Tothom qui coneixia a en Gustau sabia que no era ni remotament un amant de l’aventura. Mai no havia mostrat cap afició pels viatges, ni tan sols per aquells que consisteixen en ajeure’s en una hamaca, a l’ombra d’una palmera, i beure mojitos o daikiris tot contemplant les belleses del Carib. En Gustau era un home casolà, i prova d’això és que el límit geogràfic de la seva existència se circumscrivia entre l’Ebre i els Pirineus, si exceptuem el viatge de noces que el va dur a Lisboa, de mala gana i empès per la seva dona com reconeixia ell mateix (tot i que d’aquella experiència conservava tantes anècdotes que hom calcularia la seva estada en set mesos i no en els set dies que realment va durar). No és estrany, doncs, que tothom qui el coneixia quedés molt sorprès quan aquella fatídica tarda d’agost en què fou atropellat mortalment per una furgoneta de repartiment, amb el cos destrossat al bell mig de la calçada però amb ple domini de les seves facultats mentals (així ho testificà minuts més tard el metge que el va atendre) va declarar envoltat d’un grapat de ciutadans que acudí en el seu auxili, que volia que el seu cadàver fos incinerat i que les seves cendres fossin traslladades al cim nevat del Huascarán i escampades al vent.

En la majoria dels casos, una última voluntat expressada en aquelles circumstàncies no hauria tingut massa transcendència, hauria passat desapercebuda o s’hauria enjogassat en la memòria dels concurrents per esvair-se al cap de poques hores. D’haver estat així les despulles d’en Gustau descansarien per sempre en el nínxol que la seva família tenia llogat des de feia cinc generacions al Cementiri vell de Girona. Tal vegada, com a mal menor, s’hauria substituït el nom de Huascarán pel de Puigsacalm, i tot plegat s’hauria resolt amb una bonica excursió, una sòbria però sentida cerimònia exequial a l’aire lliure i un dinar en algun restaurant de la Vall d’en Bas. Però la fortuna va voler que un dels ciutadans que va presenciar l’accident, un estudiant de primer any d’enginyeria tècnica industrial que arribava tard a classe, sentís l’impuls d’enregistrar amb el seu reproductor MP3 les últimes paraules d’en Gustau, i es dediqués pacientment a enviar una còpia digital a cadascun dels familiars del difunt, juntament amb les seves condolences. Alguns van interpretar aquell acte com una prova de bona voluntat, d’altres ho van atribuir a la inexperiència pròpia de la joventut i els més suspicaços a una gran dosi de mala llet.

Davant d’aquell avatar inesperat, fent gala de l’esperit d’unió que sempre havia imperat a la família, els parents d’en Gustau van decidir reunir-se.

Ben aviat, en el decurs de la vetllada, es posà de manifest que cap dels presents sabia on redimonis es trobava aquell cim (fins i tot hi va haver qui va dubtar de la seva existència). Després de consultar a l’enciclopèdia, en saber-se que es tractava de la muntanya més alta del Perú, un remugueig soterrat va recórrer la sala. La vídua d’en Gustau, la Joana, més afectada que la resta, no va poder reprimir un «quins collons!», però ningú li va retreure la sortida de to, ni tan sols la seva sogra que va fingir no haver sentit res. Després d’un llarg debat carregat d’eufemismes, metàfores i vetllades al•lusions a la memòria del difunt, van decidir per unanimitat que l’única cosa que podien fer com a bons cristians era respectar aquell últim desig (o mai més podrien dormir amb la consciència tranquil·la); i per assegurar-se que seguien les instruccions al peu de la lletra (i potser, també, amb l’esperança de trobar en aquelles paraules algun sentit amagat que els lliurés d’una empresa que es prometia arriscada), van reproduir una vegada i una altra l’MP3 i la veu d’en Gustau va tornar del més enllà com un eco interminable i irritant.

