En aquest llibre, hem recollit una trentena d’articles, des del primer sobre el poeta John Milton que va ser publicat el 25 de novembre de 1900 fins l’últim que va veure la llum el 6 d’agost de 1938 sota el títol de L’heroisme. En aquest recorregut -entre aquests dos articles- de temàtica ben diferent, trobem una gran diversitat de temes. Uns temes que van interessar Carles Rahola (Cadaqués, 1881-Girona, 1939), des de la seva vessant d’intel·lectual, com d’historiador, així com de periodista perquè també podem descobrir articles sobre fets que es produïen a l’època i eren noticiables. Per exemple, un article sobre les obres de construcció de la línia de tren, molt coneguda, Barcelona-Puigcerdà, en el tram de Ripoll a Ax-les-Thermes que va publicar el 1917 o també un altre, que a més, s’hi barreja un component històric, que és un article sobre la importància de recuperar el monestir de Sant Pere de Rodes que data del 23 de novembre de 1929.

Altres articles fan referència als seus pensaments, a fets que considerava denunciables, com les corrides de toros. El 20 de gener de 1901, Rahola va publicar a El Autonomista, un article, en la secció Líneas, que deia així -textualment-: «El domingo próximo pasado se celebró en Barcelona un mitin contra las odiosas corridas de toros. Se pronunciaron discursos enérgicos; habló la civilización. Todos los que trabajan para abolir tan repugnante espectáculo nos tienen a su lado. Para extirpar una fiesta infame que embrutece, degrada y envilece, hasta una revolución sería justificada. En el siglo XVIII la exitación popular demolió la lóbrega Bastilla, con ella el feudalismo y la tiranía; en el que feneció, pulverizó la piqueta del pueblo varios conventos; en éste que comienza, la furia colectiva tiene heroica misión que cumplir: arrancar de cuajo las plazas de toros». I seguiria, només era un petit exemple. També, demostra la seva visió contrària a la pena de mort, en un article adreçat al polític republicà i director de La Publicitat i col·laborador de La Campana de Gràcia, Emili Junoy. En aquesta ocasió, en un petit fragment, Rahola diu: «quan s’obrin les Corts espanyoles, presenti una proposició de llei per abolir l’execrable pena de mort». Més endavant, continua, dirigint-se a Junoy dient: «Vostè, sempre entusiasta i esperançat, en la seva bonica lletra es mostra del tot pessimista en aquesta qüestió, remarcant que Espanya és el poble de la mort. La mort, diu, és atractiva entre nosaltres; els poetes la idealitzen; és necessària per als governs febles, plens de por; sempre cruels i covards».

Tampoc ens podem oblidar d’articles, que no hi podien faltar, com una descripció acurada del poble on va néixer, Cadaqués. Un article del 1925 on parla de la història del poble, de les excursions que s’hi poden fer i que es basen en els seus records, i que comença així: «Cadaqués, la bella i blanca, redossada a l’imponent Cap de Creus, amb la mar blava al davant és una de les poblacions més originals i pintoresques de la Costa Brava». Per descomptat, molts articles són sobre Girona, sobre la seva història com Girona en l’antiguitat. El traçat de la Via Agusta, Els murs ciclopis de Girona, Gerona monumental. La exclaustración y restauración de los baños árabes o Els nobles casals gironins. Hem de pensar, que Carles Rahola també va ser guia de la ciutat. De Girona, però, hi ha un altre article, firmat conjuntament amb altres intel·lectuals de la ciutat (Cassià Costal, Josep Junquera i Joaquim Pla), amb el títol de Per Girona, on reivindiquen la necessitat de crear un ateneu l’any 1922.
D’altra banda, trobem una sèrie d’articles sobre la joventut, que creu que són el futur i hi posa molta esperança. Com no? També està recollit l’article d’homenatge al seu professor Josep Dalmau i Carles. Un homenatge que li va retre en el moment de la seva mort.

