L’aplicació de l’anomenat Pla Bolonya a les universitats catalanes va camí de convertir-se en una mena de trauma col·lectiu. Molt probablement d’aquí a uns quants anys quan mirem enrere i analitzem el que ha anat succeint al llarg d’aquest curs en les universitats catalanes el que farem serà sorprendre’ns per la mescla de virulència i incompetència amb la qual s’ha intentat aplicar (o frenar) l’entrada de la universitat catalana en l’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

> El meu punt de vista sobre què és Bolonya i quines implicacions té ja les vaig exposar en un anterior article, i m’hi refermo: Pla Bolonya: ni infern ni cel.

Ara tan sols vull expressar la meva opinió sobre els fets que van passar el passat 18 de març a la Universitat de Barcelona i sobre alguns elements connexos.

L’actuació de la policia va ser excessiva, però no injustificada

Els Mossos d’Esquadra són la policia de Catalunya. Per tant, són la institució encarregada de vetllar per la seguretat i l’ordre públic. En conseqüència tenen tot el dret del món a desallotjar, sota petició del rector de la universitat, unes persones que estaven ocupant (o tal vegada millor dit acampant) sense permís en un espai públic universitari. D’altra banda, la policia té l’obligació de garantir la llibertat de circulació de les persones, fet que implica impedir que un grup d’individus ocupin la calçada d’una de les principals vies de trànsit de la ciutat de Barcelona. Finalment, els Mossos no poden restar impassibles davant les agressions i provocacions (llançament de cadires, ús de banderes –vermelles i estelades- com a arma ofensiva) d’un reduït nombre d’estudiants (si és que ho són), que no tan sols taquen el nom de l’estudiant universitari en general, sinó que ho fan en especial als que s’oposen a Bolonya.

El que ha passat és que mentre que el desallotjament de la seu central de la UB es va fer de forma ordenada i pacífica, la gestió dels esdeveniments posteriors (tall de la Gran Via, manifestacions diverses) per part de la policia catalana va comportar un grau de violència excessiu i totalment forassenyat. Agredir periodistes i vianants, acarnissar-se pegant repetides vegades a manifestants desarmats és una forma inacceptable d’actuar per part d’una policia democràtica.

S’han fet servir diverses hipòtesis per a explicar el comportament policial, que van des del mal disseny dels protocols d’actuació a una conspiració anti-Saura per part d’uns Mossos que se senten més atacats que protegits per part del seu màxim responsable polític. Tinc el meus seriosos dubtes sobre quina de les dues possibilitats és la pitjor: la primera demostraria incompetència per part dels comandaments polítics i orgànics de la nostra policia; la segona, una intolerable manipulació, per part dels mossos implicats en la hipotètica conspiració, de la tasca encarregada per la societat.

El més probable és que no hi hagi cap dimissió, entre d’altres coses perquè és una paraula que sembla no existir en el diccionari dels nostres polítics (les fotos trucades del Patronat de Turisme de Girona en són una enéssima mostra). L’últim català polític que va dimitir va ser un Neardental i així els hi va anar als pobrets.

Els estudiants ocupants tampoc no són del tot innocents

Cada cop estic més convençut que la principal virtut del moviment anti-Bolonya ha estat situar la universitat en el punt de mira de la societat i denunciar les mancances organitzatives i de finançament del procés. De ser un objecte obscur (però no fruit del desig), la universitat ha passat a ser un tema de conversa habitual. I això és bo.

La llàstima és que els arguments dels anti-Bolonya, com vaig fer notar en el meu anterior escrit, són només parcialment certs, i en alguns casos manifestament falsos.

En aquest sentit, un aspecte que convé destacar del discurs dels estudiants contraris a Bolonya és l’existència d’unes incoherències manifestes, que exemplificaria en dos aspectes concrets:

1) per una banda es critica la mercantilització de les titulacions (es diu que el títol servirà només per a satisfer els interessos de les empreses, per anar al mercat de treball), però per altra banda es critica el pas de les llicenciatures als graus (es diu que això degradarà el valor de la titulació).

2) es critica Bolonya perquè es considera que devaluarà el contingut crític dels ensenyaments, però a la vegada es censura el canvi de model de docència, que implicarà una reducció de la classe magistral, aquella en què el professor exposa uns continguts i els estudiants els apunten i memoritzen passivament, mentre es primarà el treball autònom de l’alumne.

Però d’això no en vull parlar ara més,
sinó centrar-me en aspectes que podríem dir-ne organitzatius

La reivindicació estudiantil que més estranyesa em provoca és la del referèndum vinculant sobre la congelació o paralització del procés de Bolonya, on una persona valdria un vot. Penso que aquesta proposta és errònia per dos motius: en primer lloc, no pot ser possible que el vot d’una persona que es passa quatre o cinc anys de la seva vida a la universitat tingui el mateix pes que el d’una altra que s’hi passa vint, trenta o més. La segona, tot i també defensar els seus interessos personals com la primera, pot i hauria de tenir una visió més a llarg termini de la institució.

