Com hauríem de definir el fet que dos alcaldes, elegits democràticament per votació sobirana i directa; un d’ells -Puigdemont- diputat al Parlament de Catalunya, triat per sufragi universal lliure i secret; l’altre -Torramadé-, diputat de la Diputació provincial corresponent, designat per acord dels representants democràtics dels 221 municipis del territori, no siguin rebuts, amb tots els honors i protocol que els càrrecs descrits porten inherents, per la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (SAREB) dels nassos. ¿Què vol dir que l’actual vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis i -alhora- president de la Comissió de Patrimoni Historicocultural de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, acompanyat del que va ser president de la Diputació de Girona encara no fa un any, es trobin amb la porta del Banc Dolent barrada als morros en un viatge recent a la capital del Regne d’Espanya?

¿Què representa que el batlle de la capital espanyola que durant el mes de setembre passat va ser una de les disset que incrementaven el preu de l’habitatge de segona mà i -fins i tot- capitaneja l’augment més pronunciat “on les expectatives dels propietaris creixien un 1,9%” i el diputat de la província que és d’una de les tres (Toledo, un 2,4%; Girona i Còrdova, un 1,8%) que també han experimentat els majors creixements en el preu de l’habitatge usat no aconsegueixin reunir-se, amb llums i taquígrafs, amb la SAREB dels c.?

¿Què significa que el regidor, per votació popular, de Serveis Socials -Berloso- de l’alcalde de la ciutat dels quatre rius afirmés -ara fa un any- que “s’ha arribat a un extrem desesperant” quan l’ajuntament va reclamar als bancs els pisos buits per posar-los de lloguer?, la resposta també va ser “desesperant”. Com desesperançador és veure l’estructura acabada del bloc d’habitatges socials municipals sense acabar, en el marc del Pla de barris de Santa Eugènia·Can Gibert, de la plaça Leonor Joher, allà on hi havia el popular mercat eugenienc. I ¿què significa -també- que l’alcalde de la vila veïna de la sèquia, on la denúncia i la urgència era/és més evident, no entomi amb fermesa la solució al parc d’habitatges buits de què disposa el municipi? No en volen saber res a ca la nostra i privada SAREB (que “no té fitxa bancària, no és un banc, és una societat amb capital públic” i “no té una finestra social, no és qui va crear el desastre de la bombolla immobiliària”, m’acaba d’aclarir Sala, secretari d’Habitatge de la Comunitat Autònoma de Catalunya, a la SER-Girona).

Definim-lo com el que és. Representem-lo tal com raja. Donem-li el significat evident. Que una Sociedad creada des de l’Administració pública, per “desinvertir i vendre actius” (Sala), amb el 45% del capital públic (via FROB; i el 55% diuen que privat), propietària d’un fotimer d’habitatges i solars per donar, vendre i especular no trobi temps per acordar res amb els nostres representants polítics més propers, escollits amb totes les garanties democràtiques d’un estat de dret, és un acte de violència extrema.

A la primera edició del Premi de Novel·la Catalana Prudenci Bertrana, a la Girona grisa i negra de 1968, la guardonada va ser Acte de violència, obra de Manuel de Pedrolo, presentada sota el títol d’Estat d’excepció. Anys i panys va trigar el llibre a editar-se: va caldre arribar a l’agonia del llaaarg Estat d’excepció franquista per llegir-la negre sobre blanc, el març de 1975. “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa” és la consigna que corre per tota la ciutat; una estranya solidaritat -diu la ressenya del llibre- va guanyant els ànims dels seus habitants, que sense haver-se posat d’acord instauren una situació que els permetrà conquerir la llibertat sense vessaments de sang. “Quedeu-vos tots a casa”. Així de senzill; és el crit anònim que fa mobilitzar la ciutadania, d’una manera pacífica, contra la injustícia. Quatre dècades i mitja més tard, la consigna ha canviat de propietari i ha perdut l’anonimat. Ara se l’ha apoderat el sistema de vergonya que ens aconsella -pel bé dels vilatans- no sortir al carrer si ens carden de casa!

És un atac frontal a la ciutadania. I la pregunta ara ja és: com responem als actes de violència extrema?

 :: Del Facebook de Núria Terés i Bonet > Jo complemento aquesta boníssima reflexió amb uns fets escandalosos: què ha fet l’Ajuntament de Girona (no puc parlar pel de Salt, perquè després m’acusen de “colonitzadora”, encara que em puc imaginar perquè no han fet res), per insistir, forçar, reivindicar… una reunió acordada amb la SAREB, i desconvocada el dia de la data del desallotjament del #BlocSalt “por no ser el mejor dia”? És a dir, els Ajuntaments s’han estat “esperant” que la SAREB els torni a avisar! Inadmissible!! L’Ajuntament ha de lluitar per la seva ciutadania, en cos i ànima, sobretot per les persones que no tenen els seus drets reconeguts! Sento indignació profunda de l’abandonament que ha fet d’aquest tema l’Ajuntament de Girona! Per sumar a l’Acte de violència extrema!!