Hem de dir que l’interès que ens va moure a escriure aquest llibre es troba en el fet que és el primer recull dels articles que Carles Rahola va escriure a L’Autonomista. Aquest és doncs un document inèdit, perquè fins al moment com tots sabeu s’ha publicat llibres de molt valor sobre la figura de Rahola (tant sobre la seva vida com la seva mort, com Narcís-Jordi Aragó, Josep Benet, Xavier Carmaniu més recentment o el mateix Lluís Maria de Puig). També hi ha autors que s’han centrat en les cartes que els amics i intel·lectuals van intercanviar-se amb Carles Rahola, com Ignasi Pèlach, o fins i tot, l’Ajuntament de Girona va contribuir a difondre la figura de Carles Rahola amb la publicació de les darreres paraules que va adreçar al seu entorn més proper a Papers de presó.

La nostra humil contribució al reconeixement públic de Carles Rahola passa per aquest recull dels articles més notables. Uns articles que mantenen la seva vigència, que serveixen per conèixer la història de principis del segle XX i poder, així, entendre el moment actual. Fins i tot hi ha alguns temes que a dia d’avui encara se’n parla i que en el seu moment semblava que haguessin de ser una realitat immediata o a mig termini. Per exemple, el ferrocarril d’Olot a Roses, tema que recull a l’article De Olot a Rosas del 18 d’agost de 1912. A dia d’avui, encara Olot reclama que el tren transversal passi per la ciutat i vagi a parar a l’Alt Empordà, almenys de mercaderies. A Rahola se l’ha descrit sovint com a un intel·lectual humanista que va compaginar l’història i el periodisme i és potser per aquesta raó que va saber transmetre als articles un esperit universal.

La recerca dels articles s’ha dut a terme buscant les diferents edicions del diari que dirigia el seu germà Dàrius a El Autonomista i L’Autonomista, quan es va catalanitzar la seva capçalera el 2 de gener de 1933. Un diari que va ser editat per primera vegada el 18 de setembre de 1898. Actualment, hi ha una versió digitalitzada, que és la que hem consultat. Entre el 1898 i el 1930 i es troba a la Biblioteca Pública de Girona, la Casa de Cultura, i entre el 1931 i el 1939, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona.

El diari -fins el 1904- va aparèixer bisetmanalment, cada dimarts i divendres. Anteriorment, només es publicava un cop per setmana -dissabtes- i a partir del 1908 va tornar a ser un setmanari. Tot i així, a partir del 1916 esdevé un diari, apareixent cada tarda.

Per fer la selecció dels articles, hem seguit criteris de proximitat temàtica i geogràfica amb el lector actual, és a dir, aquells que hem pensat que tindria més interès per al ciutadà d’avui. Però no podíem deixar d’incloure-hi tres articles de gran significació històrica. Ens referim als articles pels quals va ser condemnat a mort, el 15 de març de 1939, en el consell de guerra sumaríssim d’urgència en el qual el tribunal franquista l’acusava de ser un dels més destacats separatistes de Girona. Els tres articles són: Refugis i jardins, L’heroisme (Maeterlinck) i Contra l’invasor, epíleg del llibre Estudis napoleònics i article que dóna nom al nostre recull. Rahola hi va plasmar els seus pensaments sobre la guerra civil.

Contra l’invasor, epíleg del recull d’articles «Estudis napoleònics» (L’Autonomista, 1938)

Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai, al Museu de Sant Pere de Galligans, a Girona. L’estàtua –Contra l’invasor– representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. La figura, nua i viril, és bella i proporcionada. Blai, artista i fervorós, s’inspirà en aquesta, com en altres obres seves de la primera època, en la guerra napoleònica a Catalunya.
L’estàtua Contra l’invasor supera avui, per la màgia divina de l’art, aquell motiu històric i ateny un valor plenament simbòlic. No és pas una evocació més aviat anecdòtica dels setges, com el grup de Parera, amb el general Álvarez de Castro, un guerriller de les nostres contrades amb el trabuc i un soldat francès vençut als peus del cabdill de la defensa gironina.
L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invasions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot.
I perquè l’estàtua Contra l’invasor és, en aquests moments, tot un símbol, perquè, inactual com és -l’home tot nu, amb la seva virior i la seva llança de combat-, té ara plena actualitat, escauria de veure-la fosa en bronze, a plena llum, engrandida i amb el pedestal adequat, animada i vivent, al bell mig de l’àgora, per tal que el poble hi veiés a tota hora l’encarnació del seu ferm voler de llibertat i de victòria.