Avui som sis de març, altre cop i com sempre des de fa 10 anys me’n vaig a la platja amb la meva carpeta d’escrits, la ploma de la mare i els ulls plens de nostàlgia. Un cop allà pujo a l’espigó, m’assec a la última roca i trec de la carpeta un plec de folis, i tot i que podria dir de memòria el que hi ha escrit, els llegeixo per sentir altre cop tots els sentiments que hi van quedar closos, per recordar totes les imatges que hi han projectades, comença així la història…

Eduard, sé que em vaig prometre que no tornaria aquí, sinó era amb tu, no ho he pogut acomplir, sé que no tornaràs i no estic disposada a que t’enduguis un dels millors records… aquesta platja, si tanco els ulls veig totes les estones que vàrem passar, però ja no ho faré més, això forma part del passat, ho sé. L’aigua m’acaricia els peus com la primera vegada, miro amb recel aquell espigó on havia pujat, i faig esforços per no plorar, em sento molt lligada a la platja, al vent, a les onades, a la sorra, l’havíem conegut a l’hivern, avui fa un any, un any que se m’ha fet etern, insuportable, esperant envà la teva arribada, només tenia una idea al cap, torna Eduard, torna, compleix la teva promesa. Avui he entès que no tornaràs, tot i així quan et trobi a faltar, com he fet moltes vegades durant aquest últim any, pujaré a l’espigó i cridaré ben fort el teu nom, m’imaginaré que t’arriba a l’altre costat d’Atlàntic i que en aquest moment penses una mica en mi. Com sempre després d’eixugar-me les llàgrimes miraré enrere, per si tot el que surt als llibres, a les pel·lícules, no és mentida i vens a buscar-me, però mai no hi ets. Mai. Mentre pujo l’espigó per poder cridar-te penso que aquest ha de ser l’últim cop, l’últim com que et cridaré, ja no puc més.

Eduard! on ets? Torna! M’ho vas prometre, te de dir tantes coses que no te les vaig poder dir aquell dia, tantes, tantes coses Eduard! Eduard torna t’he de dir que t’estimo, t’estimo!!, torna. La meva veu ja no té potència i altre cop els esforços per no plorar han estat en vans no puc parar de repetir el teu nom, Eduard, torna, Eduard, t’estimo, Eduard… aquest amor em matarà. Eduard, si em giro seràs aquí? M’estaràs esperant per abraçar-me? No em puc girar. Ja comencen a tornar a mi aquelles imatges que m’havia negat a recordar, la nostra història, aquell dia en què per bona o mala sort et vaig conèixer…Era un dia plujós, el cel tenia el color de la blanca neu a l’hivern, era d’un blanc molt intens, els experts explicaven que aquell era el dia més indicat perquè nevés, tot i així no ho feia.

Jo estava sola a casa i no sabia què fer, m’avorria i no tenia ganes de quedar ni parlar amb ningú. Necessitava airejar-me, distreure’m de la ciutat, que em tenia empresonada, necessitava el contacte amb la natura, amb l’aigua… me’n vaig anar a la platja. Mentre agafava els papers i la ploma de la mare, el pare se n’anava i pel cap baix estaria unes dos horetes fora, potser lluny del meu hàbitat, podria escriure alguna cosa.

Només arribar-hi la imaginació em desbordava, el cel continuava del mateix color, però les tonalitats de blau que amaraven aquella mar, que tant enyorava a la ciutat, eren increïblement inspiradores. Les onades eren força altes, però això només millorava tot aquell paisatge, el vent m’aixecava la faldilla i hi jugava, tenia la sensació que el meu esperit era lliure, volia cridar, cantar, riure, plorar, les llàgrimes van venir a mi com per art de màgia i sabia que mai podria explicar la sensació que tenia. També en aquell moment vaig saber que ho provaria de fer tantes vegades que acabaria obsessionada.

Vaig acostar-me una mica més a l’aigua i jugava amb les onades fins que visualitzant aquell lloc màgic vaig veure un espigó, començava a enfilar-me per les roques, mentre sentia el soroll de les onades, em vaig posar a cantar, semblava que el vent i la mar m’hi ajudaven. Sabia que la música era part de la meva vida i que mai res ni ningú me la podria treure, la sentia al fons del meu cos. No es que formés part de mi, és que era jo, que sense ella em sentia incompleta, trista, igual que amb aquell amor que sempre anhelava, però que encara no coneixia, em sentia tant i tant bé!! A mesura que anava caient la tarda s’accentuava la meva alegria, sobre l’espigó i davant de la mar vaig allargar els braços intentant aturar el vent amb les mans i em sentia humana, no hi podia fer res, cap dels elements que es trobaven en aquell paradís era meu, en canvi jo m’havia rendit completament a ells. Notava el vent entre els dits, com se’m escolava i sentia com si jugués amb mi, em feia voleià la faldilla i es divertia despentinant-me, es va posar a ploure i jo cada cop em sentia millor, creia que ho podia aconseguir tot, la mar semblava enrabiada, potser era per la meva sobtada alegria. El vent m’acariciava mentre les gotes de la pluja em colpejaven la cara amb suavitat, vaig asseure’m a la punta de l’espigó, vaig tancar els ulls i les paraules fluïen soles. Vaig agafar la ploma i tot i que plovia, tenia ganes d’escriure, així que em vaig disposar a fer-ho, tant capficada estava en tot, que no em vaig adonar de l’hora que era, el sol ja s’havia començat a amagar i deixava pas a la lluna que s’aixecava altiva, orgullosa. Semblava que tot el paisatge es calmava només amb la seva presència. Hagués donat el que fos per quedar-me allà, per continuar escrivint, però no podia, arribaria massa tard a casa i el pare es començaria a preocupar. Mentre me n’anava, vaig veure que hi havia un home assegut a la sorra prop de l’aigua llegint alguna cosa, de tant en tant guaitava la mar tancava els ulls, feia un sospir i es tornava a fondre en aquella lectura que semblava que el tenia captivat. La meva curiositat era forta, però més encara la pressa així que vaig preferir anar-me’n.

Havia tornat cada dia d’aquella meravellosa setmana i quan era allà escrivia i escrivia sense parar, em sentia molt bé, al matí estudiava a la universitat i a la tarda anava a la platja.

Cada dia quan me n’anava trobava el mateix home submergit en les seves lectures, un dia encuriosida pensant què devia ser el que llegia, em vaig preguntar si m’hauria vist ell a mi; jo que no feia més que ximpleries mentre era allà!, que recitava els meus textos en veu alta, que jugava i reia amb el vent i les onades, em va envair una vergonya terrible i vaig deixar d’anar a la platja, però no va durar gaire, ja que enyorava la mar, començava a fer més bon temps i les parets de casa m’oprimien m’engarjolaven. Necessitava el contacte amb l’aigua, així que vaig tornar-hi desitjant que ell no hi fos i que pogués seguir el meu ritual quotidià. El que tant havia enyorat últimament, en arribar-hi vaig resseguir amb la mirada cada racó de la platja amb l’esperança de no descobrir-hi res que no fos benvingut… i no hi havia ningú!! Vaig tornar a abandonar-me en aquell lloc que tant bé feia al meu esperit, m’havia adormit sobre una roca amb els fulls a la falda, el vent me’ls va arrabassar tots i van caure a l’aigua, a la sorra… corrents, per instint, em vaig tirar a la mar encara glaçada, vaig recuperar alguns fulls, però molts se’ls va endur l’aire. Vaig sortir de l’aigua tota xopa i tremolant. Havia guardat els fulls dins la carpeta i quan em disposava a recollir els altres, la imatge de l’home de cada cop, es va reflexa a una onada que s’apropava desafiadora cap a mi. Vaig pensar que els meus fulls no valien tant, almenys no tant com la por de la humiliació que passaria si els anava a recollir, tornaria a la platja, però no faria mai més tot allò, ja no era una nena petita, m’havia fet gran, no podia comportar-me com abans. Així que el dia següent també vaig tornar a la platja, però ja no vaig pujar a la roca, només els meus peus disfrutaven del contacte amb l’aigua, notaven com les onades anaven i venien lliures, mentre que jo presa de la vergonya, amarada dels costums de la societat restava allà, muda quieta i absorta sense disfrutar de la imatge que es presentava davant meu, com si algú m‘estigués espiant els pensaments i trobés una ofensa el meu comportament. Una onada més forta que les anteriors em va deixar tota molla la faldilla, així que no vaig tenir excusa per pujar-la fins les cuixes i poder disfrutar d’aquella meravella un tall més de mi, ja no escrivia. Només mirava cap a l’horitzó buscant sense esperar resposta el motiu de la meva absurda existència. Darrera meu vaig sentir un hola i espantada em vaig girar i era allà, aquell misteriós home, amb una llibreteta a la mà, em va allargar un plec de folis i em va dir:

– Em sembla que són teus.

Em moria de vergonya no sabia què dir ni què fer i ell se’n va adonar, va fer un lleu somriure i es va presentar:

– Em dic Eduard -va dir tot allargant-me la mà.

– Encantada, jo em dic Aurora -vaig encaixar-li la mà. Ell es va asseure al meu costat, em va preguntar si em molestava la seva presència, li vaig respondre que no, semblava que buscava un tema de conversa i va ser aleshores que vaig veure que tenia la faldilla arromangada, i que se’m veien totes les cames, ràpidament vaig baixar-la, potser amb un gest massa brusc, ja que ell se’n va adonar i semblava que feia esforços per no riure.

– T’agrada venir al mar? -va preguntar-me.

– Sí, molt i a tu? -em sentia molt incòmoda estava parlant amb un home desconegut.

– Si, també.

– Et faig por?

Aquella pregunta em va enxampar desprevinguda no sabia què respondre i intentant trobar resposta vaig aixecar el cap, vaig trobar-me directament amb els seus ulls, uns ulls de color avellana preciosos. Mai n’havia vist uns d’iguals, un marró d’un intens increïble, eren sincers ho sabia, brillaven d’una manera molt especial i en aquell instant només em miraven a mi. De sobte el blau de la mar em semblava insignificant i em sentia completament absorbida pels seus ulls…

– No sé interpretar els seus silencis, senyoreta.

– Aaiii perdoni, no, no és que li tingui por, és que em preguntava si m’havia vist abans…

– Sí és clar, vens molt sovint per aquí.

Oh no! M’havia vist! Què faria ara? La meva cara es va tornar d’un vermell intens semblant al de la posta del sol que deleitava els nostres ulls en aquell precís instant…

– No has de tenir vergonya de res.

– Mmm, jo no n’estic tant convençuda… puc fer-li una pregunta?

– Sí, és clar.

– Ho ha vist tot? -esperant la resposta oportuna, remugant-la dins del meu cap, sisplau digue’m no, digue’m no, digues…

– A què et refereixes quan dius tot? Quan cantes? Quan balles? Quan jugues amb les ones? A què et refereixes?

I a sobre feia broma! No m’ho podia creure! No era possible!! Vaig optar per l’opció més ràpida, callar…

Però des de feia estona estava mirant d’esbrinar la manera de preguntar, sense ser indiscreta, el que feia temps que em tenia encuriosida… ell va llegir els meus ulls i va dir:

– Fes-me aquesta pregunta…

Jo que sorpresa no vaig voler deixar passar l’oportunitat, decidida vaig respondre-li:

– Què és això que llegeix?

Va fer cara de sorprès, suposo que no es pensava que jo també l’havia observat en silenci, i encara que les seves accions no eren ni de bon tros tan comprometedores com les meves, també m’encuriosien. Em va explicar que era actor i que li agradava estudiar-se els guions a la mar, deia que era molt relaxant. El que llegeixo és un guió de teatre de la meva pròxima obra.

– Wau -vaig respondre entusiasmada- i de què va l’obra que està fent?

– Bé és una obra d’Ibsen, un dramaturg important, no sé si has llegit alguna cosa d’ell…

– Sí -tenia una amiga que m’havia recomanat un llibre seu i al llegir-lo vaig entendre perquè ho havia fet- em va agradar moltíssim, però només una obra, casa de nines, és la que fas?

– No, es diu ‘La dama del mar’. Saps quina és?

– No em sona, la veritat…

– Doncs ja et deixaré el guió si vols, bé tracta de l’amor per sobre de tot.

– Deixa’m ajudar-te a dir els altres papers, sisplau!

Crec que el vaig sorprendre, però de seguida va reaccionar i va dir:

– La veritat és que em faries un favor.

Vaig agafar-li la llibreteta de les mans i li vaig preguntar:

– Quin personatge fas?

– D’Arnholm, el professor.

– Mmm -vaig dir intentant trobar el seu primer paper- Ah! Aquí! Doncs em sembla que jo he de fer Wengel no?

– Avia’m? -va roçar amb les seves mans, les meves i vaig sentir un espècie de calfred, va mirar el guió i jo sentia la seva respiració al meu clatell, aquell moment va ser fugaç, segur que ell no se’n havia adonat, perquè va respondre amb una veu normal, com sempre:

– Sí.

Jo no gosava parlar, tenia por que descobrís el que sentia, tenia por que no em surtis la veu o que m’hagués canviat, vàrem estar una estona en silenci i per primera vegada a la vida no em molestava, de fet l’agraïa estava atònita fins que va dir-me:

– Comencem?

– Sí… -vaig respondre-ho amb un fil de veu temorosa, però va semblar que no es va adonar de res.

Ens vam passar les següents tres hores repassant el paper, primer de Hilda, més tard de Bolita… em va donar les gràcies per tot el que havia fet aquella tarda, i em va dir si em podia portar a algun lloc que tenia cotxe. Li vaig dir que agrairia si m’acompanyava a casa, ell com un galant cavaller, tal i com feia a l’obra em va dir que era el menys que podia fer per a mi, ens vam dir bona nit i vam quedar que el següent dia també l’ajudaria.

Quedàvem cada tarda a vegades feia d’Ellida, la dona que ell pretenia enamorar, i quan ho feia em sentia molt bé, mai cap home m’havia dit aquelles coses, jo ja sabia que només actuava, però em sentia completament posada al paper i volia sentir més i més. Hi va haver un temps que m’agradava tot d’ell, quan actuava posava una veu especial, que enamorava, era com xocolata per a les meves orelles, em deleitava amb les seves paraules, ell se n’adonava perquè de tant en tan em sorprenia mirant-lo fixament amb aire embadalit. Aleshores em feia un somriure que mai he sabut interpretar, la manera de posar les mans, el gest tímid quan s’equivocava i sobretot m’agradava quan mirava la mar atònit i pensava ves a saber en què. Tenia aleshores un posat trist però era el millor que tenia, jo l’observava i pensava que com m’agradaria espiar els seus pensaments.

El meu cos necessitava escurçar la distància que manteníem, necessitava abraçar-lo i besar-lo fins que s’acabessin els dies de la meva vida. Ell em feia sentir coses que mai havia sentit abans, em sentia lliure al seu costat, reia cantava i actuava amb tota normalitat, no hi havien cadenes. Tots els dies començaven, quan ens trobàvem en aquell lloc, la resta de les hores, els minuts i els segons no tenien importància per a mi, només esperava que arribés el moment. Quan el veia arribar amb la seva llibreta a la mà i el seu somriure modest a la boca, quan s’assentava al meu costat i em deia sento l’espera.

Un dia em va preguntar sobre la meva vida, la veritat és que no vaig saber que contestar-li, la mare s’havia mort quan jo era petita i només en tenia alguns records, era escriptora, però de tots els llibres que havia escrit només n’hi van publicar un, el qual només van comprar poquíssimes persones. Es va posar malalta davant del seu fracàs, el pare l’intentava animar, però finalment va morir de tristesa.

Al seu llit de mort em va donar una ploma i em va dir a cau d’orella acaba el que vaig començar. De petita la meva obsessió, dia i nit, era escriure una bona obra, però no podia, no servia per escriure, no tenia talent i això m’obsessionava tant que el meu pare es va començar a preocupar. No volia que seguís el mateix destí que la meva mare, ell ja en tenia prou amb una culpa sobre les espatlles, tot i que no ho digués mai. Jo sabia que es responsabilitzava de la seva mort, de no haver-la pogut ajudar, això sí, amb mi sí que ho va aconseguir, i bé ara tan sols escric per a mi, per alliberar una mica els meus pensaments. Estudio literatura a la universitat i m’agrada molt la mar, em relaxa moltíssim… i aquesta bàsicament era la meva vida.

Aleshores no vaig poder evitar preguntar:

– Bé i la teva? -esperant que la pregunta no fos massa indiscreta.

No sabria descriure la cara que va posar en aquell moment, potser era la pregunta que volia que li fes des del principi, o bé, era cara de resignació? I si no m’ho volia explicar? De sobte tenia por, no sabia qui era aquell home i si tenia un passat tenebrós? I si descobria que l’home que tant admirava era en realitat una altra persona? Com sabia que no actuava quan estava amb mi? Tenia tanta por de decebre’m, volia guardar la imatge que tenia d’ell dins del meu cap, així que me’n vaig anar correns sentia que cridava el meu nom a darrera però no em vaig girar.

Jo plorava i no sabia ben bé perquè, potser volia evitar l’inevitable, però ja no podia explicar al meu cor que era el que no havia de fer, plorava i plorava fins que vaig arribar a casa xopa de llàgrimes, i vaig anar a abraçar al meu pare.

– Què et passa?

– Res.. deixa’m estar així una estona, em passarà de seguida.

I ja l’havia tornat a dir altre cop el maleït res, la meva ridícula obsessió que res de la meva vida no era important i per tant als altres no els interessaria, no volia molestar-los amb les ximpleries, no volia que m’abandonessin per pesada. Així que tot i que demostrava que no confiava en les persones, callava i em guardava els problemes, dels quals tothom s’adonava que tenia dins meu. No em pensava que a la llarga tot això només em provocaria problemes.

El pare no em va forçar a què li expliques, cosa que vaig agrair moltíssim, no era capaç de parlar, en aquell moment només podia plorar.

No pensava tornar a la platja, em sentia fatal, ja no sabia qui era, el trobava a faltar a cada segon de la meva vida, els meus dies tenien el color d’un gris que està a punt de morir. No sé quants dies van passar, potser eren setmanes o fins i tot mesos, però per a mi van ser anys. Tenia molt clar que no volia tornar a la platja, però no tenia tant clar que era el que m’havia espantat d’aquella manera.

A les poques setmanes vaig rebre una nota sense nom, tampoc no calia, de seguida vaig saber de qui era. L’Eduard m’havia enviat una entrada per veure l’obra a l’estrena, em pregava que hi anés, que volia parlar amb mi, que era urgent, no sabia si anar-hi o no i què faria quan el veiés? Tots el meus dubtes es van esvair quan vaig recordar-lo, cosa que no havia fet des de feia temps, havia prohibit al meu cap projectar aquella imatge, em van tornar a venir les llàgrimes als ulls.

Només pensava escenes que podrien passar i mirava de resoldre-les de la millor manera que sabia. Recordava escenes que havíem assajat i l’imaginava fent-les amb una altre noia, només la simple idea em posava gelosa, no podia fer amb una altre el que havíem començat ell i jo! Em sentia tant malament!

Creixia a marxes forçades i no m’agradava com m’estava tornant, no volia explicar a les meves amigues el que m’estava passant, sempre ho intentava però mai podia acabar, elles es pensaven que això volia dir que necessitava més atenció, però simplement era que no sabia ni què pensava jo. Aleshores com ho podia explicar? Com podia compartir una cosa que jo no tenia? No em sortien les paraules i m’estava tornant solitària, volia tornar a la vida d’abans, però res no era igual, Des que ell se’n havia anat no era la mateixa, no podia, em sentia molt buida i tenia por que les meves millors amigues ho notessin i no les volia perdre, però les trobava tant a faltar! Ara que era quan més les necessitava no era capaç de veure-les, trobava a faltar les llargues converses de la Cristina les seves bromes, les seves paraules, trobava a faltar les estones passades llegint diàlegs que abans havíem vist a obres de teatre. M’imaginava què em diria si li expliqués tot, les trucades, les coses en comú, els monòlegs, parlar sense dir res i dient-ho tot només amb la mirada. També trobava a faltar les passejades amb l’Alba, les seves sabies paraules tots els seus gestos, les seves rutines les seves músiques i tot i que a vegades els havia maleït trobava a faltar els seus silencis, aquells moments on veia la distància que ens separava, quan es tancava en ella mateixa i no sabia què pensava.

Elles eren les persones més importants de la meva vida i les havia oblidat, no havia de témer res si elles eren amb mi, però era tant orgullosa, no les havia volgut veure i ara no les podia trucar… vaig pensar que empassar-me l’orgull seria el millor.

Les vaig trucar i vàrem quedar a casa, havia demanat al pare si se’n podia anar dos horetes i així va ser, van venir a casa i la veritat es què m’havia equivocat amb elles, em van recolzar em van fer riure altre cop i em sentia estimada no tenia por d’enfrontar-me a l’Eduard, i em van prometre que m’acompanyarien a l’estrena. Jo els vaig agrair l’interès però vaig preferir anar-hi sola.

Havia pres una decisió, però no n’estava segura de si seria la adequada, bé almenys era una decisió i la millor que havia pogut prendre aquelles últimes setmanes.

Havien estat uns dies horrorosos, no havia pogut parar de pensar en el dia fatídic, el pitjor era que pensava en cercle, no arribava enlloc, a cap conclusió. Tan sols em turmentava pel simple plaer de no concedir-me un instant de pau… sentia cada segon que passava com una punxada a la pell, que m’avisava que faltava menys, no sabia si era emoció o por, el cas es que els dies anaven passant lents i més avorrits que mai, fins que, finalment, va arribar la nit abans de l’obra.

Mirava el coixí, com si ell fos qui m’hagués de donar la resposta de tot. Tot era ell i tot anava a ell, això era tot el que pensava i sentia en aquell moment. Vaig decidir que ja estava bé de pensar i em disposava a dormir, però em van tornar a venir els seus ulls al cap… com em mirarien ara? I la seva veu, que em diria? Tan dolça com sempre, com em diria bona nit? Com em tranquil·litzaria?… Aaaah… Eduard, et trobava tant a faltar, no podia negar l’evidència sentia afecte per l’Eduard però només era afecte?… Pensant, pensant, em vaig adormir.

Aquella nit no vaig poder dormir bé em despertava molt sovint, suada espantada i amb llàgrimes que ràpidament eixugava, perquè jo no me n’adonés que les tenia, es debatia una lluita i el camp de batalla era la meva ment, la veritat i la mentida es barallaven per el meu convenciment.

Era el dia esperat, aquell vespre aniria a veure l’obra i l’Eduard… què faria ell? L’Alba i la Cristina em van voler fer companyia tot el dia, els hi estava infinitament agraïda, com hauria passat aquell dia jo tota sola? Els vaig pregar que m’ajudessin amb la roba que em posaria al vespre; el verd i els talons? o bé la faldilla i el jersei nou? Portava talons? Quins sostens? Quina samarreta, la curta? L’escotada? La nova? Com em vestia? Com li agradaria a l’Eduard? Arribat a aquesta pregunta em vaig tornar a enfadar amb mi, elles es van adonar de les meves lluites internes i algú va dir d’un conjunt ai no! si sembla el de l’Anabel! Vàrem començar a fer combinacions estranyes i recordàvem una noia que vestia de manera molt estrafolària, quan anàvem a l’escola, rèiem i el temps que havia anat tant lent aquella setmana, inexplicablement va passar ràpid.

Finalment vaig anar vestida amb un jersei nou, el collaret i les arracades de conjunt amb els talons.

Vaig arribar al teatre i no podia avançar, jo sabia que ell era allà, notava la seva presència, no podia moure’m, no podria entrar-hi, no el podia veure, no podria fer res! Estava immòbil tenia tanta por!…, era una covarda, siusplau, que algú m’acompanyi, siusplau!, no hi vull entrar sola, Cristina on ets? Siusplau vine, vine, vine i va tornar a sortir el meu ‘alter ego’ però que no veus que no et sent! fes el cor fort i entra, però no molestis a la Cristina que està molt tranquil·la sense tu! Sí, sí, sí tenia raó, però tot i així la necessitava, Cristina! No vaig poder aguantar més, vaig trucar-la i li vaig pregar casi suplicar, que vingués a socorre’m, ella ràpidament va venir i va comprar una entrada, tot i que no era a la primera fila com la meva, per sort merescuda quedava un seient buit a la tercera fila, vàrem entrar…

Va començar l’obra. En aquell temps que no havia vist l’Eduard encara l’havia idealitzat més, vaig asseure’m a la primera fila i contemplava atònita com els diàlegs, que jo ja em sabia, anaven tornant a mi de manera natural, no podia parar de mirar-lo, eren els mateixos gestos, les mateixes paraules, era el mateix Eduard necessitava veure’l. Tenia la sensació que seria l’últim dia que el podria mirar amb tota normalitat, sense barreres…

Em convencia a mi mateixa que feia teatre, era un gran actor i sabia fer creure que realment estava enamorat.

Quan la Cristina em va acompanyar a veure’l estava molt nerviosa, però no ho semblava més que les altres fans que també l’esperaven. Em sentia com una d’elles, i tenia ganes de cridar als quatre vents que jo era més, que ho havia fet tot amb ell, però no era veritat… al final tot quedaria com una fan i un actor, ho sabia i això m’entristia profundament. No vaig tenir temps de marxar com ho hauria fet si hagués seguit els meus primers instints, ja que va sortir i em va veure, va dibuixar un somriure preciós que vaig rebutjar, per por que se’m notessin tots els pensaments. Els seus ulls em travessaven, sabien veure a traves de mi, jo era transparent davant seu i aquell moment era el pitjor per ser vulnerable… no em deia res, primer mirava a les altres!, fes alguna cosa perquè sàpiguen que jo no soc igual, però no ho feia, així que vaig agafar la mà de la Cristina i me’n vaig anar, ell no va fer res per impedir-ho, em sentia malament. Una noia s’acostava cap a mi, al principi no l’havia reconegut i la veritat és que tampoc m’importava gaire, però era una de les actrius que actuaven amb ell, la Francesca… em va parar i em va dir baixa dels núvols, mai seràs prou bona per ell, la vida d’una fan és dura, ho hauries de saber, sembles una adolescent amb pardals al cap, mira que ets aturada, pensar que un home com ell et podria correspondre, mai!… en canvi a mi…

La Cristina la va tallar amb un:

– Calla. -poques vegades l’havia sentit amb aquell to de veu em vaig sentir orgullosa de què jo fos amiga seva… per dintre meu anava repetint un gràcies Cristina.

– A mi no em fan callar, s’ha enamorat del meu xicot! Com pots entendre, no em fa gaire gràcia.

Vaig aixecar el cap i la vaig veure bé, no era gaire guapa, però tampoc lletja… si que havia notat alguna cosa dalt l’escenari, però em pensava que només eren tonteries que em provocaven els gelos.

Era un noia amb aires de superioritat, malgrat que a simple vista semblava una bona persona devia ser d’aquelles on l’amistat superficial era la millor. Havia conegut molta gent així i amb el temps havia hagut d’aprendre a tractar-les, a no intimar massa amb elles i crear-me una mena de cuirassa, perquè les seves crítiques provenints d‘inseguretats personals no m’afectessin…

Per desgracia l’Eduard s’acostava i jo no els volia veure junts, però no podia marxar altre cop, semblaria una covarda queda’t, queda’t, no, no, marxa no ho suportaràs, prouuuuuuu un crit interior va trencar les discussions del meu subconscient… que ningú em digui res, em quedo.

