Amagada al parc

Sovint s’amagava darrera un arbre, o d’un banc. Veia passar aquella gent i no gosava dir-los res, se sentia atemorida. Eren altius i anaven molt ben vestits. Parlaven en veu alta i no miraven els animals del parc, passaven sense fixar-se en els colors dels arbres, que començaven a envermellir-se. Tampoc se n’adonaven que gespa acomiadava les margarites estivals abrigades per fulles de roure.

El parc envellia i ella continuava amagada. A vegades, al cap de poca estona venien a cercar-la, i fent-li uns amicals retrets se l’enduien de nou cap a casa, on li oferien una sopa calenta i l’abrigaven al llit. Altres vegades tardaven una mica més i ella restava ajaguda, amb els músculs entumits i la mirada perduda. En aquells moments el cap li començava a donar voltes i li costava mantenir la lucidesa, tots els pensaments voleiaven per la seva ment d’un lloc a l’altre sense ordre i li provocaven caparrina. Totes les idees que havien circulat per la seva ànima trobaven camins inexplorats i la feien dubtar dels valors que feia tants anys que cultivava curosament.

Va girar-se cap al bosc i hi va veure una ombra al costat d’un arbre centenari. Des de temps immemorials que l’observava, i allà on anava ella, aquella ombra fosca l’acompanyava. No li deia mai res. Quan ella canviava de lloc l’ombra examinava l’espai que havia trepitjat i el fregava amb les mans, a vegades amb força, a vegades hi passava de llarg dedicant-hi només una ullada superficial.

A la zona del parc que s’havia amagat aquell dia hi circulava menys gent de l’habitual, i feia una bona estona que hi restava. Totes les persones que veia tenien molta pressa. Notava la humitat freda de la nit com s’acostava, com s’apoderava de l’obaga i presentava admonició al terreny obert, futura víctima de les baixes temperatures. Una sensació nova es va ensenyorir del seu cos d’una forma visceral. El dubte declinava cap a la certesa, i la certesa l’acompanyava la tristesa. No la vindrien a buscar? Passaria la nit al ras?

Va prendre una decisió desesperada. Va sortir del seu amagatall i es va col·locar al mig del camí, dempeus mirant al terra, avergonyida i tímida alhora; era una situació nova per ella. Malgrat interposar-se en el camí lògic cap vianant li dirigí la paraula, és més, ni tan sols van llambregar-la. La seguretat que havia guiat totes les seves resolucions s’esvaïa, ara es mostrava obertament i la seva presència no interessava, ni tan sols commovia, no alterava la quotidianitat, i realment era una mala notícia.

L’obscuritat mantenia el seu ritme d’expansió i es trobava a pocs metres d’on estava plantada, suportant la intempèrie. Buscava amb la mirada, a petites ràfegues, volent passar desapercebuda, encara que era visible des de qualsevol lloc del parc. Aquell abandonament era com una xurriacada a un esclau. El cop i el dolor denigra, però colpeix molt més a l’esperit utilitzar un estri destinat a les bèsties per infringir el suplici. S’envileix la pròpia condició i es denega el respecte mínim. La ràbia és inevitable. Una llàgrima li refredà les galtes provocant-li un calfred.

Se li va acostar l’ombra, que l’havia esguardat tota la tarda, i li va parlar. Ella havia notat l’ombra des de sempre, com un alè, com una olor. però per primer cop li sentia la veu, i li va sonar dolça, coneguda. Era una veu que s’assemblava a la seva. Escoltava les paraules de l’ombra reconfortada:

«En el parc hi habitem els valors i els sentiments. Els humans s’hi passegen per recollir el que precisen per tirar endavant les seves vides. Sempre hi ha alts i baixos en la demanda. A mi em coneixen com els remordiments, i en la boscúria m’amago, però tot i així sempre hi ha qui s’hi endinsa i em reclama. D’altres et prefereixen a tu, consciència, i fan un balanç del que han obtingut del món i del que hi aporten i intenten mantenir el resultat equilibrat. D’altres t’esquiven tant com poden. Per desgràcia ara aquests últims són majoria, però les coses canviaran. T’has de mantenir sencera, que els humans et necessiten més del que es pensen.» La consciència va acomiadar el nou conegut i al cap de pocs minuts va aparèixer un jove que la venia a buscar. Va menjar sopa i va dormir abrigada.

Ara, quan espera qui la reculli, sap que no ha de perdre la paciència. La consciència ha entès que no és de la família dels remordiments, sinó que ha d’anar acompanyada d’esperança.

Una parella fent el cafè

Han entrat fa una estona però encara no han intercanviat ni mitja paraula. Ell ha demanat mecànicament un cafè sol, una copa de conyac i un tallat descafeïnat de màquina.

La dona l’espera còmodament asseguda a la segona taula de l’esquerra, al costat de la finestra. Quan ell li serveix el tallat ella ja està abstreta contemplant l’activitat del carrer. Se’l mira, sense moure ni un múscul de la cara, ni un petit gest d’agraïment, simplement accepta el beure i continua mirant cap a fora. Ell ha intentat aconseguir un diari esportiu, però tots tenien un lector previ, cosa que l’ha obligat a repassar una altra vegada els quadres de l’establiment.

La paret dels fons vesteix un mirall de dos metres per un metre, d’aquells de cos sencer, on pots comprovar la fila que fas al complet, sense fissures ni retalls, d’un sol cop, radical i absolut. De cua d’ull veu entrar una parella de joves, que també entren a fer el tallat. Més a la dreta hi ha un rellotge que marca dos quarts de cinc. És un d’aquells rellotges barats de plàstic, de fons blanc amb marc negre. Les busques també són negres, excepte la minutera, que és de color vermell. El tic-tac és feixuc, lent, s’acompassa amb el ritme del cafè, pesat i somnolent.

Ell fa un repàs als lectors dels diaris, un home panxut amb bigoti, vestit amb un uniforme de mecànic, cosa que constata, per l’hora i per les seves constants mirades al rellotge, que aquell no és el lloc on hauria de ser. L’altre diari l’atresora un jove amb els cabells llargs amb un aire descuidat. Seu a la barra i té certs problemes d’espai. Veient aquesta situació ell pensa que es veurà obligat a llegir el diari amb taques de cafè d’un altre.

La parella continua a la taula, sense mirar-se. Fa anys que repeteixen el mateix ritual i saben exactament cada moviment, el que espera l’un de l’altre. Fins i tot el cambrer, quan els veu arribar pregunta: «el de sempre senyor?», i ell respon amb un cop de cap afirmatiu. Però ni tan sols mira quin cambrer és, ja que n’ha superat uns quants i ja no fa ni l’esforç d’aprendre’s el seu nom.

Ell torna a mirar l’hora i ella continua amb la mirada perduda. Reposa els braços sobre la taula i declina el cap. Desitja poder fer una becaina, però no li vindrà la son. Ella agafa el seu tallat, vessa mig sobre de sucre dins el got, el remena una mica i tot seguit en fa un primer tast. Nota que encara és calent. Aquest cambrer d’ara escalfa massa la llet, i li ha fet perdre el control del temps d’espera. Quan ha enretirat els llavis del got, a conseqüència de la temperatura del líquid, ha creuat la mirada per un segon amb ell. Aquestes situacions fora del programa els incomoden a tots dos. Potser avui hauran de marxar abans, ja que la tensió és cada cop més gran.

L’estadi de la indiferència ha quedat enrere, ara estan en una etapa que cap dels dos no pot definir. Trenta anys de matrimoni no els han permès adaptar-se encara l’un a l’altre. No és ni la diferència d’edat, ni l’idioma. Hi ha quelcom més que cap dels dos no pot definir. Han compartit tendresa, i fins i tot alguns bons moments. Ara els sentiments s’han assecat i els queden les rutines que abans els feien feliços. Aquelles petites coses que quant hi ha bones intencions s’emprenen d’afecte, però per si soles no tenen cap valor.

Intenten no enfrontar-se a ells mateixos, ni als seus cossos ni al seu esperit. És massa dur, i els canvis que suposaria una realitat que s’ha buidat de contingut tampoc els sembla la millor sortida. Per tant intenten no mirar-se els ulls. Passen la tarda amb els mateixos ingredients que fa anys, a veure si l’atzar els ofereix alguna d’aquelles converses, si la casualitat fa reaparèixer alguna complicitat guardada al fons dels records.

Ell vesteix el mateix jersei cada dijous, i ja es veu gastat i vell, però ell també està gastat i vell i s’hi sent còmode. Ella encara duu el collaret de perles blanques. Mai ha estat segura de la seva autenticitat, però fins i tot ara, que van perdent color i consistència es resisteix a abandonar el dubte. La il·lusió del present té més valor que el que un taxador pot determinar, almenys això ho té clar. Els records no els els podran prendre. De fet, no se li acudeix ningú a qui li poguessin interessar els seus records. Però per si de cas, val més mantenir el silenci.

Quan ell s’ha acabat el conyac ella s’aixeca i va als serveis a pentinar-se i repassar el maquillatge. Aquesta estona l’aprofita ell per pagar i donar al cambrer una modesta propina.

Surten tots dos agafats de bracet.

Caminen al mateix pas.

L’amic d’en Joan

En Joan era un noi introvertit i solitari. Quan tenia cinc anys va fer el seu primer amic. Es deia Ernest i tenia els mateixos gustos que ell. Es passaven llargues tardes observant el vol dels espiadimonis a l’estiu. Contemplaven les danses encisadores dels sabaters a prop del meandre de la font. No parlaven gaire, simplement es feien companyia un a l’altre.

L’amistat havia començat per la primavera i passaven totes les tardes junts. En Joan estava entusiasmat. A casa seva li van preguntar l’origen de la seva alegria. En Joan va ser del tot sincer: «he conegut un noi que té els mateixos gustos que jo, i passem les tardes al voltant de la font». La seva mare li va dir que algun dia, si tenien temps entre les seves llargues passejades, que s’acostessin a berenar, que li faria molta gràcia de conèixer a l’amic del seu fill. En Joan va dir que si, que li semblava una bona idea i que li comentaria a l’Ernest.

A l’Ernest no li va semblar gaire bé. No entenia perquè havien d’anar a berenar a casa d’en Joan. Que potser no li estava bé passar la tarda badant, només badant i prou? De moment ho van deixar estar. Les tardes tornaren a discórrer plàcidament entre les voleiades dels borinots i les rues de formigues.

La setmana següent la mare va tornar a insistir. En Joan va contestar-li que li tornaria a comentar a l’Ernest, a veure què en deia. Aquest cop l’Ernest va arrufar el nas i va assentir amb el cap: «si això és el que vol la teva mare, la farem contenta».

La tarda del dijous l’Ernest va anar a berenar a casa d’en Joan. La mare d’en Joan va empal·lidir quan va veure aquell noi. Va servir el menjar i se’n va anar a la cuina sanglotant. De tant en tant treia el cap i se’n tornava fent que no amb el cap i augmentant el volum dels plors.

Al vespre la mare li va demanar que no tornés a casa amb aquell nen mai més. I que fes el favor de no quedar amb ell, que es busqués altres amics. En Joan va protestar enèrgicament, li va dir que què s’havia pensat, i que l’endemà tornarien a berenar: «Mare, demà tornarem a venir, i no se’n parli més». Malgrat aquell rampell en Joan sentia una profunda tristesa. Havia fet un amic, amb qui s’entenia i la seva mare hi estava en contra. Però estava disposat a lluitar per l’amistat de l’Ernest.

L’endemà la situació va empitjorar. La mare d’en Joan estava més agressiva, i va intentar fer-los fora tots dos. Ells van marxar. Però en Joan va dir amb un to ben alt: «demà tornarem!».

En Joan va trobar-se amb l’Ernest a la font, com sempre. I en Joan li va dir que volia anar a casa seva a berenar. L’Ernest li va dir que no era una bona idea, que ja havia vist com reaccionava la seva mare. En Joan estava encegat. Va agafar-lo pel braç i pràcticament el va arrossegar fins a la casa.

Ho hauria d’haver vist, però no va ser així. Va entrar d’una revolada i aquells dos homes el van agafar amb força. Va començar a cridar com un boig. Maleïa a tots els presents. Es resistia a batzegades. Cridava, xisclava. La mare s’ho mirava amb la cara compungida, amb els muscles tensos. Li va aparèixer una expressió de terror quan en Joan va cridar: «Ernest, ajuda’m! No em deixis sol! Ernest! Fes alguna cosa!». En aquell moment els dos homes es van mirar i van assentir, van estrènyer al noi amb més força i se l’endugueren al centre de salut mental. La mare havia pres la decisió correcta. Aquell nen parlava sol. el típic problema de l’amic invisible, però fins a un punt esquizofrènic.

En Joan continuava cridant: «Ernest! Que no m’ajudes?». Quan ja estava dins de la furgoneta en Joan va sentir l’Ernest que contestava des de la vorera: «Però què dius sonat? Qui vol un amic tocat del bolet?!», aleshores va gesticular d’una forma exagerada i continuà bramant: «Al manicomi, i no tornis! Quin un, ja deia jo que no era normal aquest nen».

Inspiració

Tinc les mans plenes de sang fosca i viscosa, regalima braç avall lentament. Les gotes oscil·len vora del colze com demanant pietat i finalment esclaten quan toquen al terra. L’impacte de cada perla magenta ressona a l’interior de la meva consciència com un fort terrabastall.

El teu cos descansa al mig del menjador en posició d’estrella de mar ultratjada. Dels teus ulls inquietantment oberts en raja un rastre de llàgrimes resseques. Et miro assegut. Tremolo encara de la impressió de veure el teu cos desplomant-se, de la ràbia que duia acumulada, de la impossibilitat de tirar el temps enrere i de la seguretat que restaré buit per dins el que em queda de vida. La vacuïtat penetrarà a través de les meves parpelles i farà que el món perdi la intensitat cromàtica. L’aire es transformarà en una fotografia antiga, s’arrugarà i hi apareixeran esquerdes. Aquesta nova visió, a més, exaltarà els records d’un temps millor que no podré recuperar.

Em costa brandar el cap, però ho faig i et torno a veure. Tens la cara ben desfigurada. S’ha incorporat un tel a la meva mirada; una òptica deficient que fa que senti una buidedat més intensa encara. Amb tu he viscut els millors moments de la meva vida. A vegades no me n’adonava de la teva presència, però amorosies l’estança des de l’anonimat malgrat la segura falta de gratitud que et demostraria per la meva desatenció de l’entorn. D’altres vegades et demanava desesperadament i acudies a la crida amb recel, però amb rapidesa. També et podies mostrar voluble i em feies esperar dies i dies. Ara et tinc aquí al davant i enyoro la teva ingravidesa, la tebior de l’espera que et precedia.

Mig any enrere les teves visites van començar a espaiar-se en el temps d’una forma descoratjadora. Em trobava davant la tela blanca devorant les restes de cutícula que sobrevivien a la voracitat de la meva angoixa. Quan la sang brollava de sota l’ungla deturava momentàniament l’extracció de matèria. Però els nervis es traslladaven a alguna extremitat. Canvis de postura convulsos i constants emmarcaven un malestar profund, la impotència i la pressa. La paciència és un arbre l’arrel amarga, i tot i que diuen que els fruits són dolços, a mi només em quedava un regust sever i un coragre implacable. En aquells moments la meva fe en tu va iniciar un col·lapse lent, ple d’alts i baixos, però resoludament inevitable.

En les visites que et dignaves a fer-me aprofitava el temps el màxim possible, i quedava absolutament exhaust. L’endemà la sensació de frustració es presentava ja de bon matí i maleïa la injustícia de la teva absència. La meva creativitat estava estretament lligada a la teva presència. Practicava amb el teu record com a succedani i resultava insuficient, però aquesta ficció era necessària per no cremar-me l’esòfag amb l’aire que respirava.

Les últimes setmanes vaig perdre del tot la guia que havies suposat per la meva obra i, perquè no dir-ho, per la meva vida quotidiana. El dia a dia es convertí en una pesada càrrega, la més petita acció es transformava en un suplici intolerable, el menjar va perdre el gust, el sol la brillantor i fins i tot la teva imatge en la meva memòria estava deteriorada. Quan vas aparèixer es va desencadenar el desastre.

Havia de presentar unes obres per una exposició i ja feia tres mesos que les esperaven. Els galeristes van passar de la comprensió avalada per la meva reputació i per les abundoses divises que els suposava la venda dels meus quadres a la irritabilitat davant la minsa producció. I, justament el matí en que vas visitar-me per l’últim cop, acabava de tenir un encontre amb ells. No es pot considerar un atenuant, i no ho pretén ser, però això va augmentar la ràbia que em creixia dins. A més venies d’un humor extraordinari; «no saludes a la teva musa?» vas dir presumint dels atuells que magnificaven la figura digne d’esculpir-la mil cops que posseïes. Tota la bilis retinguda durant mesos va aflorar en pocs segons. Davant aquella agressivitat et vas anar quedant petita, però jo no vaig voler fer-me enrere i la pietat es va esborrar del meu repertori d’obscenitats.

Potser tot s’hagués pogut solucionar amb una disculpa, però les teves llàgrimes tampoc van intercedir a favor de la prudència i vaig pronunciar les fatídiques paraules. Vaig renegar de la teva influència, vaig escopir al bell mig del nostre contracte d’amor i respecte i per resoldre el tema vaig procedir a desitjar-te la mort en veu alta i clara. Quan la darrera paraula va ser emesa i va creuar l’aire que compartíem el meu cor es va deturar uns segons. Et van quedar els ulls en blanc i vas caure al terra, oh musa meva. Tantes vegades m’havies tocat amb la gràcia del talent, un talent que havia provat no merèixer tants cops: per la meva insolència, per la falta de tacte, per la impertinència demanant resultats. I malgrat tot la teva presència aconseguia que els meus delits sucumbissin davant la creació. Una obra d’art rere l’altra sorgia del no res a través de les meves mans. El poder del demiürg em va posseir i això va comportar la meva fi.

El mal comès ja no tenia remei, i no ho podia suportar, així que vaig decidir que no mereixia viure, que el concepte de vida no havia d’emparar un subjecte com jo. La persistència del meu ser en el món l’hagués considerada un insult a la pròpia essència de l’existència. Se m’havia concedit el talent a través d’una de les més belles i antigues muses i havia comès la més altra traïció a la fe que professaven: desitjar la mort d’una musa és l’únic acte que les pot fer esvair i jo era el responsable de la desaparició d’una gran quantitat de bellesa que no tindria ni tan sols l’oportunitat d’existir.

Ara la meva sang et servirà de mortalla i deixaré el meu alè damunt teu, esperant una remota possibilitat de reconciliació amb el meu esperit.

Un dia singular

El món és ple de senyals que ens indiquen el camí correcte. Arreu s’interpreten escenes que ens corprenen i que han d’enriquir-nos l’esperit i cultivar l’ànima. I de la mateixa manera cada racó de la nostra geografia pot contenir grans exemples de virtut. I quan les senyals esdevenen símbols ens representem a nosaltres mateixos fent el be. Si imitem el be que hem contemplat o el que hem fet nosaltres mateixos se’ns revelarà la veritable trajectòria vital.

La meva vida no és altra cosa que un continu jeroglífic per tal de conduir l’existència que se m’ha atorgat cap a una recta disciplina basada en el bon judici i la més gran respectabilitat cap a mi mateix i al pròxim. He cercat un principi de saviesa que em guiés en un món ple de contradiccions i que m’ajudés a discernir en cada cas la conducta més apropiada.

El meu camí virtuós va començar una tarda quan, havent complert els meus deures laborals, em disposava a emprendre el rumb a casa. Feia temps que dedicava de dues a tres hores diàries a la contemplació i a la fruïció intel·lectual i duia a terme un exercici de projecció dels meus plantejaments a la realitat que m’envoltava.

En una casa blanca vora del mar hi creixia una bonica pomera, i cada dia es mostrava més esplèndida. La meva reflexió em va dur a una conclusió indiscutible; en una casa tan frondosa els amos de la pomera havien decidit l’emplaçament -i fins i tot la pròpia existència- del fruiter dins del jardí per una raó purament estètica. Crec fermament en els valors de la proporció a l’hora de ponderar la bellesa en general i en la naturalesa en particular, o sigui que no vaig dubtar a l’hora de compensar el nombre de fruits repartits per l’arbre. Podreu comprendre que no va ser una feina fàcil i que va comportar-me una gran despesa mental i física.

Marxava amb el cubell ple de pomes cap a casa, satisfet de la feina feta, orgullós de la meva contribució a l’enriquiment estètic del carrer quan va sortir l’amo de la casa i va menysprear repetidament el meu enginy artístic. Davant els retrets i amenaces d’aquell senyor i les acusacions de lladre jo li vaig exposar els meus motius filantròpics. Em trobava davant un enteniment unidireccional, amb una vista de ruc, i malgrat els meus esforços no hi podia intercanviar arguments. Em va demanar, més ben dit, exigir, una explicació del meu furt. Vaig aclarir-li que no es tractava d’un furt, que un cop enllestit l’equilibri harmònic de la pomera el fruit sobrant no era més que una fútil conjectura, és més, suposava una càrrega molesta en el procés de percepció. Si hom veia el cubell sota l’arbre se n’adonaria que s’havia fet una correcció en la disposició dels fruits i es valoraria a la baixa l’efecte estètic de l’arbre, cosa intolerable segons el meu parer. Ara, el propietari va insistir i insistir i li vaig deixar el cove amb les pomes allà mateix tot comunicant-li la meva exasperació per no poder transmetre les meves bones intencions. Aquest últim comentari va fer que el propietari deixés anar algunes paraules gruixudes, dites amb tanta convicció que fins i tot les acompanyava amb projectils minúsculs de saliva, d’una saliva tant àcida com poc formada en les habilitats socials, encaixant en la boca on procedia. El to de veu tampoc era l’adequat. No em vaig poder contenir, li vaig fer saber la opinió que em mereixia i em vaig acomiadar amb els meus millors records per la seva família i desitjant-li a ell particularment que no l’abandonés la prosperitat.

Malgrat el temps que havia aplicat a embellir el jardí d’aquell home tan poc considerat la tarda encara m’oferia moltes possibilitats. Érem en plena estació calorosa, amb una infinitat d’animalons que dedicaven el seu temps a la recol·lecció i l’aparellament. Els brunzits dels insectes emplenaven la tarda d’una banda sonora inimitable. El dia transcorria mansament, sense daltabaixos. Davallava per un carrer estret on s’intuïa la presència del mar i es combinava el regust salat amb una flaire d’espígol.

La fragància violeta em va temptar i la vaig seguir. Em va portar a un jardí, on hi havia una taula allargada on s’hi havien preparat dos receptacles plens d’uns líquids de color groc l’un i de color taronja l’altre. Entremig es disposaven diverses plates amb fruits secs, patates fregides i tot un ventall de pastisseria comercial. Vaig recordar de cop els meus anys en la indústria alimentària, i les nombroses reclamacions que vaig arxivar sobre productes derivats de l’ou i la mantega. Aquella bona gent estava a punt de celebrar una festa, motiu de joia. S’entreveia el desastre, neteges d’estómac, mares i nens plorant desconsolats, pares clamant al cel i a la justícia… Just en el moment que em disposava a impedir la ingesta de tots aquells productes abocant-los en un fossat sèptic vaig veure que entrava el propietari del pomer. Sense voler les meves celles es van aixecar i els meus peus van reprendre el camí. Si els nens havien de triar entre un menjar sa com les pomes acabades de collir o uns croissants amb extra de mantega, l’elecció era evident. Des de feia anys que hi havia publicitat sobre els beneficis d’una dieta equilibrada, i els nens eren els primers en aprendre les coses importants de la vida i a actuar en conseqüència.

Des de fora el jardí, repenjat a la paret circumdant vaig contemplar l’arribada dels nens, el festeig de l’aniversari i les corregudes amunt i avall. Havia transcorregut una mitja hora quan una esgarrifança va fuetejar-me l’espinada. Els nens s’abraonaven damunt la taula parada ignorant completament el cubell de pomes situat a la part dreta. El destí reclamava una actuació presta i eficaç. Prompte vaig provocar la caiguda dels testos situats al primer pis de la vivenda, i com esperava, el pànic va inundar la reunió. Els nens fugiren esperitats seguits de molt a prop d’uns pares sorpresos i desencantats pel desenvolupament dels esdeveniments. Però jo no podia defallir, la meva missió no havia arribat a port, faltava el sacrifici suprem. Tota la pastisseria industrial que decorava la taula va anar a parar a una bossa d’escombraries que vaig arreplegar de la mateixa estança. Ara només mancava un pas per culminar el procés de salvació dels estómacs i les dents d’aquella quitxalla: l’eliminació del menjar perillós. La millor manera de suprimir tant de menjar era llançar-lo, però acordareu amb mi que també suposa un malbaratament intolerable. Així doncs, i coneixent el bon estómac que posseeixo, vaig acomodar-me per ingerir els aliments que contenia la bossa de plàstic. En acabat faria endreça de la resta de les andròmines que s’havien abandonat a la festa.

El pla estava sàviament traçat i em disposava a acomplir-lo amb rectitud quan dalt del carrer vaig albirar una figura masculina amb un garrot a la mà. Es tractava del propietari-del-pomer-pare-del-fill encès de ràbia. No vaig tenir temps d’avaluar les opcions, va governar-me una intuïció primitiva; córrer a més no poder. Ja havia observat que el propietari-del-pomer-pare-del-fill era sorrer, feixuc en el caminar, i vaig deixar-lo enrere fàcilment. La meva missió digne d’encomi quedaria incomplerta, però. Caldria redactar una carta de disculpa, que entregaria demà sens falta a les persones interessades. El bé no vol descans i jo no defraudaria les expectatives.

En un descampat vaig culminar part de l’objectiu inicial; exhaurir les existències de melindros. Realment calia una disciplina militar per cruspir-se aquells deu quilos de pastisseria. Amb la feina feta, i en un incomprensible recés de la meva voluntat hercúlia, va comparèixer la son i es va apoderar de mi un dolç benestar arraulit sota un pollancre. Em vaig despertar quan ja fosquejava. Si no es presentava cap altre contratemps deixaria la jornada per satisfeta i continuaria el recomanat descans diari en un espai més adequat.

Arrossegava unes sabates gastades carrer amunt i acorralava altres nens amb una pistola negre i lluent. A l’extrem del canó hi havia un tap de suro pintat de negre també, i això semblava intimidar més que una arma de veritat. El vaig mirar de fit a i fit i em va obsequiar amb una forta trepitjada al peu esquerre. Les fiblades del dolor em van convèncer de la necessitat d’una reeducació immediata de la conducta de l’infant. Per evitar nous episodis de violència gratuïta sens dubte la millor opció era retirar del camp de batalla els elements bèl·lics, però el nen s’acostava amenaçadorament amb una pedra. L’escopeta va acabar al meu poder en la convinguda operació tàctica del «mira què hi ha allà!». Va venir el moment d’esquivar els projectils i acostar-se lentament fins a l’objectiu, a qui vaig reduir en un moviment ràpid i precís. Maleït nen, no tenia més de cinc anys, però és que avui en dia estan formidablement preparats per la guerra.

El vaig lligar a una farola i li vaig tapar la boca amb un mocador moll de formol (no volia molestar els veïns amb els improperis que oferia aquell dimoniot). Al pit hi vaig deixar una nota explicant les raons que havien comportat l’estat d’immobilització en què es trobava i també un sobre amb alguns consells de cara al futur per els seus progenitors. El nen defensava la seva actitud rebeca, i per això em vaig proposar disminuir la seva resistència a una vida en societat ordenada i pacifica amb imperatius prou convincents. Quan ja estava calmat i relaxat vaig abandonar l’escena amb cert orgull de germà gran; a la llarga aquell noiet esdevindria un membre actiu de la comunitat, i jo hi hauria aportat el meu granet de sorra. Dos carrers enllà vaig destruir les armes confiscades en una petita foguera i en aquella escalfor notava com s’allunyava la temptació del mal de la vida del nen que havia adoctrinat pocs moments abans.

Quin dia tan llarg, ple de decisions i d’accions conseqüents amb el bé comú. Tanta responsabilitat es desplaçava per la columna vertebral afegint cansament moral a la feixuguesa física que ja acumulava. Vaig desitjar un trajecte sense més complicacions fins a casa, però tot just acabava de passar-me aquest pensament per la ment el deure va reclamar la meva atenció altra vegada.

El meu engreixat mecanisme auditiu em va informar d’un petit gemec proper a la portalada d’una casa blanca i senyorial. Tot i el cansament no podia ignorar aquella demanda d’auxili implícita en el lament. La vista ja se m’havia acostumat a la il·luminació nocturna, vaig distingir la figura d’una dona asseguda a terra, intentant incorporar-se però mancada d’energia per a mantenir-se dempeus. Primer de tot vaig fer-li un petit reconeixement per determinar l’estat general de salut, que vaig resoldre prou satisfactori. Hi havia una lleu obstrucció en les vies respiratòries i a la dona li costava mantenir un ritme constant. Li vaig aplicar un petit massatge pectoral i vaig procedir al boca a boca per facilitar la circulació de l’aire al seu aparell respiratori. Tal com havia vist en multitud de vídeos divulgatius vaig col·locar-li el cap enrere i vaig tapar-li el nas i a bufar s’ha dit. Al cap d’algunes repeticions la dona va mostrar signes de recuperació, però encara li calien uns massatges i unes bufades més per assolir un estat acceptable. Sense defallir vaig continuar amb el tractament de primers auxilis. La dona balbucejava frases inintel·ligibles entre les quals algunes paraules quedaven al descobert. Deia un boig, el meu fill, inconscient… del tot inconnex. La pronunciació vacil·lant no va millorar, però la cara d’ella si, ja li retornava el color. Quan negociava l’ultima aplicació bocal un estrèpit em va distreure, uns crits espantosos farcits d’insults recorrien el carrer. Una ombra s’acostava ràpidament, vaig distingir aquella forma com el propietari-del-pomer-pare-del-fill, i per la retòrica que utilitzava calia afegir-hi al nom també marit-de-la-dona.

La simpatia l’un vers l’altre només navegava en un sentit i jo n’era l’origen, o sigui que vaig prendre una ràpida decisió; deixar la feina a mitges i sortir cames ajudeu-me. Calia considerar el propietari-del-pomer-pare-del-fill-marit-de-la-dona una mica carregós, m’obligava sempre a interrompre els meus actes caritatius i altruistes. De cua d’ull el vaig veure deturar-se un moment per a intercanviar missatges verbals amb la dona, encara estirada al terra. Continuà sense pausa l’enfollida cursa amb una meta itinerant, que s’identificava en la meva persona. El profund coneixement de l’indret em va permetre esquivar-lo amb facilitat. Arraulit sota un banc vaig sentir uns crits de dolor indescriptibles que segurament procedien del meu perseguidor. Vaig calcular que es trobava a tocar de la casa dels ganivets. Al cap de uns minuts vaig reprendre el camí de casa un cop comprovat que no hi havia perill immediat.

L’ensurt de tota la jornada encara bategava per les múltiples connexions sanguínies del meu organisme. Venes i arteries s’havien contret afectades per la tensió d’una tarda tant inusual. Poc després, ja amb l’alè en solfa, em trobava caminant despreocupadament carrer amunt quan gràcies a la vista prodigiosa que posseeixo vaig ser capaç de reconèixer un dit petit de la mà esquerra en un raconet de la vorera. En aquell moment i davant de la majestuosa casa blanca no se’m va acudir altra resolució que col·locar el dit darrere els matolls a l’extrem del jardí interior. D’aquesta manera la minyona de la casa el trobaria i l’amo de l’immoble tindria llargues tardes de profunda intriga i distracció. De segur voldria conèixer l’origen de l’apèndix escapçat i en faria escarafalls si no en treia l’entrellat. Havia proporcionat setmanes d’entreteniment a un ésser humà inquiet però sense gaires motivacions intel·lectuals degut a la vida tan sedentària que destil·la la jubilació obligatòria. Em sentia del tot reconfortat, era una bona forma d’acabar un dia tan mogut. Finalment vaig arribar a la meva llar i vaig gaudir d’un son reparador.

Últimament hi ha gent que em senyala pel carrer, que descarreguen les seves inseguretats a la meva esquena, sense atrevir-se a fitar-me de cara. Noto que hi ha qui desaprova les meves accions a través de gestos covards rere la protecció de la barrera dels esquemes establerts. Converses que es deturen quan entro en un local públic, mirades acompanyades de recel. Sento l’alè dels detractors de la moral en si mateixa com em crema el clatell, hipòcrites que només saben dir mascle quan li han vist el sexe. Per molt que rebusquin en les deixalles de la moral social ningú podrà negar les meves bones intencions, pures i sempre encarades a enaltir l’existència dels meus conciutadans. Per tant se m’ha de considerar de totes totes, una bellíssima persona.

1

És dimecres a la tarda. He començat a sentir un lleuger mal de cap. Fiblades al voltant dels ulls acompanyades d’una sensació que s’apodera de mi, vull lluitar-hi en contra però és una força incontrolable. M’he assegut en un banc del passeig amb el cap ajagut, intentant que la serenor d’ànim contrarestés la naturalesa: la racionalitat contra el món sensible. Amb respiracions profundes i pausades he aconseguit desaccelerar el procés. M’he aixecat i he continuat el camí. Quan he arribat a casa m’he instal·lat al llit davant la mirada espantada dels meus familiars, acostumats a les meves nits en blanc.

2

Estic xop dins d’un llit i no sé les hores que fa que hi sóc. Tinc ganes de preguntar-ho a algú, però sembla que la casa estigui buida, hi ha un silenci monacal. He emès un so tímid, sense forces. La timidesa i la debilitat han convertit el so en imperceptible, doblegant la meva voluntat. Malgrat tot la meva crida ha estat escoltada. Es belluga el mànec de la porta i a l’estança entra una llum retallada per la silueta d’una dona. Em pregunta si em cal un got d’aigua o un plat de sopa calenta. No la puc contestar, o sigui que no em porta res i es queda observant, atònita, les convulsions intenses que coronen un fracassat intent d’establir comunicació. A la tauleta de nit hi ha una gerra d’aigua i un got. Ho assenyalo i aconsegueixo fer-me entendre. Per fi em reconforto amb una mica de líquid per la meva gola cansada i seca.

3

Em desperta un soroll desconegut, i veig com s’obre un maletí ple d’instrumental mèdic. Un senyor amb cabells blanc m’ausculta, em fa preguntes rutinàries i desvia la mirada cap a la representació familiar present a l’habitació. Quan han passat uns minuts surt amb tota la comparsa cap al passadís. Intento amb totes les meves forces aguditzar l’oïda sense resultats. El metge els entrega uns papers i els adoctrina sobre horaris i hàbits que s’hauran de seguir d’ara endavant. Em sento encara més aixafat. S’està dictant sentència i jo, com si fos el pres en litigi, no hi estic present. La condemna és clara, obediència, i la disciplina l’única salvació.

4

La meva habitació comença a ser concorreguda, una sèrie de persones que comparteixen alguna part de la meva herència genètica han decidit visitar-me. Em sento cansat i decideixen passar l’estona endrapant galetes i llets amb cafè al menjador. De tant en tant aconsegueixo veure com es giren i esguarden la meva aparença; perpetren alguns tòpics i finalment sacsegen lleugerament el cap fent que no i petant la llengua a la vegada. Maleïda condescendència! M’agradaria posar-me dempeus i deixar-los clar que no hi ha res que em faci enrabiar més que la sensació de mico de zoo, de pantera engabiada, de Velázquez empolsat al final d’un passadís mal il·luminat. La meva testa està clavada al coixí, i no la puc moure. Voldria compartir les meves sensacions, però no ho puc fer per falta de receptors.

5

Ja fa dies que no milloro, la cosa va per llarg. Ara els que vénen a casa són els companys i amics, i sembla que no sàpiguen distingir entre els llençols i la meva cara, perquè de fet miren per tot menys al meu rostre. Els cridaria ben fort que estaria millor sol, sense la necessitat d’escenificar el paper de malalt: bona cara de mala cara, per no impressionar massa als visitats; somriure i mostrar-se agraït, quan és del tot impossible sentir-se amb humor. Per postres, celebrar que la meva mare és una gran amfitriona: hi ha galetes al menjador i la llet amb cafè s’ha renovat. O sigui que al cap de poca estona, i havent constatat que aquella tradicional jovialitat havia abandonat el cos que dormitava a l’habitació, es decideix que un bon berenar és millor alternativa. I jo en vaig estar agraït.

6

Avui he aconseguit no marejar-me i ho dic com si fos mèrit de la meva voluntat. M’apunto medalles amb facilitat. Jo, el meu cos, el medicament, una atenta vigilància i un seguit de desinteressades d’atencions han passat a segon terme. Les ordres que dono al meu cos han estat escoltades i obeïdes, una setmana més tard, però. El mèrit ha de ser de qui ha donat les ordres, oi? El punt d’origen és qui es mereix el reconeixement. La intenció és el que compta, tal com la voluntat creadora de la divinitat dóna una empenteta al món perquè esdevingui i se’n desentén. Au! Lliure albir per a tothom. Qui li gosaria dir a Déu que la raó creadora no és ell? Fins i tot un ateu com jo no goso contradir un déu tan ben intencionat i generós. De fet és igual, m’he assegut al llit i he pogut mastegar un bon plat d’arròs bullit amb caldo. Renoi, que bones que són les coses quan les degustem amb interès.

7

Ara ja em puc passejar per la casa i anar a veure la televisió, i avorrir-me tot el matí, i menjar amb desgana els migdies, i ronsejar una migdiada i aixecar-me amb el cos adolorit, i mirar per la finestra a veure si han passat a entregar les begudes que els falten als del bar del davant. En definitiva, esperar el sopar desinteressadament, deixar una mica de menjar al plat i comentar: «encara no estic bé del tot». I és que de fet la malaltia sempre et deixa un gust agredolç. El retorn a la normalitat és un desig a mig estómac, ja que no l’esperes amb entusiasme, però tampoc el rebutges de cara. Em llevaré i aniré a fer un volt. Tinc una impressió d’irrealitat, com si els àtoms que configuren el món s’engrandissin. Surto al carrer i les formes perden la subtilesa que em feien badar boca; una posta de sol o els colors de la tardor.

8

El món es desgasta. Parlo amb la gent i les seves respostes em resulten incomprensibles. Perdo el tacte, la calor i el fred. La meva visió es va tancant, com si es tractés dels últims dies d’una televisió vella, o del final d’una pel·lícula antiga. No em sento cansat, potser una mica tip d’aquesta situació. Ara el meu món va per unes vies que no aconsegueixo endevinar. Els colors es tenyeixen d’altres tonalitats, les formes estan botides i la sintaxi resulta estrafolària. Ja ho deia la meva àvia: cada persona és un món, i jo me’n reia. Ara veig que té tota la raó. Sóc un món i només hi visc jo en ell. No em trobaré malament mai més; llanguiré les tardes, adormiré els matins i endormiscaré les nits. Sense pressa, sense necessitats complexes; aprofundint cada segon, dilatant les hores, en definitiva, gaudint de mi mateix.

2n Premi de Narrativa Sant Narcís 2008 -majors 17 anys-, dotat amb 450 €, a l’obra Hora, de la que n’és autor Miquel Pascal i Pujadas^©, d’Olot (Garrotxa) i mestre a l’escola Volcà Bisaroques d’Olot