Quan parlaven d’ella, els amors parlaven de l’Emília. Els gironins en general parlaven de la Xargay. Només els diaris, les ràdios, els catàlegs i els cartells usaven el seu nom precedint el primer cognom. El segon, Pagès, era cosa del DNI i l’Enciclopèdia Catalana. Però, en tots els casos, sempre era la mateixa. Natural, com es diu, simpàtica, treballadora, tossuda, infatigable, no tenia pèls a la llengua. Deixava anar el que li semblava i després et mirava amb aquells ulls vius que bellugaven envoltats d’uns cabells rossos esclarissats, irònics perquè el seu nas rodó, prominent, una mica excessiu, els feia semblar més menuts del que realment eren, que no ho eren.

Apersonada, que és una manera de dir que era alta i estava més aviat grassoneta, tenia uns braços ferrenys i unes mans forçudes. Caminava dreta, amb els peus ben posats a terra, una mica oberts. Si les fades bones existissin, fàcilment l’hauríem pogut prendre per una d’elles. El que sí que tenia era la capacitat de convertir una carbassa en una carrossa, que és com dir que sabia treure partir de qualsevol ferro, llauna, pedrota o el que fos que li caigués a les mans. Tenia una gran facilitat i aquesta facilitat a vegades li anava a la contra, vull dir que feia que els resultats també fossin fàcils, però ella se’n reia, perquè acostumava a riure. No era una artista reconcentrada, sinó que era una artista d’aquelles que considera que cada peça només és un pas. I si algun surt una mica curt, o una mica coix, tant li fa perquè sap que després en vindrà un altre i un altre.

La vaig conèixer el 1956, quan jo era un adolescent que començava a empastifar teles amb pintura a l’oli. Llavors l’Emília només era pintora. Pintava i feia dibuixos. I acabava de guanyar un premi en una biennal hispanoamericana que hi havia hagut a Barcelona. Vaig anar al seu estudi un dijous a la tarda, que era el dia de festa del col·legi i m’hi va dur la nòvia del meu oncle, que la coneixia de la Secció Femenina. L’Emília va rebre aquell adolescent amb una gran simpatia. Em va ensenyar algunes pintures, entre les quals la guanyadora del premi, que tenia penjada al rebedoret de casa seva, una caseta menestral de la carretera de Santa Eugènia. L’estudi era al soterrani i s’hi baixava per una escala exterior del costat de la casa. Al fons de l’escala, en una mena de replà humit, hi havia una enorme escultura decapitada. Era un nu femení, fet d’escaiola, una dona voluminosa, de pits i cuixes poderosos, a qui li havien serrat el cap. El cap era a dins i l’Emília em va explicar que, de fet, era el seu retrat, que li havia fet en Paco Torres Monsó. I si, el cap se li assemblava força, sobretot el nas, vaig pensar, però no ho vaig pas dir. Els amics, d’aquella escultura en deien la Màquina, i suposo que era una mica un malnom de la model, justificat per les dimensions de l’escultura, si, però, sobretot per la seva inesgotable capacitat de treball. El primer que ens va dir l’Emília, aquella tarda, va ser: «¿No sentiu quina olor de primavera?».

La vaig tractar molt des de l’any 1965 fins al 71, que vaig marxar a Londres. Però els anys següents també la veia de tant en tant. En inauguracions, en sopars d’artistes, en excursions i festes, en algun sopar a casa seva, a Cala Mongó. A començaments dels seixanta, era coneguda a Girona sobretot pels seus esmalts. Tothom tenia un cendrer de la Xargay a casa. I va omplir de peces amb esmalts les esglésies postconciliars, els despatxos pre-neoliberals i les façanes de les botigues progres. La seva capacitat manual i el seu sentit decoratiu la van portar a anar deixant la pintura pacient per obres més efectistes i més ràpides. La supervivència, ja se sap, ha obligat molts artistes del país a perdre’s en cosetes per fer bullir l’olla. També va començar a fer escultures de ferro. Planxes i perfils soldats. Algunes de notables per la seva frescor i la seva inventiva. També, aquells anys, va produir una sèrie de dibuixos en blanc i negre, grans, fets en llapis litogràfic, realment notables, segurament el millor de la seva obra. Musculats, nerviüts, fortament expressionistes i sempre amb un sentit compositiu impecable. Ara, l’Emília s’ha mort. De fet, però, la nostra fada bona ja feia anys que vagava perduda en les boires de l’Alzheimer.

Narcís Comadira
[Extret dels articles de Narcís Comadira publicats els dijous al suplement Quaderns del diari El Pais]