En segon lloc, i molt més important encara, la universitat no pertany a la gent que hi treballa o hi estudia sinó al conjunt de la societat. Les grans decisions sobre el món universitari han de ser preses pels governs i parlaments que hi tinguin competència. L’autonomia universitària no ha d’implicar que la gent que hi vivim actuem com el famós Juan Palomo. És la societat la que majoritàriament finança la universitat i per tant ha de ser aquesta la que marqui les línies generals d’actuació mitjançant els canals democràtics adequats; les universitats i els seus integrants han de ser escoltats i tinguts molt en compte a l’hora de prendre les decisions, però no n’han de tenir ni molts menys l’exclusiva.

Finalment, algú hauria de fer pedagogia i explicar a certs grups d’estudiants que negociar consisteix en què dues parts transigeixen i arriben a un mínim comú denominador, no que una de les dues parts imposa tot el que vol a l’altra, més en temes en els quals aquesta segona no té competències per a fer-ho. Dir que no desallotjarem un espai fins que no s’admetin tots els punts que demanes no és negociar, és fer xantatge. O dit d’altra manera, és quelcom que pots dir en una negociació, però no creure-t’ho i intentar aplicar-ho sigui quin sigui el cost. I sobretot creure que espais comuns d’una institució pública són d’ús exclusiu teu és un comportament més propi d’un totalitari que no d’un demòcrata. Tot això per no parlar de l’etern problema del moviment assembleari: la seva gran capacitat per a mobilitzar però la seva baixa eficiència negociadora, encara que només sigui pel continu canvi de negociadors i per la por al compromís que li sembla inherent.

Un desgovern universitari que no s’atura

Una segona virtut del moviment anti-Bolonya ha estat la de fer patent la manca de direcció política que pateix avui en dia la universitat catalana (i també espanyola). I aquest desgavell es fa manifest a diferents nivells.

En primer lloc, i tal i com vaig apuntar en l’anterior article, l’adaptació a l’Espai Europeu s’ha fet sense cap mena de planificació, amb canvis constants d’orientació. I això suposa una rèmora que encara estem pagant, i que pagarem durant un cert temps (les coses mal planificades i finançades tenen el curiós vici de no funcionar del tot bé).
Una petita mostra del que exposo és el fet que ara (insisteixo, ara!) la Comissionada d’Universitats catalana, Blanca Palmada, presenti a la Taula Nacional per a la Universitat Pública un document de mesures per a ordenar la transició dels estudis de grau i de master, tot just mesos abans que la major part de les titulacions passin a format Bolonya, i mig curs després que ho hagin fet una desena part. Tal vegada no s’hauria d’haver fet això abans, força abans? També s’anuncia des del Comissionat actuacions per a facilitar la compatibilització entre estudis universitaris i feina, i es mostra obert a suggeriments. Tal vegada no s’hauria d’haver fet això abans, força abans? I es deixa per a més endavant la qüestió relacionada amb el finançament i beques. Tal vegada no s’hauria d’haver fet això abans, força abans? I se segueix obviant un fet cabdal per a la bona implantació de Bolonya: la necessitat d’ampliar les plantilles de professorat, encara que només sigui per a desdoblar els grups de pràctiques i per a facilitar la tutorització dels estudiants, per a poder implantar amb unes condicions mínimament dignes la metodologia docent que s’ha lligat al procés de Bolonya.

D’altra banda, la gestió de la protesta estudiantil, en especial de les tancades, deixa molt també a desitjar. S’ha optat per una perillosa via intermèdia, la de deixar podrir l’assumpte. És a dir, no s’ha optat per desallotjar els estudiants que estaven ocupant il•legalment espais comuns, públics, i contràriament se’ls hi ha promès, si més no per part del govern català, confuses i boiroses negociacions, amb congelacions de determinats però inconcrets aspectes de Bolonya inclosos. S’ha fet per tant el contrari del que s’hauria d’haver fet: dir que no es negociava res fins que no s’acabessin les ocupacions (i en alguns casos coaccions) i deixar ben clara l’agenda negociadora, allò de què pensaves parlar i allò de què no. S’ha optat pel que tenia menys costos a curt termini i s’està pagant ara un peatge molt car (això últim deu formar part del nostrat tarannà català).

I també en l’àmbit universitari l’assumpció de les responsabilitats polítiques segueixen brillant per la seva absència, mentre partits polítics (sobretot el tripartit, en un aparent procés inaturable de degradació) usen aquesta polèmica com a estèril arma llancívola.

El pitjor de tot plegat és que el debat s’ha desvirtuat de forma clara: ara ja no estem parlant dels pros i contres de Bolonya, de com i sota quines condicions s’aplica (o no), sinó que s’ha transformat en un debat sobre l’ordre públic i sobre la política en el sentit més pobre de la paraula. Però tot i que sembli mentida, penso que encara hi ha temps per a reaccionar. Cal dialogar (amb qui ho vulgui fer, amb qui pugui oferir quelcom de vàlid), trobar solucions de forma conjunta… i deixar clares les regles del joc des del primer moment. Si no ho fem així potser sí que al final de tot acabarem prenent mal tots plegats.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG