És l’hora de passar i deixar que passin
mirant els núvols com desfan castells.
És hora de deixar que els altres facin
per dedicar-nos a escoltar els ocells.
L’hora dels adéus, en Llibre de coneixences (1995)

Només unes ratlles, doncs l’ànim avui no dóna per més. Unes ratlles escrites amb la tristesa dels acomiadaments definitius. Unes ratlles acompanyades amb el record de «la bondat a la cara i els llavis fins dibuixant un somriure» de l’avi Sunyer. [Davant d’aquests versos musicats per Raimon sempre pensava i penso en ell]. Una d’aquelles persones que et toquen de veritat i que, en el meu cas, et fan de Mestre, amb majúscula i amb tota la intenció i el sentit de la paraula, al llarg i ample de la vida. Una persona que jo sempre recordaré, per sobre de tot, com un home bo, afable i humil. Des de fa quaranta anys quan ens va dirigir a la Carme per tal que poguéssim fer servir un petit espai-magatzem entrada pel carrer Pius XII de la biblioteca per acollir un grup de dones de l’Escola d’adults fins l’última nota que ens va fer arribar abans de deixar l’alcaldia «Sebas, avui l’única promoció educacional seriosa de Salt, amb cara i ulls, amb un programa i una línia és l’Escola d’adults (…) Gràcies per tot, gran amic, gràcies en nom del poble! Per molts anys!, Salvador Sunyer». També alguna consulta-conversa a casa seva ja jubilats tots dos. D’aquestes quatre dècades podria fer un ric i gairebé interminable inventari de tantes i tantes ensenyances i afectes rebuts del Mestre Sunyer. Estic convençut, però, que seria un més dels molts i molts que podrien fer persones de Salt i d’arreu. Aquestes ratlles només volen fer arribar una forta i solidària abraçada a la Carme, als fills, a la família tota i tornar a recordar una vegada més que l’herència d’en Salvador és immensa i, amb el Poeta, ens obliga a «reconduir la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca».

Sebas Parra va ser director de l’Escola d’aduls de Salt (1976-2006)