Quan l’avió va aterrar a l’aeroport Jorge Chávez de Lima, la Joana no va compartir en absolut la joia d’alguns passatgers que van prorrompre en aplaudiments i udols, tot i això sí que es va sentir alleujada. Era la primera vegada que viatjava en avió i l’única conclusió que en podia treure és que no li havia agradat gens. L’experiència -pensava- li havia arribat massa tard, després de tants anys de convivència amb en Gustau, quan el seu esperit aventurer s’havia ensopit del tot (quedaven ja molt enrere els seus somnis de joventut on s’imaginava fent un safari per l’Àfrica vestida com Ava Gardner a la pel·lícula Mogambo). El que no va a imaginar mai, però, era que per desplaçar-se a grans distàncies calia romandre asseguda catorze hores en un avió atapeït de gent, morir-se de fred, marejar-se amb els sotracs causats per les turbulències, suportar estoicament les morenes i fer cua cada vegada que volia anar al lavabo.

Mentre l’avió maniobrava per la pista d’aterratge la Joana va donar la raó al seu difunt marit qui sempre afirmava «com a casa enlloc» i va mirar instintivament damunt seu el portaequipatges on viatjava la bossa de mà amb l’urna que contenia les seves cendres.

La decisió de viatjar havia estat només seva, però val a dir que des del primer moment tots els familiars es van mostrar d’acord, van animar-la a encapçalar l’expedició i a encarregar-se dels preparatius del viatge (i implícitament a sufragar les despeses). Van trigar una mica més en posar-se d’acord a l’hora de decidir qui l’acompanyaria perquè desgraciadament tots tenien compromisos que no podien desatendre. El consens va arribar amb l’aparició del nebot de la Joana, en Met, que com sempre feia tard a la reunió, de manera que quan va ser interrogat sobre la seva disponibilitat per viatjar, es va limitar a balbotejar amb posat de baixar de l’hort, incapaç de trobar una excusa prou convincent per escapolir-se’n. Per refermar l’elecció alguns van lloar les virtuts d’en Met, fins i tot el seu propi pare (el germà gran de la Joana) que sempre l’havia considerat un inútil. Les dues qualitats que més va destacar van ser la seva joventut i fortalesa. La Joana no ho tenia pas tan clar: en Met tenia trenta-cinc anys, només deu menys que ella… potser al seu pare li semblava jove perquè anava a la discoteca cada dissabte i encara li quedaven un grapat d’assignatures per acabar la carrera de dret. Quant a les seves condicions físiques dubtava que fossin res de l’altre món. El seu aspecte no oferia cap pista, no era ni massa gras ni massa escarransit, però només calia veure’l pujant els quatre esglaons que donaven accés al porxo d’entrada a la casa per adonar-se que aquells esbufecs i aquella suor abundant no eren símptomes d’un bon estat de forma.

Pitjor que el vol va ser el trajecte en autobús des de Lima fins a la ciutat de Huaraz, capital del Departament d’Ancash i punt de partida dels excursionistes i muntanyencs que visitaven la zona. Havien estat dotze hores de viatge, sense contar les tres que invertiren només en posar-se en marxa.

El retard començà a acumular-se per causes que la Joana desconeixia però que devien ser habituals a jutjar per la paciència i bon humor amb que s’ho prenia la resta del passatge. Havia arribat a l’estació massa d’hora -pensava- quan només s’hi veia un grapat de persones assegudes a les fileres de cadires i una parella de turistes molt rossos que dormien ajaguts al terra amb el cap recolzat en la motxilla. Al cap d’una estona, però, l’estació bullia d’activitat.

Van ser els primers a pujar a l’autocar. Un cop a dins, la Joana va experimentar una certa sensació de seguretat. A través de la finestra podia contemplar el tràfec de persones a l’andana traginant paquets amunt i avall amb una mena de tricicles o directament sobre les espatlles. Els venedors ambulants anunciaven bramant les seves mercaderies que consistien bàsicament en bosses de fruits secs, patates xips, xocolatines i llaminadures diverses, tot i que també n’hi havia sense envoltoris plàstics com sandvitxos de carn i tamales embolicats en fulles de blat de moro. Quan tots eren a bord del vehicle es va produir el primer incident destacable. El protagonitzà una dona entossudida a portar a la falda un cistell de grans dimensions que gairebé li tapava la cara. El conductor l’insistia en què tots els paquets havien de viatjar a la bodega i que aquell no podia ser una excepció. La discussió es predeia infinita. El conductor es va veure obligat a reforçar els seus arguments amb la lectura en veu alta del reglament oficial per al transport de persones per carretera. Amb tot i això, la dona va formular una queixa per escrit al taulell de l’agència abans de claudicar.

L’autocar va seguir el seu curs en ziga-zaga pels carrers de Lima tot avançant els vehicles més lents. A les voreres, escassament il·luminades, la gent es concentrava sota la llum dels fanals, mentre que a les zones fosques només s’intuïen algunes ombres fugisseres. Després d’una bona estona arribaren a una altra estació on hi havia molta més gent que a la primera. El conductor va anunciar que qui ho desitgés podia baixar perquè no tornarien a reprendre el camí fins al cap de mig hora. En Met va baixar però la Joana va preferir quedar-se. Minuts més tard s’originava el segon incident amb una acarnissada disputa per un dels seients. Els dos passatgers esgrimien cadascun un bitllet amb el mateix número guixat amb bolígraf. Per aclarir el malentès es feia necessària la presència de la noia responsable d’expendre els passatges, la qual es trobava en aquells moments asseguda en un banc a pocs metres de l’autocar, inactiva, ja que gaudia del descans de quinze minuts que li corresponia per llei (i que de ben segur es mereixia). Finalment, després d’una nova queixa per escrit, un dels dos contendents va renunciar al seu seient i va asseure’s al del costat. El darrer incident, i potser el més pintoresc, tenia lloc amb l’autobús ja en marxa, tot just quan deixaven enrere els depriments sorrals que desdibuixaven els límits de la ciutat. Fins aleshores, l’únic testimoni dels fets, una noia jove vestida com les camperoles dels pobles quítxues de les muntanyes que ocupava el seient del davant, no s’havia atrevit a dir res (segons va apuntar el conductor a causa de l’endèmica timidesa dels camperols indígenes). Llavors va relatar amb una veu quasi inoïble que s’havien deixat un passatger, un que havia baixat de l’autobús en l’últim moment per anar al lavabo perquè, segons li havia explicat, patia d’una lleu gastroenteritis amb tendència a remetre. La Joana va quedar molt sorpresa quan el conductor va preguntar als passatgers si volien tornar a buscar-lo o seguir endavant, però la seva sorpresa es va convertir en estupor quan la majoria va decidir tornar.

A Huaraz es van fer paleses les limitacions d’en Met com a expedicionari. Un mal de cap persistent i una constant sensació de fatiga provocada per l’altitud l’obligaren a quedar-se assegut en un banc mentre la Joana s’encarregava de buscar un lloc per dormir. Al migdia es traslladaren en taxi a un hotel dels afores, modern i luxós, i ocuparen una habitació doble des de la qual es podien contemplar els cims nevats de la Serralada Blanca. La resta de la tarda en Met va quedar-se estirat al llit de l’habitació mentre la Joana aprofitava per trucar als seus fills, treure diners amb la targeta de crèdit i comprar-se uns mitjons gruixuts i una bufanda d’alpaca. No va ser fins el capvespre que en Met va començar a aclimatar-se a l’atmosfera andina.

Van sopar junts en un restaurant el menjar típic del Perú que consistia, segons van descobrir, en pollastre a l’ast i patates fregides, i en acabat van sortir a passejar sense desviar-se del carrer principal que era l’únic ben il·luminat. Al cap de poca estona, però, la gelor de la nit els incità a buscar refugi en el primer bar que trobaren obert.

La sala en conjunt estava tenyida per una pàtina groguenca que provenia de les bombetes de baix voltatge que penjaven del sostre. Els clients, asseguts en bancs de fusta a banda i banda d’unes taules allargades, s’aferraven a llurs tasses fumejants d’infusió de coca per escalfar-se les mans. La majoria eren grups d’excursionistes que repassaven amb el guia local els últims detalls referents als itineraris, les provisions, els desnivells, la meteorologia i, en definitiva, tots els temes importants relacionats amb la pràctica de l’andinisme. La Joana es preguntava perquè ella no estava fent el mateix en comptes de perdre el temps amb el seu nebot però no recordava que li haguessin ofert la possibilitat de repassar res amb ningú. En Met va demanar una cervesa i el cambrer va marxar abans que ella pogués obrir la boca. Al cap d’una estona tornava amb una ampolla de cervesa gran i dos gots. La Joana va accedir a beure un glopet, si més no per treure’s aquella sensació de sequedat que li produïa l’aire de la muntanya. La cervesa era fresca però no excessivament freda i li provocava una agradable sensació d’escalforeta a la boca de l’estómac. El seu gust no tenia res que envejar el de les cerveses que, molt de tant en tant, consumia a les terrasses de Girona. El segon glop es va prolongar una mica més, fins a deixar només un cul. En Met es va afanyar a omplir el got. Van brindar sense paraules, un parell de vegades o tres, potser més… el cambrer retirava l’ampolla buida i en portava una de nova. La conversa no tenia cap utilitat pràctica de cara als objectius del viatge, ni tan sols -pensava la Joana- li servia per aprofundir en la personalitat del seu nebot qui es revelava tan superficial i carallot com aparentava; però al cap i a la fi, l’ajudava a mantenir el cap ocupat i a oblidar per uns moments la recent tragèdia que l’havia deixat vídua en la flor de la vida. Després de la tercera, però, va decidir tornar a l’hotel a descansar i va recomanar al seu nebot que fes el mateix, ja que l’endemà s’havien de posar en marxa ben d’hora. En Met li va prometre que faria l’última i se n’aniria a dormir.

A les sis en punt del matí, just a l’hora prevista, un 4×4 esperava davant la porta de l’hotel. El conductor era un home escanyolit, d’edat avançada i faccions indígenes molt acusades que mastegava contínuament com un remugant. La Joana li va preguntar on era el guia i l’home va respondre en una llengua inintel·ligible, acompanyant les seves paraules amb uns moviments de braços que l’instaven a pujar al vehicle. Ella va refusar educadament i va provar d’explicar-li en un espanyol similar al dels indis de les pel·lícules de l’oest que mirava de petita, que el seu nebot encara no havia arribat i que havien de quedar-se allà a esperar-lo. L’home, però, insistia amb aquells moviments espasmòdics que semblaven el preludi d’un atac epilèptic. Ja estava a punt d’enviar-lo a pastar fang quan va aparèixer en Met caminant per l’altra banda del carrer. Es veia a cop d’ull que encara no havia anat a dormir: tenia les parpelles caigudes, els cabells despentinats i el jersei lligat a la cintura malgrat que el fred del matí era ben viu. De més a prop es podia ensumar la pudor a alcohol que provenia del seu alè, i un ull més avesat que el de la Joana hauria descobert el polsim blanc que s’adheria a les seves fosses nasals. En Met va saludar afectuosament la seva tia amb un petó a la galta, va pujar al 4×4 i es va escarxofar al seient del darrere. Segons més tard dormia plàcidament amb el cap recolzat contra el vidre.

El guia se’ls va afegir al tombar una cantonada. Va aparèixer sobtadament del no-res com un prestidigitador i es va enfilar al cotxe sense fer soroll. Durant una bona estona va romandre en silenci amb el cap enfonsat sota el coll de l’anorac fins que la Joana li va preguntar cap a on es dirigien. Llavors es va tombar i, tot dibuixant un ampli somriure, explicà amb detall la seqüència d’etapes que haurien de superar fins arribar al cim nevat del Huascarán. La Joana només va entendre que durant la resta del matí viatjarien en el 4×4 fins al camp base, on es trobarien amb la resta d’alpinistes, i que a partir d’allà començarien una ascensió que vindria a durar, en funció de la climatologia, entre tres i quatre dies a tot estirar.

Quan el sol sobresortí per darrere les muntanyes la calor a dins del cotxe començà a fer-se insuportable. La Joana va demanar al guia i al conductor escanyolit que abaixessin les finestres però es va penedir als pocs minuts farta d’empassar-se la pols del camí. Encara no havien cobert ni la meitat del trajecte que els separava del camp base i ja creia que no ho aguantaria. Els ulls li picaven, tenia la gola resseca i cada cop que s’empassava la saliva sentia un gust terrós al paladar. Va obrir la motxilla per beure aigua de la cantimplora i es va topar amb l’urna funerària que contenia les restes calcinades d’en Gustau. Aquella visió la va dur a reflexionar sobre l’absurda situació en què es trobava immersa. Ella s’havia casat amb un home totalment previsible i mancat d’iniciativa, i aquells trets del seu caràcter, si be algú els podria titllar d’insatisfactoris, havien estat per a ella la clau per dissenyar-se la vida al seu gust i prendre les decisions importants sense oposició: quants fills tenir, on viure, on treballar i en què (feia ja alguns anys que no treballava), com invertir els ingressos familiars, a què dedicar el temps lliure… però aquella última voluntat feia que es preguntés si realment coneixia al seu marit tan bé com es pensava. En Gustau treballava com a funcionari de duanes en l’àrea d’exportació de productes agroalimentaris. Gràcies a la seva feina coneixia perfectament la geografia mundial (la qual cosa explicaria que hagués sentit a parlar del cim en qüestió). Potser aquells impresos oficials que portaven el segell de països llunyans eren la rampa d’enlairament que emprava la seva imaginació per traslladar-se a paratges exòtics; potser un instant abans de morir va decidir donar prioritat a aquella altra vida interior que ningú més que ell coneixia, o potser es tractava d’una broma de mal gust o d’un acte de venjança adreçat a ella per haver-se atrevit a jutjar-lo com un ésser mediocre i pusil·lànime. Immersa en aquelles reflexions, la Joana no va adonar-se que havia obert l’urna en comptes de la cantimplora, i mentre se l’enduia a la boca, un remolí de cendres s’escolà per la finestra com si l’ànima d’en Gustau abandonés definitivament el seu lligam terrenal. Després d’aquell episodi, un temor supersticiós es va sumar a les altres penalitats.

A migdia el vehicle s’aturà sobtadament enmig del camí. El guia començà a explicar que aquell era un bon indret per baixar a estirar les cames ja que es podia contemplar una bonica panoràmica de la vall, però abans que acabés el seu discurs, la Joana ja es trobava lluny, fora del camí, flexionant els genolls com una atleta abans d’una cursa. L’aire net als pulmons, l’esplèndid paisatge que s’obria davant i una remor d’aigua, delicada i llunyana, l’ajudaven a recuperar l’enteresa i l’optimisme que sempre l’havien caracteritzat. Lamentablement, la visió del conductor escanyolit pixant davant d’un arbust va trencar l’encanteri i la va retornar a la crua realitat.

De bell nou al vehicle va descobrir que en realitat l’aturada no es devia a un gest de cortesia sinó a una avaria del motor. Per molt que el guia s’obstinés a mantenir aquell somriure d’orella a orella, el fum que sortia del capó i la cara de preocupació del conductor escanyolit eren una prova massa evident. Va fer l’intent d’esbrinar què passava però s’hagué de conformar amb una sèrie de frases educades que apel·laven a la seva paciència i comprensió. Necessitava descarregar amb algú la seva frustració i en Met era un blanc perfecte. Podia clavar-li un mastegot i sempre tindria l’excusa que volia despertar-lo, però la seva naturalesa pacífica li ho impedia, així que es va limitar a agafar-lo per la solapa i a sacsejar-lo bruscament. Després de colpejar diverses vegades el cap d’en Met contra el vidre va acceptar que potser aquell sopor no era atribuïble només a la ressaca, que existia la possibilitat que el seu nebot patís alguna malaltia relacionada amb l’altitud o amb la inspiració prolongada d’aire massa pur. Certament tenia un color extremadament pàl·lid que tendia cap al morat a la zona dels ulls i dels llavis. Per uns instants es va témer el pitjor però de seguida va comprovar que encara respirava. Amb l’ajuda del guia el van treure del cotxe perquè li toqués l’aire i poc a poc van aconseguir reanimar-lo. Mentre en Met es recuperava tot caminant sense direcció com un zombie d’una pel·lícula de sèrie B, el guia va explicar a la Joana que el seu nebot patia el soroche, o mal d’altura, i que el més assenyat era tornar a la ciutat per veure a un metge. Va afegir que l’avaria del vehicle era bastant important, de manera que només els quedaven dues opcions: esperar a que passés algú i els recollís o anar caminant fins a un llogarret que hi havia a la vora per demanar ajuda. Després de sospesar els pros i els contres va decidir deixar al seu nebot amb el guia i caminar amb el conductor escanyolit fins el llogarret.

