Pascual Estivill desestabilitzant el Judicial, el Legislatiu capgirat i per constituir i l’Executiu en funcions i minoria.

Si la higiene i la profilàxi de l’Estat de dret modern rau (entre altres coses) en la independència dels tres poders que el sustenten i en la solidesa d’aquests, avui (agost de 1997 i a Espanya) no es pot afirmar taxativament que la salut del classificat com a Estat del Benestar mantingui bé les mínimes vitals.

Així s’expressava, fa quatre dies, un recalcitrant anarquista que en un moment d’èxtasi trempava somiant que el Rei -al qual assignava el poder zero- empès per les lectures d’un altre noble, el príncep Kropotkin, va arribar a descobrir un paràgraf que un tal Bakunin va escriure el 1848 al poeta i polític radical alemany Herwegh, i que li va fer obrir el ulls de bat a bat, realment.

Els dies de les vies parlamentàries i de les assemblees nacionals s’han extingit. Qualsevol que es plantegi cruament la qüestió haurà de confessar-se que no troba cap utilitat en aquestes fórmules anacròniques, sinó únicament un interès completament forçat i irreal. No crec en la Constitució ni en les lleis; la més perfecta constitució no aconseguiria satisfer-me. Necessitem quelcom diferent: inspiració, vida, un món sense lleis i, en conseqüència, lliure.

L’anarquista continuava escalfant-se al caliu de les seves paraules cada cop més creïbles, si més no per a ell, mentre repassava davant, o millor, a sobre d’un pilot de retalls de diaris i revistes de tota mena, els darrers esdeveniments polítics d’aquest país. Aquí, prèviament, va colar de rondó tot un altre discurs autònom de l’inicial que descrivíem, fent una anàlisi sobre el quart poder i la seva complementarietat amb la resta de poders, des del zero al tercer, per tal de donar suport, suportar deia ell, a l’Estat.

L’òrgan constitucional encarregat de governar els jutges i magistrats de l’Estat, el Consell General del Poder Judicial, format per vint vocals més el seu president, actualment només compta amb disset membres, continua en funcions des que va finalitzar el seu mandat el novembre de l’any passat. Afegit a aquest desgavell que no ha sabut/pogut resoldre el president Pascual Sala, Pascual Estivill amb la seva negativa a dimitir pels fets que els titulars de la premsa, que enarborava vivament, denunciaven, havia provocat possibles sortides d’un nombre prou significatiu de vocals com per pressuposar objectivament que un dels tres poders constitucionals podria anar-se’n en orris en un obrir i tancar d’ulls. I ell, el nostre interlocutor, els tenia clucs.

La premsa del dia confirmava aquests extrems. Si el president del CGPJ acceptava la renúncia del vocal Gómez de Liaño, per haver estat nomenat jutge de l’Audiència Nacional de l’Estat, i així mateix la dels tres membres de l’anomenat grup progressista i/o d’altres, el Consell podria quedar-se com a mínim amb tretze membres –mal número- i no podria reunir-se, atès que la llei exigeix que el quorum sigui de catorze. Aritmètica dissolutòria.

Pel que fa al Legislatiu, l’anàlisi encara era més inquietant. Sa Majestat no havia participat de les darreres eleccions generals, com tampoc ho havia fet en cap de les anteriors, no per situar-se per damunt de les picabaralles electorals, sinó més aviat, afirmava, per tal de restar al marge d’un procés anacrònic, en el qual ja únicament tenia un interès forçat en raó del càrrec constitucional que ostentava. Les Cambres no s’havien constituït encara, el president de la Cambra alta en funcions ja ni tan sols va presentar-se com a candidat en les eleccions proppassades, l’anomenada Diputació Permanent que actua entre la dissolució de l’anterior Parlament i la constitució del proper havia fet un mutis pel fòrum, ni se’n parlava, d’ella. D’altra banda, la mateixa seu de les Corts es trobava en obres amb les bastides impedint el pas a toda persona ajena a la obra.

El moment era propici, vaticinava. Ho tenia clar. A més a més, el resultat electoral havia capgirat la composició del Parlament, teníem -segons Hont– un empat tècnic polític i personal i semblava difícil moure les peces del joc sense que cap dels grups parlamentaris, no constituïts com a tals, restés amb el cul a l’aire davant del seu electorat-públic.

L’interès es concentrava a veure quins moviments reals fora del Legislatiu es realitzaven, amb tot luxe de protocols predissenyats, per tal d’arribar a traslladar a l’opinió pública la sensació irreal que al darrer acte del colobrot se situaria la urgent necessitat de pactar un nou Executiu que administrés allò que el que exercia en funcions administrava.

La cultura del pacte que en altres èpoques havia servit per transitar per aquest país, s’imposava de bell nou. El Rei ho recordava, l’àcrata dialogant també, tot i que es despistava sovint i saltava en el temps com aquell que fa venir bé els arguments al seu discurs sense importar-li gota la utilització del tempo verbal i la mateixa ubicació de la història en la història.

Proudhon li venia al cap i l’esgrimia amb astúcia, no exempta d’un xic d’ironia, somiant que via internet, sense anar més lluny, arribava a la Casa Reial -seu del poder irreal o zero, s’entestava a repetir- un pensament del teòric anarquista: els darrers anys (emfatitzava allò d’els darrers anys) havien demostrat clarament que ja no era possible la instauració d’un poder despòtic i, doncs, urgia avançar cap a l’organització d’una societat que es basés, no en un poder central amb funcions permanents, sinó en el joc ininterromput, però canviant d’interessos. Si existeix un govern, únicament pot ser el resultat d’una delegació de funcions, convenció, pacte o federació.

I afegia, més febrós que mai, que els ulls reials ho meditaven davant la pantalla de l’ordinador connectat: En una paraula, del lliure i espontani consentiment de tots i cadascun dels individus que integren la comunitat, cadascun dels quals al·lega i reclama la garantia dels seus propis interessos.

D’aquesta manera, finalitzat per esgotament físic que no psíquic, el govern, l’Executiu, en cas que existeixi, deixa de ser l’autoritat que ha estat fins ara per constituir-se en representant de les relacions que presideixen tots els interessos resultants de la lliure propietat, treball, comerç i crèdit, i adquirir un valor senzillament representatiu, tal com passa amb el paper moneda, que únicament té valor pel que representa.

L’usuari de l’internet va valorar la situació objectivament, va consultar tots els arxius que parlaven del tema, es va detenir especialment en l’hemeroteca dels darrers dies viscuts i, finalment, va prendre la decisió correcta. L’expressió del contertulià anarquista s’il·luminà. La sort era la que era, el poder zero així ho volia, els tres poders restants de l’Estat eren gairebé absents. El moment era propici.

El candidat va ser proposat per a la investidura. El missatge que va rebre en ser designat era clar, tan clar com aquell altre que va rebre Suárez allà al començament de tot: Parlar de govern representatiu significa parlar de relació d’interessos, i parlar de relació entre interessos significa absència de govern.

Era tard i volia ploure. El quiosc obria ja amb nous titulars. Esmorzàrem amb notícies fresques que ens retornarien a la política real. Perquè, amb l’anarquista, de política real, ni una paraula.