|
La franja de Gaza és un territori llarg i estret. Un mirall del Maresme, la mateixa superfície, a l’altre cantó del Mediterrani. Mataró seria la ciutat de Gaza i Rafah, l’equivalent de Malgrat.
La platja també és estreta i llarga, amb un talús de dos o tres metres d’altura que separa el mar de la terra ferma. Calcades als dos llocs. El clima és temperat i a la gent, afable i xerraire, li agrada passejar per la riba al capvespre. Els pescadors claven les canyes a la vora de l’aigua i, asseguts a la sorra, esperen que els peixos piquin.
Però també hi ha diferències. Moltes i pronunciades. El que aquí és la serralada prelitoral allà és un mur de ciment i de ferro, tanques de metall electrificades, un perímetre d’exclusió militar de mig quilòmetre d’amplada. No hi ha tren costaner. Les carreteres són estretes i plenes de sots. Com aquí, hi ha horts i gent que li agrada treballar-los, aigua no n’hi ha, se la queden a l’altre cantó de la frontera, Israel els hi roba per fer el miracle que meravella el conseller Huguet, el desert es converteix en camps. Com al Maresme, també hi ha hivernacles de ferro i de plàstic, però estan destruïts, tombats a terra, va ser l’últim que van fer els colons israelians abans d’abandonar la franja l’any 2005.
A Gaza, la majoria de la gent viu amb menys de dos euros al dia. Les fronteres estan segellades. No es pot sortir ni a Egipte ni a Israel. No hi entren mercaderies de cap mena. No es pot construir per manca de materials. No es poden canviar els vidres quan es trenquen. No hi ha gas per cuinar. No hi ha benzina per als taxis. No hi ha llum elèctrica perquè ja fa tres anys que els avions van destruir els generadors que la produïen. Als hospitals no hi ha medecines, ni material quirúrgic, ni gases esterilitzades, però sí molts malalts, ferits, gent que necessita assistència. No hi ha feina i sí moltes mans una damunt de l’altra. No hi ha periodistes estrangers, Israel els hi prohibeix l’entrada.
Al Maresme els desastres són naturals. Com aquesta setmana, solen venir del mar. Les llevantades, els trons i els llampecs que ens arriben del cel són fenòmens atmosfèrics. A Gaza no. Quan el cel trona són avions de combat, bombarders israelians que hi van a deixar la seva càrrega mortífera de bombes i metralla. Són helicòpters fabricats als EUA per Boeing que hi van a llançar míssils. El trànsit pesant no són els camions que passen per l’autopista, són els tancs Merkhaba, que passen per sobre de les cases, les escoles, els camps acabats de sembrar, o les excavadores Caterpillar, que hi van a destrossar l’aeroport construït al sud de Gaza per l’Estat espanyol, finançat amb diners dels contribuents. Els nostres governants, catalans o espanyols, mai han demanat explicacions a Israel sobre aquesta destrossa.
Les més de quatre-centes persones assassinades i el miler llarg de persones ferides; les cases, les casernes, les mesquites i escoles destruïdes des de dissabte passat, les haurem d’afegir als crims de guerra que l’estat d’Israel acumula des de la seva fundació, el 1948.
Algun dia, els responsables, a Israel i als EUA, pagaran pels seus crims. Fins que arribi aquest dia hem de continuar lluitant i recordant, perquè l’oblit i la impunitat no guanyin la batalla a la dignitat i la justícia. La pau del món necessita una pau justa a Palestina. La dignitat del món necessita el respecte als drets humans i la dignitat dels palestins.
Les persones que moren assassinades a Gaza tenen nom i cognom.
Isidre Pallàs és membre de Celrà x Palestina i corresponsal d’eldimoni.com [31·12·2008]