Fa un cert temps que a la premsa local vénen apareixent, com un degoteig lent i insistent, opinions i articles a l’entorn de l’anunciada creació d’un centre o museu d’art contemporani a la ciutat de Girona. Recordem, entre altres, els parers de Josep Tarrés, Lluís Bosch Martí, Joan Domènech, Antoni Puigverd o Narcís-Jordi Aragó. Més recentment, Jaume Fàbrega es referia al projecte pioner del Museu d’Art Contemporani dels Països Catalans de Banyoles, un assaig frustrat que va sorgir de nuclis actius de la societat civil i que encara responia a la generositat i el voluntarisme de la cultura de la resistència i l’antifranquisme, amb els innegables aspectes positius i les evidents limitacions derivats d’uns tals vincles i perspectives.

Dos dels articles que han tractat amb més detall la qüestió han estat el de Jordi Vidal, president de la Fundació Espais [Diari de Girona·08·11·1998], i sobretot el de Joaquim Nadal [Diari de Girona·16·05·1999]. El primer, més abstracte, apuntava una ambiciosa proposta en què atenia alguns dels diferents aspectes que, al seu entendre, hauria de contemplar una infraestructura d’aquesta mena, del vessant participatiu al model de finançament, del marc cronològic a l’estructuració de les diferents seccions del centre. També subratllava la necessitat de compaginar l’àmbit local amb una integració dins les xarxes culturals internacionals, i oferia la col.laboració de la seva fundació per tirar endavant la iniciativa.

Poc després, era J. Nadal qui afirmava que l’actual dimensió cultural de la ciutat necessitava un revulsiu d’aquesta mena, però en una primera concreció del model tendia a un cert rebaixament del nivell suggerit per Vidal, així per exemple les referències cosmopolites eren obviades, i considerava que “no hi ha condicions, ni elements per ser un museu convencional, basat en una o diverses col.leccions d’artistes plàstics i escultors de primera fila i de renom universal”. Però on ambdós pràcticament coincidien era en el període que, segons ells, hauria d’abraçar el nou equipament, des del final de la guerra civil fins a l’actualitat, i en la voluntat de compaginar l’existència d’unes sales permanents amb la celebració d’exposicions temporals.

La proposta de Nadal atenia bàsicament alguns aspectes organitzatius i de contingut, i proposava com a base del fons les col.leccions disperses de les institucions públiques, d’organismes privats i de persones particulars. També apuntava elements d’un possible discurs museogràfic en funció dels diferents moments històrics i dels canvis en la dinàmica cultural, i esmentava els noms d’alguns artistes que al seu entendre haurien de tenir un lloc rellevant en el centre. El seu afany de concreció feia que, al costat de formulacions encertades, introduís algunes valoracions més discutibles, per bé que útils a l’hora de propiciar un inici de debat. Un debat a què el present article també s’afegeix, més per plantejar qüestions i suggerir possibilitats que per donar respostes definitives.

Usos i sentits de la idea de contemporaneïtat

Pensem que en relació als plantejaments esmentats una primera cosa que caldria aclarir és el mateix concepte d’art contemporani, un aspecte poc atès en els dos escrits citats. S’ha de dir que el sentit del mot ha anat canviant en el curs dels darrers temps, així, per exemple, quan l’any 1960 Alexandre Cirici i altres persones vinculades a l’Associació d’Artistes Actuals van inaugurar l’anomenat Museu d’Art Contemporani de Barcelona a la Cúpula del Coliseum el concebien com una continuació del Museu d’Art Modern de la ciutat, i atès que consideraven que l’últim moviment que hi era representat d’una manera prou exhaustiva era el Modernisme, van decidir que el nou centre partís del corrent que li va prendre l’hegemonia, el Noucentisme, fins acabar amb les tendències més actuals. Però des de finals dels anys seixanta el mot “contemporani” va començar a usar-se en l’escena internacional bàsicament per referir-se a aquelles obres que, si més no formalment, prolongaven les tradicions de les avantguardes. Aquesta utilització va anar-se estenent fins a consolidar-se durant els vuitanta.

