El 28 de març de l’any que hem deixat enrera, tingué lloc al saló de plens de l’Ajuntament de Girona la presentació del llibre Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència. El lloc va ser triat amb tota la intencionalitat possible, donat que l’Antònia va ser, en temps de la II República, la regidora d’Educació i Propaganda, alhora que la primera dona de la història de Girona que ocupava un càrrec d’aquesta responsabilitat.

Vull explicar algunes de les raons de per què vaig escriure aquest llibre. Deixant de banda el premi que se’l va atorgar a l’Antònia l’any 2000, en la convocatòria de Mestres 68, on explícitament i molt encertadament es fonamenta el reconeixement al premi lliurat.

Les meves raons íntimes i el meu reconeixement vers l’Antònia es basa en que a mi m’agraden les persones senzilles, valentes, sensibles, compromeses i lluitadores, inconformistes i rebels davant les desigualtats i les injustícies que els envolta. S’afegeix el valor del fet de ser dona i viure en una època de discriminació més dura i amb més dificultats que en l’actualitat, ella es va mostrar a tothora, dona reivindicativa, coratjosa i alliberada.

Professionalment compromesa i enamorada de la seva feina de mestra, va ser una persona clau en l’aplicació de les mesures educatives de la República, defensant amb fermesa des de l’escolarització gratuïta per a tothom fins a l’escola coeducadora, nens i nenes junts, aplicant pràctiques pedagògiques renovadores i progressistes.

Per creure en l’educació com el primer pas per a transformar i construir una nova societat. Per ser una persona que representa la duríssima vida de la generació dels nostres pares i mares i van saber sortir-se amb molta dignitat. Per què va ser una lluitadora incansable, bona persona, optimista, generosa i solidària. Per què ella és un personatge actual que representa la necessitat de resistir contra tant despropòsit i ignomínia de la nostra societat neocapitalista actual.

Per tot això, vull donar-li les gràcies a l’Antònia. He triat una adaptació d’un escrit de Bertolt Brecht, feta per Emma Abella, que diu així:

«Hi ha dones que lluiten un dia, i són bones.
Hi ha dones que lluiten un any i són millors.
Hi ha les que lluiten molts anys i són molt bones.
Però hi ha que lluita tota la vida.
Aquestes són les imprescindibles.»

Gràcies Antònia, moltes gràcies!

Puri Molina és veina de Santa Eugènia de Ter, mestra i pedagoga;
i forma part del Col·lectiu per la [Igualtat] de gènere
Autora del llibre Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència,
col·lecció Mestres 68, 2003

Tot seguit es reprodueixen dos capítols del llibre,
Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència,
que recullen el present històric de la vida de la mestra

El retorn. La transició democràtica

	Puri Molina, la biògrafa eugenienca, i Antònia Adroher, el dia de la presentació del llibre Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència FOTO: MANEL LLADÓ [EL PUNT]

Arribà l’any 1975, el 20 de novembre, data molt significativa en la història del nostre país.

Mor el dictador Francisco Franco Bahamonde, s’obre la porta que molts havien esperat esperançats després de quasi 40 anys d’estar tancada.

La transició democràtica comporta un brollar d’idees polítiques, que comencen a veure la llum. S’ha acabat la clandestinitat per aquells grans sectors de gent compromesa políticament: treballadors, intel·lectuals, estudiants… que durant tota la vida del dictador havien anant furgant al règim feixista, esquarterant-lo de mica en mica.

El 1977 l’Antònia i en Carmel Rosa tornen a Catalunya després de 38 anys d’exili. Darrere queda el retrat d’unes vides mogudes per uns ideals, que alhora han ajudat la societat present a conèixer la vertadera història social del nostre poble. Persones com ells han estat el testimoni directe d’una història de la qual convé no passar pàgina, no oblidar, senzillament, perquè no es torni a repetir.

Torna a casa, ara ja pot entrar sense por d’amagar-se de res. Torna per la mateixa frontera per on va sortir feia 38 anys. Ella, una dona lluitadora, una revolucionària, retroba un país que comença a donar les primeres passes per recuperar unes dècades d’història perduda, d’obscurantisme, de llibertats per les que va lluitar tota la seva vida.

El que més sorprèn a l’Antònia són els canvis en la geografia urbana de la ciutat de Girona: redescobrir els carrers que havia trepitjat de jove, gaudir de tot allò nou i també l’emoció de retrobar-se amb els seus familiars i amics va ser immensa.

L’ambient al carrer era d’una eufòria ciutadana intensíssima. Quatre dies després de la seva arribada -el 15 de juny- se celebraven les primeres eleccions generals democràtiques i la campanya electoral omplia la vista amb la publicitat que envaïa tots els espais urbans. Aviat, l’Antònia i en Carmel, estableixen contactes amb els seus companys socialistes, la seva tornada els acosta al Partit dels Socialistes de Catalunya, a l’igual que havien fet molts militants poumistes, i ells seguiren aquest corrent. Tot i així l’Antònia arribà a dir: «El 77 hi va haver uns quants militants que es van quedar al POUM i no van passar al PSC. Jo també m’hauria quedat al POUM. Era molt diferent del PSC. Nosaltres érem revolucionaris i aquests del PSC no ho són pas gaire. La feina que fèiem al POUM si que era veritablement militant». Amb aquesta sinceritat habitual en ella, un cop més la nostra protagonista expressa el seu veritable sentir, la lluita que transformarà la societat es farà amb el veritable compromís social i militant, i això ho va manifestar quan tenia 79 anys.

