En un article que ha fet forrolla, publicat a la plana web del Centre d’Estudis Jordi Pujol, el president estat de Catalunya feia una mica de radiografia del país i aïllava tres defectes que ell creu que caldria extirpar del cos nacional: la conyeta, la fatxenderia i l’espectacle. Deixarem aquests dos darrers per a una altra ocasió, tot i la forta temptació d’imaginar amb cara i noms algun exemple concret en el qual pogués estar concentrant el President el microscopi de les seves reflexions. Respondrem aquí, per al·lusions, els seus comentaris sobre l’exemple, que sí que dóna en el seu article, de l’estil de la conya que no du enlloc: l’adhesiu amb la imatge del ruc català que molts automobilistes de bona fe del país porten -portem- enganxat al darrera del cotxe (com a deriva més o menys espontània, per cert, d’una campanya que va néixer per reivindicar el guarà català, una espècie que es troba en perill d’extinció, seria bo no oblidar-ho).

Diguem-ho clar: això del burro català és absurd, opina el president Pujol, que de tota manera assegura que entén tota la filosofia sorneguera i en el fons displicent del burro com a símbol. Sorneguera?, displicent? Depèn. Podria ser ironia? Sí, efectivament: Josep Ferrater Mora la va incloure (a Les formes de la vida catalana, un llibre -escrit el 1944!- que tots els catalans faríem bé de tenir a la tauleta de nit) entre els distintius del caràcter català, i en un to més aviat positiu, i potser tenia part de raó, admet Pujol, però ve a dir que hi ha països -els britànics, per exemple- que s’ho poden permetre, mentre que en el nostre cas, un país sempre a mig camí entre la (auto)construcció i la (auto)destrucció, podria ser un fre per a l’ambició com a col·lectiu nacional. La ironia ajuda a suportar situacions difícils, però també pot esterilitzar, conclou el president enretirat. Bé, sí, d’acord, és una interpretació. Però hi ha alguns altres aspectes, no necessàriament contradictoris, que hi podríem afegir.

Per exemple

a. El burro no és un animal solament risible, o ho és sobretot pels que troben menyspreable la laboriositat (cada vegada que algú des de la Meseta parla de la laboriosa tierra catalana, ¿no teniu la sensació com si aquest algú us estigués passant la mà pel llom, com comprovant quina ganga d’animals de mena tan manyaga la poblen, aquesta terra?). L’ase no té l’elegància, l’elasticitat, la rapidesa ni la força del cavall, però té les seves pròpies virtuts nobles, també. Això comptant que la tossudesa, que és el seu tret més blasmat, no ho sigui, de noble… Canviem-li el nom, diguem-n’hi fermesa, resistència: què tal?, sona millor, així? Perquè, traspassada a qualitat política, ¿podem dir que la Resistència francesa, per exemple, tan mitificada, era també cosa de burros?, o bé d’un poble de naturalesa noble i indomable? I Cuba?: aquell seu Resistiremos! prové d’una gent tossuda, ferma?, o potser són una colla de burros sense futur, defensors d’una causa perduda? Eren burros els cubans que van aconseguir al final del segle XIX treure’s de sobre els espanyols que els hi pujaven a cavall? I els catalans: fem el burro també, com diuen alguns, celebrant una derrota cada 11 de Setembre?

b. Ni el símbol de Catalunya pot ser un burro ni la conyeta pot ser una arma de conscienciació de la gent. El burro no aspira a la victòria, ni tan sols al respecte, diu el president en el mateix article. Correcte, però aquesta moda del ruc adherit al cotxe no podria ser, pregunto, resultat de tot un seguit d’anys de veure els nostres representants polítics anar a Madrid, amb una gran seriositat, certament, per tornar-ne repetidament esquilats, com en el conte d’en Joaquim Ruyra? La ironia de l’escriptor gironí quedaria curta encara comparada amb escenes recents de presa de pèl a la cort del Regne (ara amb governs, a Madrid i a Barcelona, diferents dels del temps del molt honorable Pujol). El qui riu últim riu millor, diu la dita, i a vegades les dites l’encerten. Però de moment els que s’han fet un tip de riure, amb les maneres tan serioses de la comitiva de polítics catalans a Madrid -amb arrencades de cavall i frenades de burro com la del cèlebre nou Estatut- són en ZP i el seu enrotllat gabinet de companys socialistes. És a dir, que l’humil burro dels cotxes seria un símptoma no pas de conformisme o resignació, sinó d’emprenyamenta, que és molt diferent.

c. En el moment de posar-se en marxa aquest invent polític que anomenen la transició, el carceller franquista estava grogui, i avergonyit, tot i la seva gruixuda pell de goril·la, de veure’s descobert pel món sencer encara bavejant de ràbia i esquitxat de sang dels demòcrates que havia estat torturant durant 40 anys de totalitarisme. Aleshores hi havia l’opció real d’acabar de deixar-lo KO i tombar-lo –segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar, cantava el país-, però en comptes d’això els que portaven el timó polític de la societat van estimar-se més apostar per fer-lo passar per la dutxa, treure-li les crostes, tallar-li les grenyes, afaitar-lo, empolainar-lo, vestir-lo d’Armani i treure’l a passejar per Europa, on, amb gran goig per part dels que havien tombat Hitler trenta anys abans i que es van desentendre dels pobles d’Espanya i dels seus carcellers, de seguida va ser homologat com a un més de la colla i se li va donar entrada solemne a les institucions de pau -Mercat Comú, com se’n deia llavors- i de guerra -OTAN, actualment reconvertida en ONG de pacificació-. Amb aquestes credencials, el carceller, disfressat ara d’europeu modern, ja es podia dedicar novament al seu vell ofici de guardià, però no pas de les llòbregues presons del passat, sinó d’asèptics mòduls de vidre domotitzats. Per dins es devia petar de riure, veient com els seus mateixos presos li havien pagat i avalat el canvi de look…

d. I finalment, això del burro no deu ser tant de per riure, veient les reaccions irades d’alguns castellans, com aquell suposat periodista salmantí que l’estiu de fa dos anys va descobrir el famós adhesiu a Platja d’Aro, i que ho va explicar després als seus lectors en un article ofensiu i fastigós, que acabava dient: ¿Y qué oponen al toro los gerundenses? Nada más y nada menos que un burro. No nos lo podíamos creer, pero es verdad. Desde que Pujol no los controla y tienen ese gobierno anarquista y frentepopulista, Cataluña ya no es lo que era. Naturalment, llegint la resta del text, quedava clar que l’home, tan irònic que es pensava que era, no havia entès res de res. I ves per on, ¿no és precisament aquest, la seva incapacitat per entendre i aprendre, l’atribut més negatiu del burro?

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]