Es van enfilar per un sender que vorejava la falda de la muntanya a través de camps de blat de moro i boscos d’eucaliptus. Dues hores més tard arribaven a una casa de tovot amb els murs molt degradats per la intempèrie. Si no hagués estat per la roba estesa i les gallines que vagarejaven pel pati, la Joana hagués jurat que estava deshabitada. De l’interior no arribava cap soroll que delatés presència humana però, per si de cas, el conductor escanyolit va franquejar la tanca i es va esmunyir per la porta d’entrada. Al cap de poc tornava a sortir i sense dir brot s’asseia al terra amb l’esquena recolzada contra el mur aprofitant l’estreta franja d’ombra que li proporcionava. Sense saber quina altra cosa fer, la Joana es va treure la motxilla i va seguir el seu exemple. Va reprimir la temptació de mirar el rellotge cada cinc minuts conscient que si ho feia l’espera se li faria interminable. Finalment, poc abans que el sol s’amagués rere la muntanya, van aparèixer els habitants d’aquell indret. Eren molts més dels que la Joana hauria imaginat. La família estava composada pel pare, la mare i set fills de diferents edats. Duien un cavall i una vaca esprimatxada a més d’alguns estris agrícoles que semblaven trets d’una casa-museu de pagès. El pare va saludar al conductor escanyolit però ni tan sols es va fixar en la Joana. El mateix van fer la mare i els fills més grans. Només els petits van donar alguna mostra de captar la seva presència. Avançaven amb cautela, com qui s’acosta a un animal perillós, alhora que intercanviaven mirades i riures nerviosos. La Joana portava caramels que havia comprat a Girona expressament per repartir entre els nens però en aquell moment va decidir no treure’ls, convençuda que es desconeixia científicament l’efecte que causaria en aquelles criatures la ingesta de llaminadures. (Més tard es va sentir una mica ridícula en saber que una de les filles grans estudiava medicina a la Universidad Nacional San Marcos de Lima).

Gràcies a aquella família la Joana va saber que el seu nebot havia estat recollit per un microbús d’una expedició d’alpinistes holandesos que retornaven a Huaraz i que ja es trobava molt millor. La mala notícia és que s’havien endut el cotxe al taller i no podria seguir el seu viatge fins l’endemà, amb la qual cosa no quedava més remei que passar la nit en aquella casa.

A la llum d’una espelma assaborí una sopa feta a base de cereals, llegums i espècies. Per primera vegada en molt temps va tenir la sensació de que menjava amb gana. Pensava realment que havia arribat a avorrir el menjar, farta de les dietes que seguia un mes sí i altre també, dels productes macrobiòtics, dels plats precuinats i dels restaurants sofisticats que freqüentava amb les amigues. En aquell moment, però, ja fos per l’escalforeta que li recorria el cos tot protegint-la de la fredor nocturna, ja per l’hospitalitat que li prodigava aquella família de camperols o per les llargues hores de caminada sense res que endur-se a la boca, paladejava amb delit cada cullerada. Després de sopar, una de les filles, una noia d’uns tretze o catorze anys que parlava un castellà fluid, la va acompanyar a la seva habitació. Quedava a l’altra banda del pati, separada de la resta de la casa. S’hi accedia pujant per una escala de fusta que cruixia sota els peus. Es va haver d’ajupir per no colpejar-se el front contra la llinda i, un cop a dins, s’imaginà que estava a l’habitació d’un follet. Tot era petit: el llit, la tauleta de nit, la cadira… en un extrem hi havia un escriptori també petit sobre el qual descansaven llapis, llibretes i llibres de text; a la paret penjaven diversos diplomes amb frases molt rimbombants que cantaven les excel·lències de l’alumna. La Joana va deduir que aquella era l’habitació de la noia i es va mostrar sincerament agraïda pel fet que li cedís per passar la nit. Quan va preguntar a la noia on dormiria ella, es va assabentar que la resta de germans dormien tots junts i que ella era l’única de la família que disposava de cambra pròpia ja que requeria d’un espai tranquil per poder progressar en els estudis. Abans de marxar, la noia va encendre una espelma i va deixar sobre la tauleta una tassa amb infusió de coca que encara fumejava. La Joana es va beure el líquid calent a glopets tot passejant per l’habitació. Després segué a la vora del llit i obrí la motxilla. La visió de l’urna funerària va fer que el màgic benestar que l’embriagava s’esvaís a l’instant i fos substituït per la desagradable consciència que en Gustau s’havia proposat amargar-li la vida fins i tot després de mort. Durant un moment va estar temptada d’acabar amb el que considerava l’última estupidesa del seu marit, va agafar l’urna i va obrir la finestra. De l’exterior entrava un aire gèlid que penetrava fins al moll de l’ós. La llum de la lluna esbossava els contorns de la casa i dels arbres propers. El cel era ple d’estrelles. Va creure distingir la Creu del Sud, l’única constel·lació que coneixia d’haver-ho llegit en alguna novel·la romàntica. I sota aquella creu jurà solemnement que mentre li quedessin forces lluitaria per complir l’última voluntat d’en Gustau.