– Perquè te n’has anat?

Estava sorpresa no s’havien fet cap petó en veure’s, un lleu somriure es va dibuixar dins meu, potser encara tenia alguna oportunitat… de fet era ell qui m’havia enviat l’entrada, no estava fora del meu abast… encara el podria conquistar… tot i així tenia novia i estava molesta per les seves paraules…

– És que tenies feina i… no et volia molestar -vaig dir en to irònic.

– No molestaves, ja ho sabies, ens podríeu deixar sols un moment? -adreçant-se a la Francesca i a la Cristina.

Les dos van protestar, però no van tenir més remei que marxar.

Es va acostar a mi i jo vaig fer una passa enrere, el vaig felicitar per com havia actuat i li vaig explicar que ja havia conegut la seva novia, no va dir res referent a aquesta última. Vaig pensar que ja devia saber tot el que sentia i no em volia fer mal, era molt considerat, i jo massa ingènua. Per sort havia vist la veritat abans de posar-me en ridícul.

– Perquè te’n vas anar tan ràpid?

– Bé, doncs no ho sé… em va agafar por, de fet, tant t’és a tu, tampoc t’importo gaire.

– No di…

– Ai me’n oblidava té… -vaig allargar-li els diners de l’entrada.

– No, no no, no els vull. -va dir sacsejant les mans.

– Molt bé doncs si no els vols… -me’ls vaig tornar a guardar- bé… sembla que no tenim res més a dir-nos no? Felicitats altre cop… i gràcies per convidar-me.

No ho podria suportar més, estava a punt de plorar, deixem marxar, l’estimava de veritat, però no podia ser…

– Espera, aquest cop no et deixaré marxar així com així, digue’m què et passa.

– Res -altre cop el res, però Aurora, digues-li que l’estimes, que l’admires amb tot el cor, que maleeixes la distància que us separa, que vols estar amb ell, que et mimi… Digues-li! Però sabia que en aquell moment no era capaç de pronunciar aquelles paraules.

– T’he fet venir perquè vull dir-te una cosa.

– Digue’m -vaig dir sorpresa amb una petita esperança.

– Me’n vaig als Estats Units… m’han contractat per una pel·lícula i me n’hi vaig.

Llavors ja no podia aguantar més les llàgrimes, anava movent el cap negant-ho, repetint-me que tot devia ser una broma de mal gust, un malson, que el que m’havia dit no era veritat, aquella notícia era com una patada a la panxa però perquè? No se’n podia anar! Que no veu què no em veurà allà?! Ell es preocupa per tu, no li facis passar un mal tràngol posa la teva millor cara, somriu-li, felicita’l i desitja-li bona sort…

– I quan tornaràs? -per dir aquesta ridícula frase vaig treure forces d’on no sabia que n’hi haguessin.

– Si tot va bé m’hi quedaré un any, no me’n volia anar sense acomiadar-me de tu.

– Doncs… podria demanar-te un favor?

– Tot el que vulguis.

– Deixa’m abraçar-te…

Va assentir i es va apropar cap a mi, vaig notar la seva calidesa, sabia que a ell també li sabia greu o almenys això era el que em volia creure, en aquell moment, els seus braços em van rodejar per la cintura elevant-me una mica del terra. La meva galta tocava la seva, sentia la seva respiració a la meva orella, les seves mans agafant-me fort, tan m’era si actuava amb mi! m’era igual l’engany si de l’evasió d’aquest en podia treure sensacions com les que sentia en aquell moment. Vaig sentir com si tota la meva vida es resumis en aquella abraçada, i jo només podia plorar, em sentia transportada i el vaig agafar més fort, intentant retenir-lo per sempre, se’n anava el meu primer amor, se n’anava i no sabia quan tornaria… i si no el veia mai més? Havia de dir-li que l’estimava, però no li podia dir, no tenia prou valor… ens vàrem separar amb un moviment molt dolç i sentia com se’m tirava el temps a sobre, intentava disfrutar de tot el que podia, que els meus ulls gravessin per sempre les seves mans, la seva veu, la seva mirada i tot el seu cos… necessitava robar temps al temps.

– Eduard, em promets que quan tornis em vindràs a veure, t’he de dir una cosa molt important, no puc dir-te-la ara, prometa’m que almenys un cop més ens veure’m.

Em va agafar un braç per acostar-me a ell i em va fer un petó al front, i va dir-me: Sí, t’ho prometo a cau d’orella… i és curiós com la història comença igual com acaba, una noia assentada a la sorra escrivint sobre tot el que li passa convençuda que està sola al món, però… era la mateixa noia? Havia canviat?

