Sra. Alcaldessa, regidors, altres autoritats, veïns i veïnes del barri, molt bon vespre. Abans de començar voldria donar les gràcies a la Junta de l’Associació de Veïns per haver-me ofert la possibilitat de fer el pregó de la Festa Major del nostre barri. No cal dir que també agraeixo a tots els assistents la seva presència i atenció.

Fa més de seixanta anys que vaig venir a viure amb els meus pares al carrer Joaquim Vayreda. Des d’aleshores la transformació que s’ha produït a la zona compresa entre la Ronda Ferran Puig, la carretera Santa Eugènia, l’avinguda Josep Tarradellas i el passeig de la Devesa ha estat impressionant. L’espai que quedava entremig d’aquests carrers, anomenat el Pla de les Hortes, estava ple de petites parcel·les ocupades per horts que eren conreats per la majoria de veïns: nosaltres mateixos cultivàvem un tros, davant mateix de casa, on fèiem patates, alls, enciams i maduixes (i fins no fa pas gaires anys: els meus fills recorden haver-hi anat a collir maduixes amb el seu avi).

	Una imatge de la Devesa FOTO: ARXIU J.L. LUCERO

El riu Güell dividia les hortes des de la rotonda dels Maristes (des del Pont del Dimoni, que fou desmuntat l’any 1968) fins a la desembocadura a l’Onyar, prop del pont de ferro del tren. Aquest tram del riu, ara cobert pel carrer Güell, era travessat per tres ponts: el primer es trobava on ara hi ha la rotonda que comunica la Ronda Ferran Puig amb la Devesa. Durant els aiguats de 1940, hi va morir l’alferes Huarte provant de salvar unes persones que eren arrossegades pel riu; se’l coneixia com el pont de Can Vidal, per la fàbrica de gasoses que hi havia on ara hi ha -més o menys- l’edifici on es troben les oficines del Revenda i la placeta amb el monument a la sardana. El segon pont, de ferro i de la casa Eiffel, com el de Peixateries Velles sobre l’Onyar, comunicava el carrer Cerverí amb la Devesa. El tercer -molt transitat- comunicava la plaça de Correus i l’avinguda Ramon Folch amb la Devesa; li deien el pont del rellotge per l’edifici de serveis amb un rellotge al capdamunt, que encara existeix. Quan sorties de l’avinguda Ramon Folch per anar a la Devesa havies de passar per sota de la via del tren, ja que el tren passava per sobre d’un talús entre la Ronda Ferran Puig i el pont llarg de ferro. Hi havia dos passos a nivell: un a Santa Eugènia i l’altre a l’esmentada ronda. Aquell talús de terra va ser substituït, a inicis dels setanta, per l’actual viaducte (que ara diuen que volen tirar a terra pel soterrament del pas del TAV).

Aquesta àmplia zona -com dèiem, aleshores plena d’horts- ara està densament edificada i molts dels presents hi tenim la nostra llar. Doncs bé, aquest espai va ser vital per alguns de nosaltres ja que ens va permetre viure i créixer a Girona però dins d’un entorn natural. La preservació del poc que en pugui restar i de l’encara impressionant parc de la Devesa veí, hauria de ser un objectiu per a tots nosaltres, un llegat irrenunciable per als nostres fills i per als nostres néts.

Molts dels records que m’hi lliguen podrien dibuixar un món que, sense tanta parafernàlia terminològica, sembla tan o més sostenible i habitable que aquell que tots desitgem.

Un record que s’imposa, potser no del tot feliç, són les freqüents inundacions (fins fa més de quaranta anys) causades pel petit riu Güell. Quan plovia molt i no podia desembocar a l’Onyar perquè aquest anava ple per les dificultats que tenia per arribar al Ter, les seves aigües reculaven i anaven inundant totes les hortes i les cases de planta baixa del passeig de la Devesa i sobretot del carrer Joaquim Vayreda. A casa hi havia un senyal que marcava una alçada d’un metre seixanta, el punt on va arribar la inundació de 1940. Com que les inundacions eren periòdiques moltes cases es preparaven amb unes portes especials de fusta o de ferro o amb totxos per evitar que l’aigua hi entrés.

