora la seva companya seguia parlant per telèfon. M’he posat molt nerviós. Ja havia guardat la llibreta a la bossa, em sentia vessar de pena i por i el policia havia decidit berenar abans de detenir-me.

M’hi he plantat davant per davant i m’he presentat. Després del nom, hi he afegit acusat de terrorisme. Ningú més m’ha sentit, ha semblat, però ell sí. M’ha demanat si us plau que segués. Amb la boca plena m’ha esperat les explicacions. Les ha tingut, haver escrit què m’ha passat aquesta setmana m’ha anat bé per poder-les-hi donar, tot i que segurament ho he fet massa llarg perquè li he repetit bastant literalment fragments sencers de la llibreta. De tota manera el policia m’ha escoltat amb molta atenció. També després que la seva companya entrés a acomiadar-se’n fins demà. Ella m’ha fitat un moment, tan sols amb un pessic d’estranyesa. Al bar cada cop hi havia més enrenou però quan he acabat de parlar i he fet dues inspiracions ben fondes la mirada de l’home que fins fa poc tenia al davant i el silenci, fins que el policia l’ha fulminat, s’han ensenyorit de tot Marsella.

– O sigui, que la grua se li emporta el cotxe, vostè truca al dipòsit de vehicles i algú li diu que se l’acusa de terrorisme… (aquí he assentit balancejant el cap perquè m’ha semblat que tocava) i vostè s’ho creu. Que no ho veu que era una broma, que no es podia imaginar que el de la centraleta és un tarat imbècil que no sap que la gent no li entén les gracietes? Que es pensa que no hi ha justícia, ni seguretat, ni decència ni res de res? Eh? Que som a França!

– Què?

Deixem estar la resta del diàleg. El cas és que he parlat fins que el policia m’ha dit pausadament, marcant molt les paraules, que si se m’acudia denunciar la broma o parlar-ne amb algun periodista em trencaria les cames ell mateix, això anant molt bé, que si no hi anava tant tenia amics que oferien passejos en barca amb visió irrepetible del fons marí.

Diumenge

Dutxat i afaitat em sento bé. Sóc en un hotel d’aspecte antiquat però amb bufet d’esmorzar. M’he atipat. Tinc ganes de tornar a casa. Espero que la Paula acabi trobant la situació graciosa… Si no, mala sort. D’aquí a uns dies, espero que ningú ja no em parli més de la meva setmana fora de casa. Aviat tornaré a pintar, i em serà molt més fàcil que aquesta setmana, segur. No em sento gaire avergonyit de no haver entès la broma de la policia, haver-me sentit tan despintat ha estat dur però potser em servirà per pintar millor, o per seguir escrivint en aquesta llibreta. El que em sap greu és que ara això que he escrit agafa un aire de telesèrie amb les aixelles molt suades. El protagonista les passa d’allò més magres i al final resulta que tot era un somni, o una broma. Tot s’acaba sabent i patatim patatam, tothom a dormir una estona al sofà de davant la tele. Com que tot el que he explicat és real, segurament tocava un final suat. La vida és així, però jo ara estic net i faig bona olor. El tros de món que veig des d’aquí em sembla el millor de la setmana. Acaba de passar una noia amb abric curt i un tros enllà hi ha un noi que llegeix un llibre. Fa molt que no llegeixo, tinc ganes de tornar-hi. Quan sigui a casa em dedicaré a fer més el que m’agradi. Ara acaba de passar un cotxe semblant al meu i no puc evitar calcular mentalment quant em costarà la suma de la multa i els dies que he tingut el cotxe al dipòsit de la grua. M’agrada la perspectiva que tinc des d’aquesta taula. Precisament vaig triar aquest hotel per poder-hi esmorzar tenint davant un espai molt obert, d’aquells tan escassos en una ciutat gran. Suposo que d’aquí a poc tot serà diferent perquè el descampat que tinc al davant d’edifici acabat d’enderrocar aviat el tancaran per fer-hi fonaments i després hi tornaran a fer un gran edifici. Destruir i construir, contínuament.

Encara lluny, crida l’atenció un ramat de cotxes amb sirena que no deuen avançar perquè ha trobat un embús. Quan es destapa sembla líquid que s’empassarà aviat per algun desguàs. Algun de molt proper, perquè els cotxes estan aparcant de qualsevol manera aquí davant mateix. També arriba un llamp de furgoneta, d’on surt molta gent. Són molt alts, duen armilla antibales fosca i es mouen molt de pressa. L’únic que sembla que fa una mica de panxa agafa un megàfon i demana a un terrorista que surti amb les mans al clatell. Estic content d’haver anat fa poc al lavabo perquè no està clar quan hi podré tornar a anar. De moment, valdrà més que deixi d’escriure i endreci la llibreta a la bossa.

2n Premi de Narrativa Sant Narcís 2009 -majors 17 anys-, dotat amb 450 €, a l’obra Despintat, de la que n’és autor Josep Agustí Lloret^©, cap de correcció del Diari de Girona, corrector d’editorials, professor de llengua catalana a l’Escola d’Administració Pública i veí de Girona (Gironès)