Una estranya i inesperada frissança ha trucat a la meva memòria emocional. M’ha trucat, amb tota la violència que solem guardar soterrada per no esclatar. De la bústia, dimarts passat recollía aquest estimat Diari de Girona. I mentre pujava les esclaes de casa meva llegia l’increïble titular sobre la sòrdida disputa judicial pel drets d’herència dels familiars de l’Emília Xargay. Vaig retrobar-me sobtadament en els records de la nostra amistat, em varen passar, a la velocitat de la llum, tots els flaixos d’aquella década dels 60-70, en els eu taller-vivenda del carrer de Santa Eugènia. Ens trobàvem molt sovint, jo anava a casa seva i, mentre preníem unes quantes copes de conyac, o uns gots de vi de batalla, depenia de les nostres possibilitats pecuniàries, parlàvem, parlàvem de tot en l’immens context del seu inqüestionable sentit de l’humor, de la seva causticitat, dels seus èxits i dels seus traumes… i dels meus, que no eren pocs.

Impossible reconèixer aquella extrema personalitat de gran artista, de genials estètiques, ficada en aquest sòrdid litigi de corbs per 600.000 euros. En aquelles trobades entranyables, recordo ara, molt a prop la seva mare a la qual ella cuidava, també pintora, molt naïf, i a qui bullien els seus ulls i les entranyes en l’exhibició de la seva obra.

Ho recordo molt bé i ara em fa mal, perquè en aquella precarietat en la convivència de mare i filla mai no vaig veure ni la seva germana ni, molt menys, els seus nebots. Em fa mal, perquè la vaig estimar molt, aquella generosa Emilia Xargay que regalava les seves escultures i les seves ceràmiques a tort i a dret. Em fa mal que ara surti als titulars per l’ambició de la seva família, en lloc de sortir-hi com a part d’una gran notícia que es mereix: que es posin a la disposició del seu inmens llegat artístic l’Ajuntament de Girona i el de Sarrià de Ter, i tot el món de personalitats gironines, per una Fundació que porti el seu nom. [Diari de Girona]