Seguim amb una altra mena d’aigua

No va haver-hi aigua corrent fins a la dècada dels cinquanta. Cada casa, però, tenia el seu pou, d’on trèiem l’aigua necessària per les tasques domèstiques. Al principi fèiem servir una corda i una galleda, després hi instal·làrem un motoret. Més tard, en arribar l’aigua corrent, els pous es deixaren d’utilitzar per motius sanitaris i perquè les deus s’assecaren a causa del poc cabal d’aigua del Ter i del desviament del Güell. Això també ha afectat el rec de les arrels dels arbres de la nostra estimada Devesa.

Envoltats com estàvem (potser, sovint, més del que hauríem volgut) per aquest element, ja de molt petits vam ser conscients de la seva importància i del fet que calia anar-hi amb molt de compte. Amb moltes precaucions ens iniciàvem a la natació a les ribes del Ter, que des del pont de Fontajau fins al barri de Pedret oferien diversos llocs on iniciar-se en aquesta activitat esportiva però també en la pesca amb canya, que a vegades traslladàvem al riu Güell. Ara tot això és força més difícil per raons evidents. També teníem, com ara, la Piscina de la Devesa on, a més de perfeccionar-nos en les tècniques de natació, també s’hi podien practicar altres esports com el frontó, l’hoquei patins, el futbol sala i l’hàndbol.

Una altra activitat molt lúdica, però de caire menys esportiu, eren els balls que s’hi feien durant les verbenes i els caps de setmana d’estiu, que aplegaven molta gent dins i fora del seu recinte.

Parlant d’altres activitats lúdiques, els veïns solien trobar-se en grups de dues o tres famílies i anar d’excursió a l’altra riba del Ter, a una font que es trobava molt a prop d’on ara hi ha el Pavelló de Fontajau. Per anar-hi travessàvem el riu caminant per sobre uns rierencs que posàvem en filera al riu, més o menys a l’alçada d’on ara hi ha la passera elevada de Fontajau.

Una altra activitat que fomentava el civisme i les relacions entre els veïns eren les tertúlies nocturnes a l’estiu. Després de sopar, els veïns, sobretot els del meu carrer, el Joaquim Vayreda, sortíem a fora i a la vorera de davant les cases instal·làvem cadires, banquetes, alguna manta i la ràdio. Sense molestar els veïns escoltàvem les notícies o sentíem música, però sobretot es mantenien llargues converses. Recordo haver-me adormit moltes nits estirat a la vorera i tapat amb una manta. Val a dir que en aquells temps (érem als anys cinquanta) el carrer Joaquim Vayreda era de terra i ple de sots, que es transformaven en basses quan plovia, i que no hi circulaven vehicles. Normalment passaven pel passeig de la Devesa (encara recordo els camions elèctrics que anaven i venien dels barris de Girona per recollir les escombraries que abocaven a tocar el riu Ter al costat de l’actual pont de Fontajau (pèssim costum ara oficialment eradicat).

Com esteu veient, la poca circulació de la zona, la quantitat d’hortets i caminets així com de recs d’aigua ens permetien de disfrutar d’unes activitats a l’aire lliure impensables avui en dia. Jugar a futbol al carrer, anar en bici, explorar camins, construir cabanes i fer amagatalls pels nostres jocs infantils, anar a pescar al Güell i al Ter, a buscar granotes, sangoneres i serps a una gran bassa que es trobava on ara hi ha els dos gratacels del Caterina Albert. També en buscàvem als rierols que creuaven les hortes i a uns altres que venien de les Hortes de Santa Eugènia i travessaven la Devesa (alguns encara es mantenen però sense la fauna esmentada abans: ara hi ha plàstics, envasos i llaunes de tota mena).

