El 15 de març de 1939 moria afusellat a Girona Carles Rahola (Cadaqués, 1881 – Girona, 1939), gran pensador, escriptor i historiador i, per damunt de tot, un fervent enamorat de la ciutat. Durant molts anys es van silenciar els fets que van envoltar la seva detenció i posterior condemna a mort i la seva figura no va poder tenir el reconeixement que mereixia fins a finals dels anys setanta.

L’Assemblea Democràtica d’Artistes va promoure l’any 1978 la instal·lació a la Rambla de la Llibertat d’una obra denunciadora de l’horror de la pena de mort. La inscripció diu el següent: «A Carles Rahola. 1891-1939. Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. Assemblea Democràtica d’Artistes i col·laboració de l’Ajuntament. 23 d’abril de 1978».

L’escultura que corona el monòlit representa dues dones que contemplen horroritzades alguna cosa. Aquesta escultura, la va fer Torres Monsó l’any 1959, i inicialment no tenia res a veure ni amb Carles Rahola ni amb la pena de mort. L’obra -amb què va obtenir el premi Juli González- està inspirada en l’horror que l’escultor va observar en dues dones que miraven com tallaven els arbres de la carretera de Santa Eugènia. La peça és de bronze i correspon a la reducció totèmica de la vida que va experimentar Torres Monsó en una etapa de la seva trajectòria. Darrera d’aquest conjunt s’hi van plantar un arbre i un llorer, com a símbols d’esperança i d’honor.

El 23 d’abril de 1978, per presidir els actes d’inauguració es va traslladar a Girona, per delegació del president Tarradellas, el Conseller de Cultura i Ensenyament de la Generalitat, el Sr. Pere Pi i Sunyer. Van acompanyar-lo en l’acte, l’alcalde, Ignasi de Ribot, els senadors Sunyer i Ferrer i la diputada Rosina Lajo. Eren presents al costat del monument, Ferran i Carolina, germans del difunt, i una nodrida representació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes. L’amfitrió de l’acte fou el president de l’AVRA, el Sr. Pere Ribas Culubret. El professor Joaquim Nadal i Farreras va glossar la figura i l’obra de l’homenatjat. Es va referir a la llarga llosa de silenci que ha pesat sobre Carles Rahola durant tants anys i que ara, a poc a poc, gràcies a una ambient de reconciliació, ha estat possible desagreujar. Va parlar dels treballs històrics de Rahola en relació amb la Girona del XIX, i va assenyalar la preocupació de Rahola per la seva ciutat en un desig de fer-la més justa, noble i habitable. Per últim va sintetitzar les virtuts que van ornar la vida de Carles Rahola: «feta de tolerància, de respecte a la llibertat i de fidelitat a les seves idees»; «precisament per aquesta fidelitat va caure víctima de la intolerància i de la incomprensió i per això també, per subscriure-les plenament crec arribat el moment d’assumir el que es diu al peu del monument».

Al final de l’acte va intervenir el senyor Pi i Sunyer que va dir que «Rahola havia representat el signe de la voluntat lliure de Catalunya davant dels totalitarismes opressors del país» i que «havia marcat un camí de fidelitat a tots els catalans, però que també havia assenyalat el camí del diàleg i la comprensió».

En aquella mateixa data es va instituir dipositar flors al monument i molts gironins van dur-hi roses i clavells. [Especial Onze de Setembre · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines
[Text facilitat per l’autor i publicat en l’Especial Onze de Setembre del Diari de Girona]