Fins aquí arriba el primer escrit, sé perfectament quan el vaig escriure, també recordo quan desprès en arribar a casa vaig continuar la història que jo donava per acabada, el segon plec de folis, el vertader final de la història…

La història que jo coneixia tenia un final, que em pensava que seria el definitiu, però de sobte el vaig veure, allà dret, observant-me en silenci, no em podia creure el que veien els meus ulls. Primer vaig pensar que volia sentir els seus braços, que volia abraçar-lo, córrer cap a ell i no separar-me’n més, però abans necessitava veure’m reflectida en els seus ulls, vaig veure com ell també buscava els meus, es van trobar i amb aquella mirada no eren necessàries les paraules, tot i així per alguna estranya raó les havíem de dir. Potser ja feia massa temps que s’amagaven dins nostre, quan semblava que ningú sabia què dir ni què fer, vaig armar-me de valor i vaig dir amb una veu que en aquell moment desconeixia que tingués:

– Has complert la teva promesa…

Ara el silenci ja s’havia trencat, aquella situació ja no era controlable, per primer cop a la vida m’era igual el que pogués passar, tenia molt clar tots els meus sentiments, l’Eduard m’havia donat tantes coses que ara tan sols calia donar les gràcies, no em feia por mirar-lo als ulls obertament, volia que llegís els meus pensaments, volia que ho sentís tot de mi, que m’havia fet gran. Ara ja no em feia por. Tot i que continuava essent un desconegut per a mi, em va semblar llegir als seus ulls que copsava el canvi, veia com la meva mirada havia canviat, era més sincera, lliure de temors i dubtes, ell sabia que havia estat la transició entre la meva adolescència i la maduresa, ell havia contribuït poderosament a fer la dona que ara tenia davant, va fer una suau rialla i jo li vaig correspondre, ja no teníem res a dir-nos tot i així ell va dir:

– Ja ho saps oi?

Vaig assentir amb el cap, ell va dir:

– No sé com explicar-ho…

No volia que continués parlant, teníem un diàleg interior que no volia trencar, vaig acostar-me a ell segellant-li els llavis amb un dit.

Tots dos sabíem el que passava, no estàvem enamorats, ho havíem estat, i quan estàvem lluny alimentàvem aquest amor amb vagues suposicions de com seria l’altre, però en realitat érem dos desconeguts que necessitaven una persona a on poder-se agafar desesperadament, érem dues ànimes que anaven perdudes, ara havíem comprès tot allò. També que la nostra relació no portava enlloc, havíem après tantes coses l’un de l’altre, ens havíem après a estimar i gràcies a això podíem comprendre com havíem menysvalorat el nostre entorn, ja ens ho havíem ensenyat tot, només quedava una paraula per dir… gràcies. Gràcies per tantes coses, mentre feia tot aquesta reflexió ell em va abraçar, i era diferent al primer cop que ens havíem abraçat, ja no hi havia desig, ni amor, ni dubtes… ja només quedava agraïment i una petita nostàlgia de tot el que havíem fet junts, vaig correspondre-li l’abraçada amb força i quan ens vàrem separar ens vàrem tornar a mirar als ulls. Els nostres camins s’havien trobat, i ara s’havien de separar, havia estat poc temps però havíem estat molt feliços, era necessari que tota aquesta història succeís, per poder arribar a ser les persones que somiàvem ser.

Ara al escriure-ho, sé que el millor que he après de l’Eduard és que tot el nostre cos pot i sap parlar, no sempre es pot expressar tot amb la veu, en cap llengua tindríem prou vocabulari, però si dos persones són sinceres i també ho és el seu amor les paraules flueixen soles.

Com sempre quan acabo de llegir-ho tot, torno els escrits dins la carpeta i tot i que la nostàlgia s’apodera de mi, sé que no tot s’ha acabat d’aquella relació, aquesta mar tan plàcida sempre serà nostra. A cap dels dos ens va saber greu la situació, vàrem abandonar els nostres sentiments que ara corren lliures dins l’aigua de la nostra mar, tot el que havíem sentit, tot el que havíem experimentat… tot i així jo vinc a recuperar-los un cop l’any i sé Eduard que tu també ho fas, perquè entre nosaltres encara flueixen les mateixes paraules silencioses.

La dama del mar

Les paraules silencioses, d’Alba Montserrat i Puigdemont^©, de 16 anys i veïna del barri de Sant Narcís, és l’obra guanyadora del I Premi de Narrativa Sant Narcís (categoria fins a 16 anys), organitzat pel Club de lectura Sant Narcís de l’Associació de Veïns del barri de Sant Narcís

El Dimoni també edita -seguint la recomanació del jurat- l’obra Les arrels d’una llegenda, d’Elena Merino Pérez, d’11 anys i igualment veïna de Sant Narcís