Per copsar els sentits actualment dominants del terme, ens podrien servir en un primer moment els resultats d’una enquesta recent que l’estudiosa Catherine Millet, directora de la revista Art Press, va fer als conservadors de cent museus d’art actual d’arreu del món sobre aquesta qüestió. En resum, la major part dels enquestats considerava que la data de naixement de l’anomenat art contemporani se situava en la dècada dels seixanta, i que les produccions artístiques a què atorgaven el qualificatiu de “contemporànies” eren aquelles obres que per la naturalesa dels seus materials i procediments obligaven els responsables museogràfics a modificar profundament el seu paper i el seu mode tradicional de treball. Així doncs, per a aquests professionals, que vindrien a expressar l’òptica predominant en els àmbits especialitzats, la idea vigent de contemporaneïtat no respondria només a una referència temporal, sinó que també s’hauria de posar en relació amb aspectes vinculats a la mateixa formalització i conceptualització de les obres.

Si atenem aquestes característiques bàsiques, podem constatar que, en realitat, tant Nadal com Vidal parlaven més aviat d’una mena de centre mixt, poc definit en la seva orientació més enllà de la mera temporalitat. No cal dir que les conclusions esmentades de Millet no han d’interpretar-se mecànicament i dogmàtica, sinó com una pauta orientativa, ja que ens sembla evident que cada lloc ha de ser capaç de bastir, a partir d’uns determinats criteris de rigorositat, el projecte més adequat a la seva realitat, però sense intentar fer passar garses per perdius. Tenim el cas proper del MACBA que, de manera si es vol discutible, fa començar la seva col.lecció força més abans del que és usual en els museus internacionals d’art contemporani, cosa que en el seu moment ja va provocar la crítica de determinats sectors artístics. O, a un altre nivell, ens trobem amb el Centre d’art contemporani de Lleida, en avançat procés de construcció, que des de fa un temps ha optat per anar reunint una col.lecció a partir de l’adquisició d’obres d’artistes de l’Estat espanyol, en funció del seu interès present, d’un inici de reconeixement en el mercat de l’art i també de les seves expectatives de futur. Aquesta col.lecció pren com a punt de partida els anys vuitanta i s’emmarca en una opció d’estricta contemporaneïtat. El projecte en el seu conjunt és impulsat per l’ajuntament de la ciutat.

Cal no oblidar que el desenvolupament de la realitat cultural a l’espai comunicacional català i al conjunt de l’Estat espanyol es va veure condicionat per la dictadura franquista, cosa que va singularitzar negativament la seva situació i va retardar el seu expandiment en relació als països que de temps vivien sota sistemes liberaldemocràtics. A la regió de Girona, l’inici de la contemporaneïtat artística, malgrat els pocs estudis de què disposem i els nombrosos matisos que sens dubte caldria fer, podem situar-la bàsicament en els anys anteriors a la transició, vinculada sobretot a determinades experiències de Banyoles i Girona. J. Nadal, en el seu article, copsa en part aquesta situació de trànsit quan esmenta l’entrada en una nova circumstància caracteritzada per “la diversificació i multiplicació dels artistes plàstics i de la seva activitat”.

Tampoc no es pot perdre de vista el fet que la creació de museus d’art contemporani va aparèixer molt relacionada amb les incapacitats dels museus d’art modern per acollir tot un seguit de noves propostes artístiques que desbordaven les seves possibilitats tècniques, organitzatives i fins i tot discursives. A la ciutat de Girona, tal com ja hem comentat en altres escrits, l’únic museu d’art que hi ha actualment ve jugant un paper de suplència, ja que presenta unes dependències estructurals amb l’Església que, malgrat l’actualització de les seves estratègies i el voluntarisme de les seves mostres temporals, no corresponen, en rigor, a un concepte de museu modern. De manera que en el disseny de les futures infraestructures culturals també s’hauria de contemplar i tenir en compte la presència d’aquests components desuets a fi d’assajar-ne la superació.

Per tant, es dóna la diguem-ne paradoxa de voler construir un centre d’art contemporani a Girona sense haver resolt unes necessitats museogràfiques prèvies, sense haver consolidat encara uns mínims antecedents moderns, sense haver ordenat ni interpretat rigorosament la major part de la producció artística del segle XX generada a les nostres comarques ni haver estudiat les seves interrelacions amb la dinàmica general. En definitiva, sense haver acabat de fixar les bases imprescindibles des de les quals impulsar futurs desplegaments. És, i que se’m perdoni la boutade, com voler passar directament de l’antic règim al tardocapitalisme.

Ara bé, aquestes mancances tampoc no han de servir d’excusa per persistir en l’actual apatia, sinó més aviat per establir les diferents prioritats i esperonar la iniciativa dels poders públics, els quals no han d’oblidar que hi ha uns drets socials, entre els quals ocupa un lloc significat el de l’accés a la cultura, que tenen l’obligació de garantir i promoure en tant que formen part de les seves responsabilitats cap a la ciutadania.

Alguns comentaris a la proposta de Joaquim Nadal

La proposta més concreta sobre el tema que ens ocupa, la ja esmentada de J. Nadal, dóna la impressió de ser, en part, una mena d’aplicació al terreny artístic de models que ja s’han fet servir en altres espais museals de la ciutat. En síntesi, interpretem que es tractaria de mostrar aquelles aportacions artístiques més reconegudes que s’han manifestat a l’espai urbà al llarg dels darrers seixanta anys. Una perspectiva que, enfront de l’idealisme abstracte que caracteritza molts discursos en voga entre els nostres artígrafs, que confonen local amb localisme i que obvien que les pràctiques artístiques són productes socials vinculats a un context i a un sistema sociocultural, ens sembla valuosa i digna d’interès. Però creiem que s’haurien de fer algunes puntualitzacions a aquest plantejament. Primer, caldria preguntar-se si un enfocament d’aquesta mena no fóra més adequat incloure’l dins el mateix projecte, no diem el mateix espai, que regeix el Museu d’Història. I això no s’ha d’entendre com una menysvaloració d’aquesta òptica, que en principi ens podria semblar suggestiva, sobretot si, a més del suposat gaudi estètic –deia Adorno que si es percep l’art d’una manera estrictament estètica, no se’l percep correctament de manera estètica-, servís per evidenciar les diverses conceptualitzacions artístiques de la realitat que han operat en el nostre entorn, de les més conservadores a les més rupturistes, les tensions que s’han donat entre elles en les diferents conjuntures, i les seves interrelacions amb opcions polítiques i ideològiques diverses i amb interessos socials varis.

La nostra reserva més aviat té a veure amb el fet que des d’aquesta perspectiva no s’acaben de cobrir les expectatives implícites en la idea de centre o museu d’art contemporani. Per exemple, una obra actual enquistada en plantejaments premoderns segurament podria tenir cabuda en el projecte apuntat per Nadal, en tant que les opcions continuistes d’arrel tradicionalista no han desaparegut de les nostres societats, i ja no diguem durant el franquisme autàrquic, però caldria preguntar-se si en un espai que es reclama explícitament d’”art contemporani” hi hauria de tenir lloc. Ens dóna la impressió que Nadal, i altres persones que s’han pronunciat sobre aquest tema, intenten unificar el que són concepcions museístiques força diferents. En tot cas és una qüestió que caldria clarificar i que deixem oberta a la consideració de qui vulgui reprendre-la.

En segon lloc, pensem que un centre com el que es vol impulsar no s’hauria de limitar a acollir les aportacions dels artistes de la ciutat de Girona -l’article de J. Nadal només esmenta autors d’aquesta població-, sinó que caldria potenciar el seu paper de capitalitat regional i oferir una via adequada de projecció per als artistes de tot el territori, com a mínim. En el terreny de l’estricta contemporaneïtat, és evident que no es poden obviar noms com els de Lluís Güell, Josep Ponsatí o Pere Noguera, perquè han estat alguns dels autors més destacats en la instauració de les noves sensibilitats en el nostre entorn immediat. Aquest plantejament supralocal creiem que hauria de ser irrenunciable, i, en conseqüència, caldria superar les perspectives d’abast exclusivament municipalista. Per afavorir aquesta orientació possiblement s’hauria de comptar amb una actitud més decidida per part de la Diputació i la Generalitat. Òbviament, l’opció ideal seria imbricar l’àmbit local i l’intercomarcal amb el nacional i l’internacional.

També s’ha de tenir present que, en general, les obres acumulades en les diverses col.leccions i fons d’art a què es refereix J. Nadal, presenten una marcada descompensació i alhora tenen una significança molt variada, atès que la seva incorporació, des de múltiples procedències, no es va fer en funció d’un projecte expositiu determinat, sinó d’una manera força aleatòria, cosa que, en molts de casos, té una repercussió en allò que afecta el seu interès i la seva representativitat. En conseqüència, cal ser conscients que aquests fons, tot i que sens dubte resultaran útils, no resolen la papereta.

Finalment, si bé la insuficiència de mitjans apuntada per Nadal impediria la incorporació d’autors internacionals de primera línia en les col.leccions, sí que sembla possible que aquesta presència es manifestés en les sales d’exposició temporals, que podrien acollir iniciatives interessants d’arreu programades per curadors reconeguts. Una mica a la manera de l’Espai d’Art Contemporani de Castelló de la Plana.

Algunes conclusions

En el terreny dels objectius del centre, pensem que allò prioritari no hauria de ser la mera erecció d’un nou reclam per a turistes o un simple aparador al servei de l’autocomplaença. Més aviat caldria que, d’una banda, esdevingués un instrument eficaç a partir del qual crear les condicions adequades per donar resposta a les necessitats irresoltes i a les nombroses limitacions i febleses que presenta el món artístic i els seus diversos agents a Girona, així com oferir una via de relació i intercanvi amb les dinàmiques més notables que actualment viu el món de l’art.

I d’altra banda, en sincronia amb algunes de les experiències més interessants avui existents, convindria atendre les finalitats estratègiques que reclamava Andreas Huyssen per als nous museus, això és la seva conversió en seu i camp de proves de reflexions sobre la temporalitat i la subjectivitat, la identitat i l’alteritat, l’acord i el disens; de manera que siguin capaços de contribuir a l’expandiment d’un present cada cop més encongit, presoner d’una cultura amnèsica i de tantes mirades cegues o interessadament reductores. Però aquests objectius no s’haurien de plantejar en abstracte, sinó en el marc d’una societat concreta, amb uns actors, un sistema sociocultural i unes relacions de poder específics.

En resum, pensem que la concreció del projecte requeriria tant una atenció específica en aquest nou equipament, això és una fixació del seu abast, una clarificació del seu caràcter i una definició de les seves finalitats, partint d’un aprofundiment cap a tot allò que representa la modernitat i la contemporaneïtat artística en el nostre àmbit territorial específic, i la seva inserció en els corrents generals; així com una reformulació més global de les infraestructures culturals existents o en procés de construcció a Girona.

Narcís Selles Rigat és veí del Güell, filòleg i historiador de l’art
Autor del llibre Art, política i societat en la derogació del franquisme,
col·lecció Rosa d’Infern, Ed. Llibres del Segle, Gaüses 1999
Text facilitat per l’autor i publicat originalment en el Diari de Girona