Els esports que practicàvem en aquells temps tenien molt a veure amb l’entorn i les instal·lacions que hi havia a la Piscina, al Camp de Mart (Estadi d’Atletisme) i a l’Hípica. D’aquests esports ja n’he parlat en altres ocasions, això no obstant, voldria recordar alguns esdeveniments esportius remarcables i dels quals vam ser espectadors privilegiats. Campionats nacionals i internacionals de natació, waterpolo, hoquei patins i sobre gespa, hàndbol a set i a onze, futbol sala, rugbi, diferents modalitats al frontó, concursos i salts de cavalls a l’Hípica. A la gran explanada de davant del Palau Firal, on ara malmeten l’espai les naus cobertes pels Certàmens i les Fires, hi havia l’estadi d’atletisme on, a més de les proves atlètiques, s’hi van realitzar curses de motos i de mitgets, una mena de cotxes petits. A la Devesa s’hi han fet curses de bicicletes i curses a peu, també molts campionats de botxes –encara se n’hi fan- així com audicions i ballades de sardanes i altres concentracions i manifestacions, primer de caire opressiu-repressiu -desfilades del Frente de Juventudes o de l’exèrcit amb canons i metralladores-, més endavant clarament reivindicatives. Recordo també que els dijous a la tarda es veia una corrua de seminaristes amb sotana negra travessant el pont de França en direcció a uns camps de futbol (de can Sopa) que es trobaven després de Fontajau, a tocar l’avinguda Tarradellas. I també que els dies de mercat, a la Devesa, on ara hi ha l’explanada de les barraques de Fires, s’hi instal·laven i reunien diferents ramaders i bestiar d’arreu de les comarques. Amb el temps aquesta activitat es va traslladar al Pavelló Firal i actualment ha desaparegut de la zona.

I ara tornem al present

Em sembla que no puc obviar una referència a dos altres col·lectius –la proximitat amb els anteriors és una desafortunada coincidència i no pas una maldestra ironia- que podrien fer molt pel benestar dels habitants del barri i per la conservació dels seus elements distintius: els polítics i els mitjans de comunicació. Als primers els diria que recordin -passades les eleccions- totes les promeses, programes i propostes de millora que, repetides cada quatre anys amb algunes variacions, encara no s’han dut a terme. On és el Pla especial d’actuació de la Devesa? Quan tindrem un Centre cívic? Com es resoldran els problemes de trànsit i d’aparcament? Per què sembla tan difícil escoltar l’opinió dels ciutadans afectats i respondre a les seves demandes? Als segons els demanaria que evitessin la temptació de la superficialitat en el tractament dels temes i la de l’impacte polèmic en els titulars. Amb tot, gràcies a tots aquells que amb els seus articles han plantejat alguns dels problemes del barri i han proposat actuacions, no sempre consensuades, per a la seva resolució o millora.

Per què us he explicat totes aquestes històries o batalletes? (Els meus néts em diuen: Avi, no ens ratllis.) Doncs bé, perquè sapigueu com era abans el barri i podreu comparar-lo amb el d’ara i treure’n les conclusions oportunes per tal de procurar millorar-lo. El futur dependrà de l’esforç que hi posem tots per mantenir, si cal, tot allò de bo que hi havia, per millorar el que tenim i per fer propostes de futur. Com es podria concretar aquest esforç? Doncs bé, essent membres de l’Associació de Veïns (AV) del barri; oferint la nostra col·laboració i fent arribar els nostres suggeriments, recomanacions i idees de millora (totes les accions individuals i puntuals són benvingudes, però seria bo que l’AV en tingués notícia); participant en totes les activitats que aquesta organitza durant l’any i, en especial, en aquests dies de Festa Major; fent que aquestes trobades serveixin per iniciar o potenciar i millorar les relacions personals de tracte i d’amistat entre els veïns i superar la frontera, que sovint sembla infranquejable, de la simple salutació.

Si ens manca la constància i no coneixem prou bé allò que volem, difícilment ho podrem aconseguir. Per això he volgut explicar tot de coses sobre el nostre barri, per tal que el puguem estimar més i millor i així aconseguir que tots nosaltres, els nostres fills, els nostres néts i els nostres veïns visquin en el millor barri de Girona i que aquest sigui de veritat un model per a altres barris i ciutats pel que fa a urbanisme, civisme, participació, respecte al medi ambient, etc. És a dir, tot allò que pot fer del barri del Güell-Devesa un lloc on qualsevol ciutadà desitjaria viure.

Gràcies a la Junta de l’AV per la seva dedicació i esforç i a tots vosaltres per haver vingut.

Molt bona Festa Major!

Josep Lluís Lucero Piñol és exentrenador d’atletisme i veí del Güell-Devesa