A mitja nit la sensació d’estar-se orinant començà a fer-se insuportable. La sopa i la infusió de coca prenien en la seva ment la forma d’un beuratge maligne fet amb pell de serp i urpes de rata. Es va aixecar del llit embolcallada en la manta, va obrir la porta i l’aire gèlid se li clavà al rostre com una bufetada. A l’exterior la foscor era hermètica, el vent udolava i unes gotes d’aigua fines com agulles li pessigaven la pell. Va visualitzar mentalment el camí que hauria de recórrer fins arribar al lavabo: baixar l’escala de fusta, travessar el pati, franquejar la tanca i enfilar el sender que pujava fins la latrina metàl·lica de color verd que el govern de Fujimori havia instal·lat amb la intenció de vetllar per la higiene dels nuclis rurals. Llavors va tancar la porta, va tornar a ficar-se dins del llit i es va cargolar amb la manta. Quan va deixar de tremolar la sensació d’estar-se pixant va tornar amb renovada intensitat. Pensava que no calia arribar tan lluny, podia fer-ho en un raconet del pati i tampoc ningú se n’adonaria. Va tornar cap a la porta, va girar el pany per obrir-la i el batent se li escapà de les mans i colpejà bruscament contra la paret. Del pati li arribaren els lladrucs d’un gos. Llavors va acceptar que ni boja sortiria allà fora.

La nit avançava lentament. La Joana adoptava diverses postures per relaxar el cos, es concentrava en el buit per anul·lar els pensaments i respirava profundament amb l’esperança de quedar-se adormida. Però res no l’alleujava. El convenciment inicial que podria suportar la tortura començava a trontollar. En la seva ment delirant se li apareixia la imatge d’en Gustau al lavabo de casa, d’esquenes amb les mans al clatell, orinant sense aixecar la tapa del vàter. Allò ja era massa. S’aixecà d’una revolada, aquest cop sense la manta i obrí la finestra.

El vent li aixecava els cabells i la roba. La llum de la lluna banyava el seu rostre dibuixant ombres profundes sota els ulls i la boca. Per damunt del cap, les mans alçades sostenien l’urna amb fermesa. Tota ella era com una estàtua votiva, hieràtica i majestuosa. Després d’una silenciosa pregària obrí l’urna i escampà les cendres al vent. S’abaixà els pantalons i les calces i, ajupida sobre l’urna, buidà el contingut de la bufeta fins que el líquid calent curullà el recipient. La resta de la nit dormí plàcidament.

Es despertà amb un raig de sol que s’escolava per una escletxa de la finestra. Va fer el ronsa fins que va sentir la veu de la noia que preguntava tímidament si ja s’havia despertat. La Joana li va donar permís per entrar mentre seia als peus del llit per lligar-se les sabates. Llavors va adonar-se que la noia es mirava estranyada l’urna metàl·lica, i amb un somriure als llavis, sentencià que mai viatjava sense dur un orinal a l’equipatge.

1r Premi de Narrativa Sant Narcís 2009 -majors 17 anys-, dotat amb 750 €, a l’obra L’última voluntat d’en Gustau, de la que n’és autor Pau Saavedra Bendito^©, treballador de l’Ajuntament de Girona -a l’Arxiu Municipal i al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI)- i veí de Santa Eugènia de Ter (Gironès)