Orlando Pineda i l’equip de l’AEPCFA viatjant a la reserva Indio Maíz FOTO: AEPCFA

Un any més, en plena Festa Major de Santa Eugènia de Ter i a punt de marxar cap a la veïna Vila de Salt a viure una Diada per la República catalana, recordem, que no celebrem, de manera crítica i reivindicativa, el Dia Internacional de l’Alfabetització instaurat per la UNESCO fa 50 anys «a fi de mobilitzar la comunitat internacional i fomentar l’alfabetització com a instrument per a apoderar les persones, les comunitats i les societats». No celebrem res perquè no volem participar en el teatre anual dels discursos sense contingut i fora de la realitat dels que neguen el dret universal a l’educació per activa o per passiva. Aquest any la UNESCO celebra l’efemèride amb el lema Llegir el passat, escriure el futur. Maco i ben trobat. Com el missatge de la seva Directora General: “El món ha canviat des de 1966, però la nostra determinació de proporcionar a cada dona i cada home les competències, les capacitats i les oportunitats necessàries per tal de fer realitat les seves aspiracions, en la dignitat i el respecte, segueix essent infrangible. L’alfabetització és la base per a construir un futur més sostenible per a tothom.”

Però tanta retòrica, tanta fullaraca, amaga sempre les causes que mantenen, en plena època d’extraordinàries i sorprenents tecnologies de la informació i la comunicació que ens han portat al paradís de la tan pomposament anomenada societat del coneixement, una cruel paradoxa: prop de 800 milions de persones de 15 o més anys d’arreu del món encara no saben llegir ni escriure. Persones majoritàriament amb un perfil concret: dones, pobres i indígenes o integrants de minories ètniques, lingüístiques o religioses. Fet absolutament lògic en el marc del sistema capitalista generalitzat arreu.

I parlem només de l’analfabetisme absolut. No entrem aquí al camp extens dels analfabetismes en plural: el funcional, el de retorn, el digital, el polític… que mantenen permanentment activa i ocupada l’escola del món a l’inrevés que ens descriu Eduardo Galeano.

Però, malgrat tot, des de l’Associació d’Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPCFA) tornem a cridar ben fort: No ens resignem! I, com es deia en una pancarta dels joves brigadistes que participen en l’alfabetització a la costa carib nicaragüenca «Mientras existan iletrados siempre tendremos fuerzas para enseñarles a leer y escribir». Continuem, doncs, la lluita, el nostre compromís està assegurat. I aquest 8 de setembre continuem reivindicant la solidaritat. La solidaritat d’institucions, d’organitzacions i de persones que vulguin somiar amb nosaltres un món culte i alfabetitzat. Conscients que només a partir d’aquí podrem somiar mons en pau, més lliures i justos.

Nosaltres també, a la nostra manera, volem avui Llegir el passat, escriure el futur amb un senzill tríptic: Llegim el passat amb un article de Gabriela Selser, sobre la seva vivència de la Croada Nacional d’Alfabetització de Nicaragua, 1980, i escrivim el futur des de l’afecte que uneix dos mars germans, el Carib i la Mediterrània, amb una crònica de l’AEPCFA-Girona sobre la cooperació gironina amb l’alfabetització de la comunitat indígena rama de l’illa de Rama Cay, Bluefields, La cooperació: una font d’esperança, i la informació sobre l’Operatiu El sueño que fue que voldria refermar la solidaritat catalana i dels pobles d’Espanya i d’Europa amb l’Ofensiva final que treballa per declarar la Nicaragua Indígena Territori Lliure d’Analfabetisme. [Més info a http://aepcfagirona.blogspot.com.es]

I conscientment a contracorrent en aquestes societats líquides manufactureres de l’idiota col·lectiu no ens cansem de repetir-ho: continuem la lluita, mantenim ferm el nostre compromís i reivindiquem la solidaritat com la inesgotable i necessària font de tendresa de les persones i els pobles.

I res de mirar cap a l’altre costat. Mai!