Les portes de l’ascensor es tanquen suaument. La Lourdes ha entrat de pressa, i a dins no hi ha trobat ningú. Sense dubtar, ha premut sobre el número deu; no li cal consultar l’agenda, recorda bé l’adreça de l’oficina on ha de portar els papers. Passeja la mirada per l’interior mentre la màquina fa la seva feina i l’enlaira lentament: els nens han d’anar acompanyats d’adults, no es pot fumar… De cop, s’atura al veure’s reflectida en el mirall que ocupa la paret a la seva dreta. Caram! Diria que quan s’ha mirat en el moble del vestíbul de casa, abans de sortir, no anava tan arreglada: la roba li escau, el cabell ben posat (i això que pateix un ondulat rebel crònic, immune a totes les tàctiques de la seva perruquera), la cara lluminosa i sense arrugues… Potser és un efecte de la il·luminació de l’ascensor, o de la forma del mirall, però es troba maca. Ha sentit a dir que en algunes botigues de roba passa el mateix; un cop ets a casa, el conjunt no et queda ni la meitat de bé. Es gira ara d’una banda, ara de l’altra, fins que se n’adona que no es mou. Li sap greu, però ja ha arribat al pis deu.

Surt de l’ascensor i es troba davant de la porta de l’oficina que buscava. Hi entra, enllesteix el tràmit, i demana per anar al lavabo. Ella ha estat clara i decidida, i l’han tractada amb deferència; aquestes són les conseqüències de sentir-se quasi una deessa. Un cop dins dels serveis, busca un mirall i… sorpresa! L’encanteri ha arribat a la seva fi. Veu la mateixa cara cansada de sempre, els cabells esbullats, la roba de cadena barata i sense gràcia… Surt encongida i s’esmuny altra vegada dins l’ascensor, que l’espera amb els braços -és a dir, les portes- oberts.

Un xic desmoralitzada, prem el botó corresponent a la planta baixa en el mateix moment que entra algú més. Sense fer soroll, les portes es tanquen i s’inicia el viatge que la tornarà al carrer. Mentre mira fixament els seus peus, pensa en com és de dur acceptar-se, i més en el seu cas… Una tos lleugera li recorda que aquesta vegada està acompanyada; de reüll veu un home que l’observa apreciativament. No pot ser! Aixeca els ulls i el seu reflex al mirall li confirma el que sospitava: sembla -quasi- una top model! I el cas és que ell també la deu veure així! Han arribat a baix i li somriu; ella es troba massa atordida per respondre. Espera que marxi i, fent tentines, surt al carrer i enfila el camí de casa. El seu reflex en els aparadors que va trobant li confirma el que ja sap: és un aneguet lleig, i només un mirall la converteix en cigne. Què pot fer?

L’endemà a la tarda, la Lourdes torna al misteriós ascensor. Tot el temps que dedica habitualment a la compra al súper el passa pujant i baixant dins l’edifici, gaudint del bon aspecte que li torna el mirall màgic. No es vol aturar a pensar, a buscar explicacions. Torna a casa cansada, però s’adorm amb un somriure als llavis. Al dia següent no es pot esperar a la tarda; truca a la feina i diu que està malalta -de fet, se sent un xic febrosa- i viatja tot el dia dins l’ascensor. Ella mateixa s’adona que això no pot continuar quan, a la nit, obre la nevera: ja no hi queda ben bé res. Es passa la nit pensant, donant voltes i més voltes, buscant i descartant solucions. Al matí ha arribat finalment a una conclusió: vol sentir-se bé, vol veure’s i que la vegin bé, vol passar-se el dia pujant i baixant dins l’ascensor que la transforma. Però també ha de menjar, és clar. Només veu una manera de resoldre el problema: buscarà feina en un dels despatxos de l’edifici; de fet, a triar, se n’estima més un de les plantes superiors. Potser és perquè té el seu objectiu tan clar, o potser és per un cop de sort -el primer a la seva vida: el cas és que supera totes les dificultats i, finalment, ho aconsegueix. Avui és el gran dia! A les vuit, comença a treballar en una oficina de la planta nou! Cobrarà un xic menys que ara, i haurà de fer trajectes més llargs, però tot això no li importa gens.

Contenta, arriba a la nova feina mitja hora abans i… sorpresa! Es troba amb uns operaris que treballen a l’ascensor. Al veure-la neguitosa li diuen que no pateixi, que acaben de seguida; l’estan reformant i adaptant a les noves normes de seguretat. S’espera passejant amunt i avall de la vorera, intentant no pensar en res. Té la intuïció que s’acosta una catàstrofe però mira de no fer-se cas; no ho pot evitar, sempre ha estat una pessimista. Per animar-se es diu que algunes vegades no ha tingut raó -ben poques, però. Sent calfreds mentre veu com els treballadors recullen les eines. Entra a l’ascensor amb por, i al cap d’uns segons surt corrents al carrer. Encara és a temps de preguntar als operaris, a punt de pujar a la furgoneta que els espera, on és el mirall de l’ascensor; la veu se li trenca, i un lleu tremolor delata la seva desesperació. Sorprès, el que sembla que és l’encarregat de la colla li respon que ho sent molt, però els han dit que el canviessin; ja estava molt ratllat i l’han portat a la deixalleria per reciclar, com fan sempre. Li demana per què li interessa el mirall vell; ella, incapaç de respondre, li fa un gest d’agraïment amb la mà i se’n torna, d’esma, a l’oficina.

Mentre puja a l’ascensor remodelat, amb una llum més viva i un mirall absolutament igual a tots els altres, pensa que no té cap més remei que acceptar-ho: és un aneguet lleig i, de fet, segurament sempre ho ha estat. Es diu que és una bleda, i que és una sort que no hagi explicat res a ningú del que li ha passat aquests darrers dies; l’haurien pres per boja, i amb tota la raó. Prem el número nou mentre, darrere seu, entra una persona. Sent una tos discreta, i aixeca els ulls amb resignació; cal adaptar-se a la realitat quan més aviat millor. No la sorprèn veure el mateix home de l’altra vegada, però sí que li somrigui i iniciï una conversa. Li comenta que fa un bon dia -de fet, igual que ahir- i sembla que continuarà així; hi ha un anticicló just damunt nostre, es veu. Esperem que no marxi abans del cap de setmana, com sempre sol passar- li respon ella. El cor se li esponja, i surt de l’ascensor sabent que el seu company de viatge es diu Narcís i que treballa en una oficina de l’onzena planta. S’adreça a la nova feina pensant que el veurà sovint. És encantador, i de la planta baixa a la nou hi ha prou temps per anar-se coneixent; ella, de fet, no té cap pressa. Pensa també que les ulleres que porta en Narcís l’afavoreixen; qui sap si els vidres…no, no, no hi tornem, quines tonteries! -es renya amb un punt de severitat.

A la deixalleria, enmig d’un munt de fragments d’ampolles de vi i envasos de melmelada, hi ha uns trossets de mirall que sembla que llueixen més que els altres. O potser és un efecte òptic…?

A l’Eulàlia, ja de ben petita, tothom li deia que era una xerrapeta. A casa, els pares la renyaven:

– Va, nena, calla una mica i menja d’una vegada!
– Però si tot just us estic explicant el que m’ha passat a segona hora del matí!
– Doncs per avui ja n’hi ha prou, que nosaltres anem per les postres i tu encara ets al primer plat, com cada dia!

A l’escola, els mestres la castigaven a escriure cents i cents de vegades la fatídica frase callaré en clase; s’hi passava hores, mentre feia bons propòsits que, inevitablement, no complia mai. I així els seus dies d’infantesa transcorrien amb un guió molt semblant, en una mena de cercle sense escapatòria possible.

A l’adolescència l’Eulàlia no va pas canviar. Necessitava compartir amb les amigues mil i un dubtes i neguits, sempre els mateixos i sempre un xic diferents: la mirada d’aquell noi pel-roig a la cua del cinema, el difícil examen imminent, la tria de la roba adequada per anar a la discoteca i un llarg etcètera. Ella era l’última d’anar cap a casa i sovint arribava més tard de l’hora fixada, esbufegant.

– Es pot saber d’on véns? Que no has mirat el rellotge?
– Doncs estava donant volts pel centre amb la Maite i la Remei, i anàvem xerrant, i…
– Mare de Déu! Que no l’acabes mai, el tema?

Doncs no, no l’acabava, aquest era precisament el problema.

A l’hora d’escollir una parella l’Eulàlia ho va tenir clar: es va enamorar d’un noi pacient i callat que l’escoltava, l’escoltava i l’escoltava. Mai s’havia sentit tan bé. I, com diuen a les novel·letes, la seva felicitat va ser encara més completa quan varen néixer la nena i el nen: els llegia contes sense cansar-se, responia a les seves preguntes amb entusiasme i els donava contínuament els consells bàsics que necessitaven: renta’t les mans abans de dinar, estira la cadena del vàter després de fer pipí, etcètera, etcètera i etcètera. S’havien acabat els disgustos per ser una xerrapeta! Només de tant en tant es produïa algun petit incident sense gaire importància:

– Hola Maite, com estàs?- s’aturava a la vorera.
– Bé, Eulàlia, bé.
– I la noia, la Lourdes, què fa?
– Bé, també, però me’n vaig corrent que tinc el cotxe mal aparcat… Fins una altra!- li responia l’amiga seguint el seu camí.
– Adéu, adéu, fins una altra!… (Llàstima, m’hauria agradat parlar amb ella una estona… No sé, cada vegada que la trobo té pressa per això o per allò… Tan bé que ens ho passàvem abans…).

Amb el temps els fills es varen fer grans i les coses varen començar a canviar: ells mateixos llegien el que els interessava, tenien ben pocs dubtes per consultar-li i quan ella intentava fer alguna recomanació li responien:

– Sí, mare, ja ho sé.
O bé:
– M’ho has dit moltes vegades, no cal que m’ho expliquis més.
O, fins i tot:
– Mare, no m’ho tornis a repetir que al final no ho faré!

En aquest últim cas, els disculpava pensant que tenien un mal dia i no deia res més o -si era ella la que estava de mal humor- els contestava enfadada i s’organitzava un bon batibull.

Una tarda l’Eulàlia anava a comprar i deixava sol a casa el fill, un xic enfebrat:

– Mira de no agafar fred, aquí et deixo un got d’aigua per si tens set, t’has de prendre l’antitèrmic…
– D’aquí a mitja hora, ja ho sé. No et preocupis, que als meus setze anys ja sé cuidar-me sol.
– Però, i si…
– I si… m’ataquen els extraterrestres, per exemple, trucaré al telèfon d’emergències. Em sembla que és el 0 i dos números més. Vés al súper tranquil·la que ja m’espavilaré.

L’Eulàlia va marxar dubtant de si havia de buscar el número d’emergències, riure l’acudit improvisat o ofendre’s perquè el noi li prenia el pèl. Hi anava donant voltes mentre omplia el carretó i a la fi, mentre feia cua en una caixa, va arribar a una conclusió:

– (Tot això ja fa massa que dura, i cada vegada és pitjor. De fet, el nen té part de raó: he d’acceptar que s’han fet grans. Si no els atabalo tant ells rondinaran menys, jo no m’hi enfadaré, i potser el meu home no agafarà mal de cap tan sovint… Sí, a casa anirem tots més bé…)

Les coses, però, són més fàcils de pensar que de fer. Prou que ho intentava, l’Eulàlia, però no se’n sortia. Quan se n’adonava, ja ho havia dit:

– Aneu amb compte a la discoteca i no torneu massa tard! (De fet, ja em diràs que soluciono amb això…)
– Que sí, dona, que sí. És que no confiaràs mai en nosaltres?
– Quina mare que ens ha tocat!
– Que s’han acabat les aspirines?
– (Ja hi tornem a ser! Hi estic massa acostumada, és automàtic… Em ve al cap sense rumiar… No sé pas si n’aprendré!… Altra vegada tinc problemes per enraonar massa!).

Però un matí l’Eulàlia va veure la seva filla preparant-se per anar a treballar a l’oficina:

– (A veure, com l’hi puc dir perquè no s’enfadi? «Reina, ja sé que sempre et poses el casc, però sobretot no te n’oblidis que avui precisament han donat unes estadístiques per TV3 que fan posar els pèls de punta i…»)

Mentre, la noia li va fer un petó a la galta i va marxar amb el casc a la mà, deixant-la allà dreta, al costat de la porta oberta.

– (Vaja, no he pogut… Però… I si hagués tingut prou temps per dir-li el que pensava?… La nena m’hauria contestat que ja està bé de repetir-li el mateix mil vegades o, potser, tipa de sentir-me, hauria deixat el casc a casa… El que és segur és que no m’hauria fet cap petó…)

Amb la mà al pany, veient-la allunyar-se, l’Eulàlia va tenir una il·luminació sobtada, va viure el moment màgic de l’inventor que, a la fi, troba el que buscava. Aquell era el camí!

– (El que penso, el que em ve al cap no és cap problema! Només he de fer una cosa: no obrir la boca! I, qui pot assegurar que així els missatges no arriben als destinataris? I la telepatia? Bé que la nena se n’ha endut el casc, no? Ja diuen que el cervell encara no està prou estudiat… Vés a saber com funciona, tot plegat!)

Des de llavors l’Eulàlia té llargues converses silencioses amb tothom:

– (Agafa el paraigua, nena, que sembla que plourà, amb aquest cel tan ennuvolat…)
– (Vigila, fill, que no et facis mal en el partit…)
– (Carinyo, crec que hauríem de portar el cotxe a revisió. Fa molta fressa, no trobes…?)

Els resultats obtinguts pels seus missatges no verbals són, si fa no fa, els mateixos que abans però, això sí, ara casa seva és una bassa d’oli. A més, amb la pràctica, va millorant; a hores d’ara calcula que ha aconseguit reduir en un 55% la seva conversa parlada! I fins i tot ha après a fer una inclinació de cap i un somriure a la veïna mentre pensa:

– (A aquesta hora treu les escombraries? Però dona, no veu que encara no és fosc? Si tots féssim com vostè…!)

L’Eulàlia recull els èxits del seu sistema, l’un darrera l’altre:

– Mare, que et passa alguna cosa?
– No, per què?
– Perquè estàs tan callada…
– És que no tinc res per dir, ara mateix.
– Doncs veuràs, saps el que em va passar l’altre dia…?
– De tant en tant, però, es produeix algun petit incident sense gaire importància:
– Carinyo, com és que no m’has dit que aquesta tarda anaves a la perruqueria? Començava a estar preocupat!
– Ah, no ho sabies? Perdona, em pensava que ja t’ho havia comentat…

L’Eulàlia està molt contenta de la seva descoberta. N’està tant, que li sap greu quedar-se-la egoistament; sent el deure de comunicar-la a la gent que té els mateixos problemes que ella patia abans. Està convençuda que l’hi agrairien molt, i encara més la gent del seu entorn. De moment se li ha acudit organitzar un grup de xerraires anònims, però no està segura que sigui una bona idea:

– (Potser no seria gaire divertit asseure’ns en rotllana i no dir-nos res de res. Bé, ja hi continuaré pensant… Alguna manera hi ha d’haver, no us sembla…?)

Al matí, al despertar-se, la Lola sent una lleugera molèstia al costat esquerre. Es gira ara d’una banda, ara de l’altra, però la sensació persisteix. S’aixeca del llit amb la decisió presa:

– No deurà ser res, però per si de cas aniré a l’hospital, que em donin un cop d’ull, no se sap mai…

La gata no li porta la contrària, com és d’esperar; només li interessa que la seva mestressa li doni menjar.

– No et preocupis, Mixeta; si m’han d’ingressar ja trucaré a la veïna, i ella et deixarà alguna cosa al porxo, com sempre. A veure, la cartilla, les últimes anàlisis, el ganxet, la ràdio petita, la revista d’aquest mes -que encara tinc a mig llegir i vull saber com acaba això de la princesa i el torero-… tancar el gas… abaixar les persianes…

El desplaçament no és cap problema; vint minuts i l’autobús la deixarà davant mateix de l’hospital. La Lola mira per la finestra: avui ja no plou i fa un bon dia, un autèntic dia de primavera.

Quan entra a la recepció, se sorprèn al veure que quasi no hi ha ningú. S’acosta al taulell i no reconeix cap de les tres administratives. De seguida l’atenen.

– Bon dia, vostè dirà…
– Hola nena, mira, jo venia perquè des que m’he despertat em fa mal el costat i m’he dit que no deurà ser res, però per si de cas aniré a l’hospital, que em donin un cop d’ull, no se sap mai…
– I tant, i tant, ja ha fet bé… A veure, la targeta…

Mentre la noia tecleja a l’ordinador i imprimeix papers i més papers la Lola aprofita per preguntar:

– Com és que avui no hi ha gent?
– Doncs veurà, amb el dia que fa tothom és a passeig i només venen els que estan malalts de veritat…
– Ah! I vosaltres, sou noves? No us havia vist mai!
– Sí, hi ha hagut trasllats de personal i hem començat aquesta setmana…
– Ah! No té pas guàrdia el meu metge, el doctor Ramon? -quan diu doctor Ramon ho fa posant molt d’èmfasi a les paraules, tal com es devia fer a l’anomenar els déus en les cultures de l’antiguitat.
– No, no hi és, i no hi serà durant força dies. Està malalt.
– Ah! I què té, el doctor Ramon?
– Doncs no ho sabem, la veritat. Li hem fet proves i més proves i de moment no en tenim ni idea…
– Ah! -aquesta vegada no se li acut què més dir.
– Tingui! Ja es pot esperar a la porta vint.

La Lola observa la filera de dotze cadires on hi ha només tres persones: en un extrem, un noi amb la mà embolicada amb una tovallola, vestit amb una granota tacada d’una cosa que sembla guix; cap a la meitat, una senyora de mitjana edat que n’acompanya una de més gran. No dubta gens i s’asseu al costat d’elles, deixant només un espai. Així sentirà el que diuen i, si hi ha ocasió, hi podrà parlar. El noi, amb el cap endarrera i els ulls mig tancats, fa cara de no voler dir res; a més, la Lola considera que un accident laboral tampoc dóna per intercanviar gaire informació, i a ella el que li agrada és col·laborar en els diagnòstics i receptar remeis. No cal dir que compta amb una bona experiència i amb els consells de l’enciclopèdia El médico en casa, que revisa tot sovint; sense falsa modèstia reconeix que és una autoritat en la matèria.

El tema de conversa entre les dones promet: sembla que la més gran té un problema de pedra al ronyó. Quan està a punt d’intervenir i d’aconsellar el tipus d’aigua més adient per beure i fer-la baixar, arriba una llitera en què hi ha estirat un senyor amb molt mala cara, tapat amb una manta. Passa pel davant de les tres persones que s’esperen, que el segueixen amb la vista, amb una punta d’enveja, i al cap d’un moment surt la llitera buida, de tornada -també la segueixen, quasi com qui mira un partit de tennis. Passa una estona i es repeteix la operació, ara a la inversa, amb una cadira de rodes. Hi va el mateix senyor d’abans, que porta la cama dreta enguixada. La Lola mou la seva cama dreta, i se sent afortunada… Criden el noi i mentre l’atenen finalment ella pot explicar a les seves companyes les qualitats de l’aigua que els recomana i el que li passa:

– … i des que m’he despertat em fa mal el costat i m’he dit que no deurà ser res, però per si de cas aniré a l’hospital, que em donin un cop d’ull, no se sap mai…

El noi surt amb la mà esquerra embenada, i la Lola, automàticament, mou els dits de la mà esquerra, no hi pot fer més… El noi l’ha vist i la mira malament… Ara li toca el torn, i quasi li sap greu; s’ho estava passant bé. Pensa que amb una mica de sort es trobarà una altra vegada amb les dues dones -ara ja sap que són mare i filla, que la mare neteja oficines i la filla és perruquera, i moltes coses més. El tema de les pedres sol anar per llarg… Diu adéu i entra a la consulta amb un xic de por, amb el cor bategant de pressa. Això li passa sempre, i és que no li agraden gens les agulles; tossir, respirar, radiografies, ecografies… el que vulguin, però les agulles li fan molt de respecte!

L’atén una doctora jove, que li fa algunes preguntes, l’explora i li diu que s’haurà de quedar per fer unes proves, potser uns dies i tot, i li assegura que cap amb agulles. La Lola surt en cadira de rodes, conduïda per un infermer alt i gros, i encantada de la vida. Ara es pot deixar anar: la cuidaran, la mimaran, li donaran menjar, li posaran el termòmetre, li preguntaran com es troba… Amb un xic de sort li receptaran unes vitamines efervescents amb gust de taronja, o un xarop nou… Recorre els llargs passadissos, passa ara per una porta, ara per una altra; puja i baixa de l’ascensor; es creua amb gent amb bata, amb malalts, amb familiars; somriu i saluda tothom, com una reina passejant-se enmig dels seus dominis.

La primera prova és en una sala amplia, plena de màquines, que té una llitera al centre. L’espera un metge que li fa pensar en el seu doctor Ramon, però no s’atreveix a preguntar-li –així, d’entrada- si són parents. Estirada a la llitera, ell mira els papers que li ha donat l’infermer i comença a preparar alguna cosa mentre ella li comenta:

– … des que m’he despertat em fa mal el costat i m’he dit que no deurà ser res, però per si de cas aniré a l’hospital, que em donin un cop d’ull, no se sap mai…
– Doncs ha fet molt bé de venir. El seu cas no és pas senzill, senyora Dolors… Ja sap que els metges diem sempre la veritat als pacients…
– Ah!… Sí, és clar, tot i que jo… veurà… de fet no em fa gaire mal… Però què tinc, doctor?
– Els mateixos símptomes que el meu col·lega, el doctor Ramon.
– Ah!… I què cal fer? -la veu li tremola una mica.
– Doncs jo li recomanaria una autòpsia, per acabar d’aclarir…
– Perdoni, doctor, vostè deu voler dir una biòpsia, però la veritat, no sé si cal…
– No, no, m’ha entès bé, una autòpsia… -i mentre ho repeteix se li acosta somrient, amb el bisturí a la mà.

La Lola està paralitzada, no es pot moure… veu la cara del metge cada vegada més a prop… I, de cop, es desperta i d’un bot queda asseguda al llit, ben suada, amb el cor bategant amb força. Comença a respirar a fons, per tranquil·litzar-se i… sent una lleugera molèstia al costat esquerre. Es gira ara d’una banda, ara de l’altra, ben a poc a poc, però la sensació persisteix. S’aixeca del llit amb la decisió presa:

– No serà res, no cal amoïnar-s’hi… Dec haver dormit malament!… Hola Mixeta, t’he d’anar a comprar més menjar… Aniré al súper tot passejant, segur que fa un bon dia… i em penso que m’arribaré al centre cívic, a veure quins cursos fan. L’any passat n’hi havia un de macramé que em feia peça, potser que m’hi apunti…

La Soledat fa mala cara; més concretament, fa cara d’haver passat moltes nits dormint menys del que necessita. Ha arribat al límit de les seves forces; quan camina sembla que arrossegui els peus, les cames i el cos. Compleix d’esma amb les rutines indispensables i deixa la resta per a un altre dia, una altra setmana, un altre any o fins i tot una altra dècada. Avui, quan ha obert la porta de la nevera, se n’ha adonat que no podia endarrerir més la compra i amb tota la recança del món ha fet cap al supermercat, tot pensant que pagaria per quedar-se a casa asseguda al sofà. Treu la llista de la bossa i comença per ordre, repassant com sempre les prestatgeries d’esquerra a dreta. Quasi empassega amb dues criatures cridaneres, i pensa que els seus pares s’haurien de preocupar que no fessin aquests escàndols i que deuen ser d’aquells que passen de tot i no els avisen mai, facin el que facin.

Davant del mirall que hi ha en una columna, a l’entrada, la Carmina es posa bé el serrell, acabat de tallar. Troba que encara està prou guapa. Se sent animada, i és que li agrada fer la compra al súper: tants colors, tanta llum, tantes ofertes! Quina sensació de poder quan, davant qualsevol producte, compara preus, pesos -sense acabar d’aclarir-s’hi- i escull o no -segons els diners que li queden- el que sigui -de fet, tant li fa. Ha decidit que és el que necessita avui per esbargir-se; a més, el sucre se li ha acabat. No porta llista, però si s’oblida d’alguna cosa ja tornarà demà. Per començar, s’atura a la prestatgeria de les galetes i busca les de xocolata. Quasi empassega amb dos nens que corren amb un carretó minúscul amunt i avall, i li recorden els seus fills quan eren petits. No pot estar-se de somriure quan veu els seus pares intentant posar ordre i pensa que la mainada és així, ja se sap.

La Soledat posa al carro fesoles, puré i oli. De tant en tant mou els llavis i se li escapa, fluixet, alguna paraula; des de fa un temps, a vegades parla sola.

– Aprofitaré que està d’oferta i n’agafaré tres ampolles… Avui quasi faré prou punts per demanar aquella liquadora per fer sucs naturals de fruita…

Tomba pel passadís dels productes de neteja i veu la Carmina davant la prestatgeria de les galetes. Llavors la conversa amb ella mateixa agafa un to nerviós i rondinaire:

– Ja és casualitat, precisament avui l’havia de trobar!. No sé com s’ho fa, però aquesta dona sempre està de bon humor i tot ho veu de color rosa. Des dels set anys, quan anàvem juntes a l’escola, que no ha canviat gens!… Només em faltava això!… Si tingués sort i no em veiés… L’última vegada que varem coincidir al súper em va tenir a peu dret un quart d’hora, i després em vaig haver d’afanyar a comprar perquè ja tancaven… I ara què li diré per treure-me-la de sobre? Que tinc hora amb en Borrell, el dentista? És una bona excusa però no sé dir mentides. Intentaré fer veure que no m’he adonat que hi és…

La Carmina no sap si li queden gaires galetes de xocolata al rebost, per si de cas n’agafarà un altre paquet. N’ha vist unes de noves que han de ser boníssimes, amb una capa de taronja. Es passa la punta de la llengua pel llavi superior mentre s’atura en el seu propi monòleg.

– Se’m fa la boca aigua, potser no podré esperar a casa per tastar-les… Quan pagui he de mirar quants punts tinc, ja me’n deuen faltar pocs per a aquell gerro… Quedarà molt bé un ram de flors sobre la taula de la sala… Quina casualitat, aquella que tomba pel passadís dels productes de neteja és la Sole! Precisament l’altre dia pensava que feia molt que no la veia… És una mica pesada, sempre tan queixosa, però ara fa temps que no coincidim enlloc i mira, em fa il·lusió trobar-la… Això sí, segur que al cap d’una estona de parlar amb ella ja en tindré ben bé prou… Té, fa cara de distreta i no m’ha vist!…

Gira el carretó i la va a trobar a l’altra extrem de la filera de detergents per saludar-la.

– Hola, Sole!
– Hola, Carmina. Caram, quina sorpresa, no t’havia vist…
– Si, ja ho sé, anaves molt decidida. Com anem?
– Doncs mira, no sé què dir-te. Jo vaig fent, però…
– I la família, com està?
– Veuràs, d’aquella manera, tots plegats. L’àvia no era la d’abans i…
– És clar, ja se sap amb la gent gran. Tots hi arribarem, amb sort! I bé, què m’expliques de la feina?
– Dona, últimament les coses són molt diferents, amb tants canvis…
– Què vols, ens hi hem d’adaptar, com tothom! Bé, m’ha agradat molt de veure’t però me’n vaig corrent que tinc hora amb en Borrell, el dentista. Fins una altra i records!
– Adéu, adéu, records també…

La Soledat continua: detergent, lleixiu, aigua destil·lada per a la planxa…

– He de vigilar, la més gran la posen més avall perquè surt més barata … A mi no m’enredaran pas!… Sort que no he dit que tenia hora amb en Borrell, el dentista! L’hauria feta bona! Encara potser m’hauria proposat que hi anéssim juntes. Què hauria fet, llavors…? No n’encerto ni una: aquesta vegada la Carmina tenia pressa. No li he pogut explicar que m’han d’operar de cataractes, ni que l’àvia s’ha mort, ni que tinc el fill ingressat a l’hospital per un accident amb el cotxe, ni que han revisat l’organigrama de la meva empresa, m’han canviat de secció a l’oficina i m’han rebaixat el sou… Potser parlar-ne encara m’hauria anat bé per descarregar una mica la tensió que porto a sobre… o potser no, i encara hauria acabat pitjor de com estic… En fi, la Carmina sí que fa bona cara… Segur que totes li ponen, que deia la pobra àvia… Tot al revés que a mi, que no em falten mai els maldecaps… Per on anava? Si, ara els iogurts i al final, perquè no es faci malbé, la fruita. A veure si ja hi haurà raïm…

La Carmina posa al carro una mascareta per al cabell, la revista de xafarderies…

– Aquesta setmana ve molt interessant, amb una princesa que fa de les seves i un torero que tant toreja a dins com a fora les places… Caram, la Soledat, feia molt de temps que no la veia! Segueix com sempre, tan pesadeta, pobra, i amb aquest posat de màrtir… Encara podria passar si es pintés i s’arreglés una mica, però així fa molt mala cara!… Em sap greu haver-li dit una mentida amb això de l’hora d’en Borrell, el dentista, però alguna cosa m’havia d’inventar per fer-ho curt. L’última vegada em va tenir a peu dret un quart d’hora, i després em vaig haver d’afanyar a comprar perquè ja tancaven… Segur que se m’hauria queixat de tot i de tothom, i hauria donat cinquanta voltes a qualsevol fotesa; ja ho feia quan teníem set anys i anàvem juntes a l’escola! I jo li hauria hagut d’explicar que m’he separat, que la noia se n’ha anat amb un holandès, que he hagut de posar puntals a casa per culpa d’un defecte d’estructura que no sé com acabarà i que m’han detectat un càncer de mama, i ara no em venia de gust parlar de tot plegat… Quina fruita més maca! Aprofitaré per comprar raïm; només en queda un penjoll. Quina sort que tinc!

L’Esperança entra a la perruqueria; li han donat hora per a les quatre, i s’hi haurà de passar una bona estona, perquè li toca altra vegada color, a més de repassar les puntes. Té al davant una tarda tranquil·la, ben lluny dels quefers diaris, i amb una mica de sort quedarà com nova.

Quan parla del tema, l’Esperança reconeix que li és molt difícil trobar la perruqueria ideal. Ha estat clienta de tot un ventall, des d’algunes on els professionals són molt creatius -i al sortir-ne costa reconèixer-se- a altres on li repetien, una i altra vegada, el mateix pentinat sense cap variació. La mida i l’estil del cabell, però, no és -ni de bon tros- l’únic problema: pot donar referències d’una perruqueria que és un niu de xafarderies, i on al marxar tenia la sensació que la repassarien tot seguit de dalt a baix; d’una altra on s’ensabona massa les clientes -en sentit figurat-, i això no li feia cap gràcia; d’una altra on la mestressa escridassa les aprenentes, i aquí s’hi va sentir encara pitjor… Ah! I d’aquella on una senyora va estar fumant tota l’estona al seu costat sense que ningú li digués res, i ella va agafar una bona faringitis… Tot un ventall, sí. I és que al principi li costava més però ara, que ja compta amb prou experiència, quan deixa de trobar-se a gust l’Esperança canvia sense manies. Avui estrena aquest centre, recomanat per la Carmina, la seva veïna, i troba que, efectivament, l’ambient és agradable. Els colors de les parets i el mobiliari són clars i suaus, se sent de fons un discret fil musical, i el personal sembla atent sense embafar.

Mentre espera el seu torn, l’Esperança s’asseu en una de les butaques de l’entrada i comença a buscar a la pila de revistes que hi ha sobre una tauleta. Una de les novetats que li comporta canviar d’establiment és el canvi de lectures; ella no agafa mai cap llibre de casa perquè troba que el ritual d’anar a la pel·lu -après de ben petita- no seria el mateix sense les clàssiques revistes. A més de les capçaleres fixes, les que no poden faltar perquè si no allò ja no seria una perruqueria, sempre en troba alguna de nova, d’acord amb el tarannà dels qui hi treballen: de literatura, de ciència, de natura…

N’escull una que sembla situar-se a mig camí entre la salut i l’ecologia, passa unes quantes pàgines i comença per llegir l’article La acelga, una verdura excepcional, que no l’acaba de convèncer. Continua unes pàgines més enllà amb La cosmética más natural, que encara la convenç menys, perquè això d’empastifar-se la cara amb verdures li fa molta angúnia. La deixa i en fulleja una altra –ah, no, altra vegada la princesa i el torero no- i finalment en tria una amb planetes i estrelles a la portada que li donen un lleuger to esotèric. L’obre per la meitat i troba la secció El horóscopo chino. No n’havia sentit a parlar mai, però és que l’Esperança no s’hi fixa gaire, en aquestes coses; alguna vegada ha llegit en els diaris el seu horòscop normal, el de sempre, però no hi veu la gràcia, troba que tot són vaguetats… Pel que entén d’aquest sistema asiàtic de preveure el futur tothom és rata, búfal, tigre, conill, drac, serp, cavall, cabra, mico, gall, gos o porc d’acord amb la seva data de naixement. Ho calcula, i veu que ella és un cavall -bé, deu ser una euga, és clar. Com que la revista és del mes anterior podrà comprovar si n’hi han encertat alguna…

En aquest moment ho ha de deixar, però. La criden pel seu nom i la fan seure davant d’un mirall, en un sector darrera d’un biombo, al costat d’una noia que espera que passi el temps reglamentari perquè el tint que li han posat faci efecte. L’Esperança pensa que és una bona idea estar amagada; els resultats del color solen ser bons però en el procés, amb els cabells encartronats i de punta, sembla que s’hagi patit un esglai o que es vulgui provocar-lo a qui et vegi en aquestes circumstàncies… Quan ja han quedat enteses amb la perruquera i li han posat una mena de pitet plastificat, és la ocasió per continuar la lectura. L’horòscop li preveu un canvi en les seves rutines habituals (home, sí, he canviat de perruqueria), una millora en l’economia (aquesta és fàcil de predir, al juny cobrem la paga doble… els que treballem, és clar) i que creixerà el seu cercle d’amistats (es curiós, sí que és veritat, la nova veïna, una dona molt agradable…). L’Esperança tanca a poc a poc la revista i es queda pensant, abstreta del seu entorn (caram, els xinesos, ja havia sentit a dir això de la saviesa oriental, però no sé, no sé…). Just en aquell moment la perruquera, que ha preparat el tint en un recipient de plàstic, l’hi comença a aplicar amb un pinzell i alhora mira d’esbrinar si a la clienta li agrada que li donin conversa:

– Ha escollit un bon moment per tenyir. Ho mira, vostè, això de les llunes?
– Com dius?
– Que ara hi ha lluna nova, i és ideal perquè aguanti el color.
– Ah, si? No ho sabia. Sí que havia sentit a dir alguna cosa de la gent que es talla els cabells quan hi ha lluna…
– Creixent. I tant! El cabell creix més, i més fort. I al revés, en lluna minvant és un bon moment per depilar. Ja li puc assegurar que és veritat!
– Vaja… O sigui que els astres sí que tenen a veure amb el que ens passa… I la lluna plena, no serveix per a res?
– Sí, s’aconsella per fer mascaretes, i posar vitamines per nodrir.
– Ja és ben curiós, ja…

Mentre ella medita sobre la perfecta sintonia entre les fases de la lluna i el negoci de la perruqueria, la noia que hi ha al seient del costat comenta, mirant la revista que l’Esperança té a la falda:

– Jo el mes passat vaig llegir l’horòscop xinès i tot el que em deien ha sortit al revés!
– Sí? -contesta amablement la perruquera.
– Doncs sí. Jo sóc gall (l’Esperança pensa que, de fet, ja hi té una retirada ara mateix, amb aquest animal) i em preveia una salut excel·lent, i vaig agafar un constipat catarral (mira, també podria haver estat pitjor); que tindria una oportunitat en l’amor, i se’m va declarar el nen a qui li faig de cangur (de fet l’hi va encertar, no?), i que em convenia esbargir-me, que seria gratificant. Jo m’ho vaig creure, me’n vaig anar de compres a Girona i se’m va endur el cotxe la grua. Què et sembla? (Ja n’hi va haver de gratificació, ja, però per a la policia municipal. No ho degué llegir bé…)
– A mi -intervé la perruquera- m’ha passat una cosa semblant. El vaig llegir abans de les festes de Nadal, i com que em deia que no m’arrisqués amb els diners no vaig agafar cap bitllet de loteria, i va tocar un segon premi a la carnisseria on vaig sempre a comprar! (vés a saber, potser ho hauria invertit en un negoci propi i hi hagués perdut bous i esquelles, com li va passar a aquell amic del meu ex…).

Des d’aquest moment, a l’Esperança la tarda se li fa llarga. De tant en tant mira el rellotge, impacient. A prop d’on ha deixat el cotxe aparcat hi ha un súper i no el vol trobar tancat; ha de saber què li preveu l’horòscop xinès d’aquest mes!

Aconsegueix arribar-hi a temps i just passar la porta, mentre les dependentes abaixen les persianes, busca la seva pàgina i llegeix: hi haurà canvis a la feina (sí, tu diràs, amb la revisió de l’organigrama!); el seu estat d’ànim serà bo (és clar, espero poder preveure el meu futur, encara que només sigui en línies generals…); farà un viatge inesperat, tindrà un petit disgust i es prepara un gran canvi a la seva vida, un canvi en positiu (un viatge inesperat? També l’ha encertat! La setmana que ve he d’anar a València, al casament de la Lourdes. Quan vaig rebre la invitació em va sorprendre; no sabia que en Narcís tingués la família allà… Però i el disgust? I el gran canvi a la meva vida?).

El disgust va venir abans d’acabar-se el mes. Mentre era a València -on va passar-hi una setmana aprofitant que li quedaven uns dies de vacances i que tocava fer la desinfecció anual de l’oficina- se li va morir l’única planta d’interior que l’Esperança mantenia fent la viu-viu des de feia quasi un any, l’única que li havia sobreviscut més de quinze dies; al tornar la va trobar ben mústia. Va llençar el test i es va prometre que no ho tornaria a intentar mai més.

Ara l’Esperança viu amb la il·lusió del canvi, del gran canvi en positiu que s’ha de produir. Està contenta, es cuida, somia desperta, aprofita tot el que té de bo la seva vida actual i no es capfica en el que no li agrada, planifica només a curt termini perquè vés a saber… Han passat tres mesos i no ha tornat a comprar la revista ni ha llegit cap més horòscop; no vol que s’espatlli res, només faltaria que li fessin una nova previsió, que li diguessin que ha estat un error, com passa a vegades amb la meteorologia. Esperarà el temps que faci falta: no hi deia quan seria, el canvi…

1r Premi de Narrativa Sant Narcís 2008 -majors 17 anys-, dotat amb 750 €, a l’obra Noms propis, de la que n’és autora Maria Concepció Saurí i Ros^© (Nicolau), d’Esclanyà (Baix Empordà) i arxivera de l’Ajuntament de Palafrugell