A les cinc de la matinada, a les cinc en punt de la matinada, a tocar de la tanca del Cementiri de Girona, 100 gironins van retre diumenge passat -15 març- homenatge a Carles Rahola, en el dia, l’hora i el lloc exactes en què s’acomplien 70 anys del seu afusellament.

L’acte, organitzat per Curbet Comunicació Gràfica Edicions, per eldimoni.com, per l’Associació de Represaliats pel Franquisme i per Fotògrafs per la Pau, va sorgir de la societat civil i de l’empenta d’entitats i associacions de la ciutat. Va ser un homenatge auster, sincer i digne. Celebrem-ho.

La presència de polítics, inevitable i sortosament testimonial, va servir almenys per subratllar la importància mediàtica de l’homenatge. Encara són els polítics el principal atractiu de la premsa. L’elenc de galons als murs del Cementiri era diumenge abans de l’alba de primera categoria: un conseller de la Generalitat, el delegat provincial del govern estatal, el delegat de la Generalitat, diputats i senadors, diversos regidors i uns quants polítics a la reserva (l’alcaldessa va fer acte de presència a partir de les 6 a la Rambla). Una altíssima densitat de representants per metre quadrat, efectivament. Ara bé, descomptant-los a ells, que per escalf solen traspassar veritat, descomptant les entitats adherides i organitzadores de l’acte, les quals per imperatiu moral hi estaven en part obligades, i els ciutadans protagonistes directes de l’homenatge (recitadors, presentadors, cantants, músics, tècnics i policia), el poble ras, allò que se’n diu la ciutadania de peu de Girona, hi era més aviat escassa. Això ja no és tant de celebrar.

Llevar-se a les 4 de la matinada d’un diumenge frescot de març per anar a sentir a les 5 en punt la lectura de la darrera carta de Rahola a la seva família i El cant dels ocells amb violí al costat del Cementiri és un acte tan inútil com necessari. Girona no pot oblidar d’on ve i qui l’ha precedit en el camí de la pau, de la justícia, de la llibertat. Cap societat pot permetre’s oblidar greuges del passat, cap polític ho ha d’oblidar. Ara bé: que tot i la faramalla de propaganda desfermada als mitjans, que tot i els llibres i articles publicats, la ciutat hagi decidit aprofitar el descans dominical i passar de Rahola, fa pensar.

Fa pensar que queda molta feina pedagògica per realitzar, això és cert, però que a més de mirar enrere cal mirar endavant, que a més de pensar en els morts s’ha de pensar sobretot en els vius: 70 anys després de la mort de l’autor del Breviari de ciutadania hi ha 200 gironins al carrer que dormen al ras, uns quants centenars que depenen per sobreviure de la caritat i uns quants milers que voldrien treballar però no poden. D’aquesta situació sí que en són responsables els polítics. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines