El nostre riu Güell FOTO: EL DIMONI

Diumenge 23, al vespre, documental: Operació Palace, de Jordi Évole. Dimarts 25, pàgines 3 i 4 del Diari de Girona: estudis “Barris desfavorits davant la crisi” (pàg. 3) d’Helena Cruz i “Girona, quatre rius i una sèquia” (pàg. 4) d’Olga Felip, Josep Camps i els tècnics municipals d’urbanisme.

El diumenge confesso que no vaig acabar de veure el programa de Jordi Évole i em vaig anar a dormir donant voltes al documental, sense massa obsessió, és cert. Però em vaig llevar amb la sensació de que m’estaven prenen el pèl més de l’acostumat normalment. No li vaig donar importància. Dimarts, trucada d’un amic eugenienc i eugenial: “Mira el Diari de Girona, pàgines 3 i 4, i El Punt Avui, pàgina 6”. Començo pel Diari de Girona i en parlen de dos estudis i per alguna raó els vaig associar al documental d’Évole. Hi havia definitivament una confabulació per fer-me parar boig sense poder distingir entre la realitat de la ficció, la veritat i la mentida? Serà que la vida és una presa de pèl continuada i permanent, “en que res és veritat ni és mentida”?

Reflexions per compartir

Per sort em vaig sobreposar i em vaig fer algunes reflexions, que voldria compartir.

Amb els anys (i ja en tinc 64!) he anat aprenent que quan no es volen resoldre o afrontar els problemes es fan estudis i es creen comissions. Ara resulta que la nostra sacrosanta Obra social de “la Caixa” finança i encarrega estudis a (prepareu-vos) l’Institut de Govern i Polítiques Públiques que té a veure amb l’Associació Catalana d’Universitats Públiques i el programa RecerCaixa. La conclusió és que aquí hi ha molta gent “xupant” de l’estudi a costa dels barris desfavorits (pobrets ells, que necessiten ser estudiats com a conillets d’índies!). Ja no vull entrar en el contingut, perquè com en el programa d’Évole has de concloure que és una ficció, i et tranquil·litzes. Però és clar, t’agafa més mala llet quan descobreixes els interessos que hi han darrera quan veus qui conformen aquests instituts i associacions esmentats. No era un joc ni una pel·lícula de ficció. Indigna que es facin comparacions Salt/Santa Eugènia de Ter.

Ara resulta que els canvis i l’alternança política perjudiquen el teixit associatiu, ara resulta que el centres cívics juguen un “paper central i catalitzador”, “centre de la vida associativa del barri”. Fa molts i molts anys que Santa Eugènia s’ha anat guanyant el que té, i -el més important- ha estat la vida associativa intensa i -ara- amb gran esforç consolidant-se una Mancomunitat de Santa Eugènia·Can Gibert d’entitats i associacions que aspira a tenir cada dia més poder de decisió i de gestió, a través de la participació dels seus veïns organitzats. Després d’anys de nul·la participació en les decisions del barri -com va ser el Pla de barris, de trist record- ara s’obren possibilitats de participació real amb el conveni de cogestió de Can Ninetes i el de gestió del nou ateneu eugenienc, a l’antiga Salvador Allende. A la gent lluitadora dels barris ens descol·loca que sigui aquest govern municipal qui estigui obrint aquestes portes de participació.

I no està sent fàcil tenint l’oposició de tot un model de participació tutelada des dels centres cívics, que tot reconeixent el seu important paper anys enrere, ara quan és l’hora de deixar volar soles a les entitats i associacions, fomentant la seva autonomia i capacitat de gestió, s’entossudeixen a sobreprotegir-les. Costa molt perdre el poder i el protagonisme per als que pregonen aquest terme tant de moda de l’empoderament. Als centres cívics encara hi ha el concepte de que s’ha de fer activitats amb la col·laboració de les entitats, i no al contrari. El que enforteix a les entitats és fer les coses amb autonomia, amb esforç, amb plens poders de gestió i, quan calgui, amb la col·laboració dels tècnics municipals, que per això estan també i els paguem. Ara hi ha un xoc de models que pot comportar un xoc que divideixi el barri, pot ser és el que es pretén (divideix i guanyaràs). No agrada a determinats personatges del “búnquer” aquesta autonomia, aquest poder, aquest reclamar el que ens pertoca, el considerar els equipament públics com a propis i la ofensiva ha començat, i l’estudi és un exemple.

La gran avantatja i sort que tenim als barris -com diu el meu amic eugenienc i eugenial- és que nosaltres vivim aquí i possiblement els nostres fills i filles hi seguiran vivint.

Girona, dos rius i prou

Passem pàgina i ens trobem amb “Girona, quatre rius i una sèquia” (o com diu Manel Mesquita més adequadament en la pàgina 6 d’El Punt Avui del mateix dia: “Girona, dos rius i prou”). Aquell estudi ja relaxa més, perquè es un acudit. Tot un titular gloriós del periodista: “L’estudi per millorar la imatge dels rius de Girona proposa cobrir un tram del Güell”. Conclusió, la millor millora d’imatge és que no en tingui. Ja està dit tot.

Estudis, estudis, estudis, estudis

I posats a fer estudis, proposo als autors respectius dels dos estudis en qüestió que s’ocupen dels següents:

– Estudi per fer un circuit de Fórmula-1, resseguint els quatre rius tapats; seria molt rendible, atrauríem milers de turistes, podríem competir amb Montmeló o València.
– Estudi dels barris afavorits per la crisi; unb estudi a fons de l’enriquiment de les grans empreses, dels bancs, dels especuladors gironins aprofitant-se de la crisi.
– Podrien fer un estudi per establir una lliga, com la de futbol, en que competeixin els diferents barris de Catalunya, com acaben de fer a l’estudi entre Salt i Santa Eugènia.
– I si la no alternança política i la presencia dels centres cívics són la clau de l’enfortiment del teixit associatiu, perquè no es fa un estudi comparatiu amb altres centres cívics?
– Estudi sobre el sexe dels àngels.
– Estudi, estudi, estudi, estudi, quin mal de cap… i com deia la mare quan em portava malament “a treballar et faria d’anar, ja sabries el que és bo”.

Gran Vilamitjana

Sort que a sota de la pàgina 4 del Diari de Girona apareix el Gran Vilamitjana (amb el seu El Nas de la Bruixa) i posa les coses al seu lloc. Ens treu del documental inventat, de la ficció de la Girona dels rius i sèquies i dels estudis interessats per tornar-nos a la realitat, a la senzillesa de les coses que no necessiten d’estudis, ni comissions, ni instituts, ni obres socials: 400 xais que feien una gran feina desbrossant els boscos de Sant Daniel i Montjuïc, sense grans projectes ni estudis al darrera, i que ara ja no hi són. I m’afegeixo a la seva petició per saber que s’han fet dels xais, i que ens ho expliquin, i que es demanin responsabilitats; com els eugeniencs encara estem esperant explicacions de la mala gestió del Pla de barris, però això ja seria una altra història.

Gràcies Jordi Vilamitjana, he tornat a la realitat, ja m’estava espantant amb els documentals falsos i els estudis de ficció o interessats.

I acabo amb les paraules de Jordi Évole: “Ya habéis acabado de ver Operación Palace. Yo sé que en este momento habrá espectadores que están contentos con lo que han visto porque se lo han pasado bien y otros que se sentirán engañados y me querrán matar. A los primeros les querría decir que gracias por jugar con nosotros. Y a los segundos, que la próxima vez lo intentaremos hacer mejor y que como mínimo nosotros hemos reconocido que es mentira lo que hemos contado y que seguramente ha habido otras veces que también les han contado mentiras y nadie se lo ha dicho.”