Amb el PSC celebrarem la victòria socialista de les urnes, no sense perplexitat per les noves posicions polítiques a les que s’hauran d’esforçar i entendre. Substancialment, per ells havien canviat moltes coses i no estaven avesats a la conjuntura històrica nova amb la que es troben. Ells havien estat uns lluitadors revolucionaris, havien lluitat per una transformació radical i profunda de la societat. La lluita per recuperar la democràcia amb la que es troben ara no anava per aquest camí, els hi sembla que recuperar les llibertats tant necessàries no contemplava aquesta transformació profunda que representaven els seus ideals, l’essència de les seves vides.

L’Antònia, un cop solucionada la seva jubilació, estableix la seva residència en un principi a Barcelona i des de l’any 80 entre Girona i Banyuls de la Marenda, a França.

El professor Salomó Marquès va poder consultar l’arxiu administratiu de la Delegació Territorial d’Ensenyament a Girona i hi troba un document datat l’any 1970 on figura: «l’Antònia Adroher i Pascual com a mestra jubilada amb reconeixement dels anys treballats». Crec que és el mínim acte de justícia i de reconeixement que la nova societat democràtica havia de fer per recompensar a les persones que, com ella, es van veure represaliades i exiliades pel fet de pensar diferent i voler construir una societat nova, per què no, utòpica, basada per sobre de tot en els principis de justícia social i on entre les persones no existís la creença del domini d’unes per sobre de les altres.

L’Ajuntament de Girona també ha mostrat el seu reconeixement i el nom d’Antònia Adroher figura a la placa que dóna nom a un petit carrer restaurat recentment al començament del barri de Sant Narcís.

El present

Ara l’Antònia porta una vida molt senzilla, molt austera, com sempre l’havia caracteritzat, tothora acompanyada, al costat del seu marit, en Carmel, que l’estima i la mima com un veritable company i amic del que no t’allunyes mai.

Malgrat el pas del temps, les seves inquietuds no han minvat. Fa pocs dies ens trobàrem en una taula rodona que tingué lloc en una sala de la plaça Poeta Marquina de Girona, on parlaven els representats de totes les forces polítiques de la ciutat. S’hi tractava un tema complex, La immigració i els mitjans de comunicació, un tema social i polític de gran envergadura sobre el qual sembla que tothom té por de definir-se. Ells hi eren, atents al que es deia, i a la sortida comentaren breument la jugada. La salutació i la mirada que em va fer l’Antònia, com sempre va estar plena de carinyo. No estic segura de si em va reconèixer, però amb la seva salutació: «Hola, maca com estàs?» en vaig tenir prou.

L’Antònia ara no pot escriure, també li costa recordar, com a moltes persones grans que el destí se’ls posa en contra en els darrers anys de les seves existències i no els hi permet recordar amb normalitat. Però sí que pensa, mira i somriu, somriu amb alegria, amb amabilitat i dolçor i quan parla les seves paraules sempre són bondadoses i carinyoses, d’agraïment, de complicitat amb qui té al davant seu. Del seu posat es llegeix la gran persona que ha estat sempre, amb un tarannà molt singular: atenta, implicada i compromesa, conseqüent, alegre i optimista, solidària i lluitadora, amant de la justícia social i de les llibertats pròpies i col·lectives.

L’Antònia és el testimoni viu de que la dignitat de l’ésser humà està per sobre de tot. Amb paraules actuals podríem dir que ha estat una gran lluitadora guiada pel pensament de que un altre món és possible i que per aconseguir-ho, s’ha de treballar amb coratge, saviesa, persistència i fermesa perquè esdevingui realitat, perquè l’enemic comú que tenim al davant nostre, el neocapitalisme, no ens aclapari amb la seva voracitat.

Vull concloure l’itinerari de la vida d’aquesta gran dona amb una frase que em ve a la memòria, «hi ha persones que si no haguessin existit, hauríem hagut d’inventar-les»; no tinc cap mena de dubte que l’Antònia és una d’elles i que cal incloure-la en aquesta categoria.

No va ser una gran pedagoga, ni tant sols va tenir l’oportunitat, sí que va ser una gran lluitadora per l’educació, una pragmàtica, una dona que va creure en la importància que aquesta té en les persones i l’arma transformadora de la societat que representa.

Però, en el fons, el gran testimoniatge de la mestra Antònia Adroher, per la seva senzillesa, és que ella representa un gra més d’aquella collita generacional de mestres defensors i promotors de la intel·ligència de la vida que dóna la llibertat i la justícia social. A tots ells i a totes elles el nostre més sincer reconeixement.

Puri Molina i Requena és veïna de Sant Narcís, mestra i psicopedagoga