11·09·2004: Qui perd els orígens perd la identitat

Heus aquí un 11 de setembre obert, obert com mai a interpretacions i celebracions, una diada de Catalunya immersa en la polèmica dels rituals de la celebració. La classe política, ocupada en l’estèril confrontació d’interessos partidistes, fa temps que no sap veure la importància de celebrar amb unanimitat, amb valentia i sense hipocresies un fet cabdal en la història de la nació catalana.
La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya en constituir-se l’any 1980 fou la que declara l’11 de setembre festa nacional de Catalunya. El paràgraf introductori de l’articulat legal és d’una claredat meridiana quan a l’abast que té per a Catalunya la diada: «(…) El poble català en el temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l’Onze de Setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’Onze de Setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional. Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del Poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar allò que la Nació unànimement ja ha assumit. Per això el Poble de Catalunya estableix, per la potestat del seu Parlament, la següent Llei: Article primer. Es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l’Onze de Setembre.»
Davant la tebior dels qui en l’acció de govern o la comoditat de la política de saló no saben trobar el tremp de la festa nacional de Catalunya, cal oposar-hi la contundència de la història. Una història de segles marcada pels intents de genocidi cultural, històric i lingüístic dels governants espanyols, una història farcida d’herois i de màrtirs. Cal fer-ho per justícia amb els catalans que han hagut de pagar amb l’exili o la vida la fidelitat a una terra i a un país; per justícia amb els catalans que al seu propi país han vist bandejada la seva llengua de les aules, de les esglésies i de la vida pública. Cal fer-ho per coherència i per dignitat.
En aquest sentit, a banda de la participació pública que cada català vulgui fer avui en manifestacions, homenatges, trobades o cantades d’himnes; fins i tot a banda del seu nivell d’implicació en aquesta mena de celebracions; hom pot aprofitar aquesta festa per a interessar-se lúdicament, íntimament, familiarment, per la història del país -per alguns moments de la història del país-, moments especials, de persones concretes, en indrets ben precisos.
Hi ha a les comarques catalanes del nord -totes elles properes a Girona- llocs emblemàtics que contenen i expliquen sense gaires paraules ni discursos, però amb enorme clarividència, la història dels catalans, la nostra història: al bell mig de la Catedral de Girona, la tomba d’Ermessenda de Carcassona, origen de la senyera catalana; al començament de la Rambla de la Llibertat de Girona, l’esplèndid monument a Carles Rahola, símbol de totes les llibertats; a dalt de tot del Coll de la Manrella al terme de La Vajol i Agullana, el monument a Companys; al cementiri de Sant Feliu de Guíxols, la tomba del Molt Honorable Josep Irla, president de la Generalitat a l’exili; al cementiri de Prada de Conflent, la tomba de Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana.

La tomba d’Ermessenda de Carcassona, origen de la senyera catalana

L’origen de la senyera i de l’escut de Catalunya, tant en la poètica i llegendària versió dels quatre dits de sang damunt l’escut, com en la històrica i heràldica dels estudiosos, ens duen a les comarques gironines.
La fabulosa història del comte Guifré el Pilós (IX), vessant sang per les múltiples ferides que li havien produït els normands (contra els qui havia anat a combatre per ajudar Carles el Calb), amb l’emperador franc usant tan acolorida substància per pintar amb els dits damunt un escut d’or la bandera del país, és un relat llegendari divulgat i popularitzat a casa nostra pel blanenc Fra Joan Gaspar Roig Jalpí (XVII), que va fer creure tothom que havia trobat un Llibre dels feyts d’armes de Catalunya d’un tal Bernat Boades, rector de Blanes del segle XV, un llibre que va escriure i falsificar ell mateix. El rector va existir, però mai no va escriure cap crònica. Rector-cronista i crònica són una pura invenció de Fra Roig i Jalpí al segle XVII. La llegenda de les Quatre Barres la degué treure, el frare de Blanes, de la Segunda parte de la Crónica General de Pere Antoni Beuter, publicada a València el 1550. És molt possible que Beuter en fos el creador o l’adaptador en aplicar-la a Guifré el Pilós. A partir de 1550, la llegenda obtingué una ràpida i extensa difusió (amb la substitució, però, de l’emperador Lluís el Piadós per Carles el Calb per a fer més versemblant l’episodi), amb set variants, fins a la que publicà Víctor Balaguer el 1859.
L’autèntica història de l’escut i la senyera ens duu a la Catedral de Girona, a un altar lateral de la gran nau, prop del presbiteri, on s’exposa el sepulcre d’Ermessenda de Carcassona (975-1058). El sepulcre va ser obert l’any 1982 conjuntament amb el del seu besnét Ramon Berenguer II (mort l’any 1082). Ambdós sarcòfags mostren ben clarament un seguit de franges verticals vermelles i d’or.
L’escut de Catalunya és un dels més antics d’Europa i, fins ara, el més antic de la Península ibèrica. Com a tal escut, apareix per primera vegada a un segell del comte Ramon Berenguer IV de l’any 1150. Les franges verticals vermelles i d’or descobertes a la catedral de Girona, pintades als sepulcres d’Ermessenda de Carcassona i del seu besnét el comte Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, són un senyal protoheràldic inequívoc de la família comtat de Barcelona. Al començament, el nombre de barres era indeterminat, i hom posava, en l’espai destinat a contenir-les, tantes faixes com hi cabien. Al segle XIII el nombre de barres tendí a fixar-se en quatre.
Ermessenda de Carcassona ha estat un dels personatges més importants de la història de Catalunya. Va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI. Va dirigir els afers comtals de Barcelona, primer com a esposa de Ramon Borrell i després com a tutora de Berenguer Ramon I i de Ramon Berenguer I. Era filla del comte Roger I de Carcassona i esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell. Al costat del seu marit, va dirigir els afers comtals, va presidir assemblees i tribunals i va participar en campanyes militars, com les d’Al-Andalus. Mort el marit, va continuar dirigint la política del comtat, primer com a tutora del seu fill Berenguer Ramon I fins a la seva majoria d’edat, i, després, com a tutora del seu nét, Ramon Berenguer I. Va tenir una relació molt estreta amb l’Església catalana de l’època, especialment amb la catedral de Girona. D’acord amb el seu marit, va donar l’any 1015 cent unces d’or per a la construcció de les parets i la coberta de la nova catedral romànica. També va animar les fundacions del monestir femení de Sant Daniel de Girona i el masculí de Sant Feliu de Guíxols.

El monument a Companys del Coll de la Manrella

L’any 1981 s’inaugurà al Coll de Manrella, en el terme d’Agullana, el monument al president Lluís Companys i a totes les persones de l’exili republicà, una piràmide truncada de pedra que evoca en aquesta fita del Pirineu la tragèdia d’uns ciutadans i ciutadanes que, amb llurs representants polítics legals, van ser foragitats de llur país per la força de les armes.
Miquel Giralt, alcalde de la Vajol des del 1979 fins al 1999, va aconseguir que es construís el monument als exiliats al coll de Manrella i ha estat peça clau per crear l’ambient que ha propiciat que la fundació basca Sabino Arana hagi construït un monòlit al coll de Llei, per on el lehendakari del govern basc, José Antonio Aguirre, i el president de la Generalitat, Lluís Companys, van creuar junts la frontera cap a l’exili.
L’hivern de 1939, La Vajol va passar uns dies de gran activitat política i fou seu, conjuntament, de la Presidència de la República i de la Presidència del Govern. A quatre passos de La Vajol hi havia l’Estat Major, el Ministre d’Estat i el President de la Generalitat. El dia 1 de febrer hi arribà el President de la República, Manuel Azaña. Quatre dies després el President sortia cap a França.
El mateix dia que Azaña traspassava la frontera, una hora després, ho feien Lluís Companys i el president basc Aguirre. Anaven a peu i a mig camí trobaren a Joan Negrin que baixava d’acomiadar al President de la República.
El President Companys havia abandonat Barcelona el 23 de gener al vespre. L’acompanyaren, camí de la Vajol per Sant Hilari, al castell de Montsolís i Figueres, Andreu Abelló amb el capità dels mossos d’esquadra, Tomàs Camps i Gomis, i el seu xofer Joan Rovira i Ollé. Lluís Companys s’aturà un poc temps a Darnius i, després d’entrevistar-se amb Martínez Barrios, continuà cap a l’Agullana, on s’estigué al mas de can Descalç i al mas Perxes. El 4 de febrer passà a l’exili, com tants milers d’espanyols i catalans. El camí que va fer Lluís Companys i que el va portar fins a París i després al poble de La Baule, a la Bretanya, es va veure truncat per la policia francesa i la Gestapo que van detenir el president català seguint les instruccions del govern espanyol. Li fou aplicada l’extradició i el dugueren a Espanya. Després d’un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d’octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera.

La tomba de Josep Irla, president de la Generalitat

«Una mica amagat, en un racó del gran cementiri guixolenc, s’hi bastí el 1885 un fossar laic on descansen les despulles de lliurepensadors, protestants i maçons, entre els quals hi ha Josep Irla, president de la Generalitat a l’exili. Aquest clos és un jardí ombrejat per immensos arbres i arbusts. És un racó agradable on fa bo de reposar una estona. El protagonista absolut és la vegetació, i té una concepció diametralment diferent al seu clos veí, a voltes d’una monumentalitat aclaparadora» (Dolors Grau, Cementiris i Sepelis).
La metàfora de la mort tranquil·la, serena, arraconada del brogit i de la pompa que fa Dolors Grau de la tomba de Josep Irla és aplicable a la seva vida: Josep Irla ha estat un polític honest, eficaç i ferm amb un perfil dissortadament diluït per les circumstàncies de l’exili i la proximitat del president màrtir (Lluís Companys) i del president del retorn (Josep Terradellas).
Va néixer a Sant Feliu de Guíxols l’any 1874 i va morir a l’exili, a Sant Rafèu(França) l’any 1958. L’any 1981 les seves despulles foren traslladades i inhumades a Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors oficials. Fou comissari de la Generalitat a Girona (1931) i diputat al parlament de Catalunya (1932). Fou president del Parlament de Catalunya (1938), i al gener de 1939 s’exilià a França. Després de l’afusellament de Lluís Companys (1940) assumí la presidència de la Generalitat. L’any 1944 creà el Consell Assessor i al llarg de 1945-48 presidí el primer i únic govern de la Generalitat a l’exili. Aquests anys promogué, tot i una gran migradesa de recursos, l’ajut als exiliats, l’esforç pel manteniment de la llengua i cultura catalanes, els requeriments a l’ONU pel restabliment de la democràcia a Espanya i a Catalunya i els contactes amb els catalans d’Amèrica. Dimití com a President el 1954.
La Revista de Girona de juliol-agost de 2001 glossava d’aquesta manera l’oblit i la recuperació històrica de Josep Irla: «El patriotisme extrem de Josep Irla, posat a prova en les hores més difícils, va ser premiat durant molts anys amb l’oblit i el silenci, fins al punt que el seu nom semblava marginat de la memòria col·lectiva i esborrat de la llista oficial dels presidents catalans» (…) «Per a les terres de Girona suposa un gran honor haver pogut donar a Catalunya l’home capaç de garantir, en els moments més desolats i tràgics, la continuïtat de la nostra més alta institució de govern i assegurar així la perennitat del país enmig de les circumstàncies més doloroses i adverses» (RdG, núm. 207).

La tomba de Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana

Les despulles de Pompeu Fabra i Poch són al bellíssim cementiri de Prada de Conflent al bell mig de la Catalunya Nord, a 90 quilòmetres escassos de Girona. En aquest indret dels Països Catalans on la llengua catalana ha estat més durament perseguida en els darrers segles, Pompeu Fabra va trobar-hi acolliment quan acabada la Guerra Civil Espanyola va haver-s’hi d’exiliar.
Pompeu Fabra va morir l’any 1948 a Prada. Tenia llavors 80 anys. El 20 de gener d’aquell mateix any havia vist morir la seva filla Teresa. Una mort de càncer que fou doblement dolorosa. Fabra havia buscat diners per ajudar-la, però no en va trobar. La seva filla va aguantar amb forts patiments. Aquella mort tan sentida i viscuda amb impotència va omplir-lo de resignació per la pròpia mort. Uns mesos després el vespre del dia de Nadal, quan tornava amb la seva muller de Perpinyà va trobar-se malament. Només d’arribar al seu pis de Prada va morir.
L’endemà de la seva mort el seu cos va ser exposat per unes hores al saló de sessions de l’Ajuntament rossellonès. Aquest tracte li fou retut perquè tres anys abans havia estat investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa, distinció que li atorgava el grau d’universitari francès. El dia 27 fou enterrat amb tots els honors. Antoni Rovira i Virgili representà el Govern de la Generalitat. Pau Casals va interpretar-hi el Cant dels Ocells, i en entrar i sortir del temple, Els Segadors a l’orgue. La làpida diu: «Aquí reposa Pompeu Fabra i Poch, seny ordenador de la llengua catalana. Barcelona 20·II·1868 – Prada 25·XII·1948.»
La tomba actual no era prevista per ser la tomba definitiva. Quan es va morir en Fabra, el van posar en un nínxol d’una família amiga, que els va deixar la tomba provisionalment. S’havia dit sempre que Pompeu Fabra tornaria al sud, i que el tornarien a portar segurament a Barcelona. Tanmateix, la família va decidir finalment que Prada no era una terra d’exili, sinó que era una terra catalana com les altres i el van posar a la tomba on és ara.
De tot el que va passar aquells dies a l’altra banda de la frontera a l’entorn de la mort de Fabra, aquí, a Catalunya no se’n va saber res. Pompeu Fabra havia mort a França perquè havia hagut d’exiliar-s’hi fugint de l’Espanya franquista. No havia mor ningú, no havia fet cap delicte, no havia participat ni en aldarulls ni en revenges; simplement havia estat amb la seva saviesa lingüística el salvador de la llengua catalana. Però, per als franquisme i l’espanyolisme aquest era el més abominable delicte, el crim més execrable. La mort del mestre fou silenciada, la seva obra, prohibida, els seus treballs, censurats i mutilats.
El mèrit principal de P. Fabra és haver convertit la llengua catalana en una llengua de cultura, una llengua vàlida per a la gent del carrer, per als treballadors, per als amants i per als científics, una llengua en la mateixa línia que la majoria de les llengües principals del món. La solidesa de les aportacions fabrianes va servir per sostenir i defensar en la nit del franquisme la llengua d’aquest país, que és gairebé tant com dir l’ànima.
L’any 1947, durant la Setmana d’Estudis Catalans a Prada, Fabra hi va fer un discurs als estudiants. A cinquanta-sis anys de la seva mort, la consigna que el mestre els donà és l’argument més vàlid per continuar pensant, estimant i escrivint en català: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.»