Segons escriu Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre Papers de butxaca, Carles Vivó en el programa de Fires de l’any 1982 deia: «Els jardins veritablement interessants de Girona són jardins tancats, els jardins particulars amagats darrera d’altes parets que deixen veure la part de dalt d’una palmera, les branques d’una figuera… un món secret que tan sols podem albirar d’escallimpantes». Gairebé segur que nosaltres, amics i coneguts, de Carles Vivó només hem pogut entrellucar d’esquitllentes el seu món d’artista, ric i complex, i la seva personalitat singular i enormement interessant.

Per a Amics de la UNESCO de Girona ha estat una pèrdua molt sentida. Se n’ha anat un dels fundadors del que es va crear el setembre de 1985 amb el nom de Club d’Amics de la UNESCO de Girona. Era un grup reduït de persones interessades en fer conèixer els objectius de l’Organització de Nacions Unides especialitzada en Educació, Ciència i Cultura, però, tan o més important per a ells, era la necessitat i l’interès en difondre la llengua i la cultura catalanes arreu. En Carles va formar part de la Junta de l’associació des dels inicis fins fa un parell d’anys. Primer com a vocal de cultura, després com a vicepresident. Va plegar perquè tenia dificultat en els desplaçaments, però això no el va allunyar de la nostra associació. Encara que sigui una mica d’escallimpantes, permeteu-me fer un repàs de la seva petjada a l’associació i d’alguns records.

Enguany, celebrem el desè aniversari del nostre concurs artístic i literari. Any rera any, fins i tot aquest 2005, en Carles feia la il·lustració del tema -els drets humans, les muntanyes, els oceans, l’aigua, les llengües, les escultures, els llibres… Era interessant veure com li dèiem el tema i l’endemà ja ho tenia enllestit. A més, ell es preocupava d’anar fins a la impremta per veure si havien aconseguit donar, al paper i al text, el color que s’esqueia al contingut del certamen. I també formava part del jurat de les modalitats artístiques, i era el dibuixant de les lletres dels diplomes dels guanyadors, ho feia a mà, amb els seus estris, amb la tinta del color precís i amb una lletra molt pròpia.

Amb motiu de l’Abraçada 1999, en Carles ens va fer també la il·lustració, una tirallonga de personatges molt vivonians, de totes les edats i procedències, que lluïen en la samarreta feta per a la diada, i després van quedar com a fons de la web:
[www.giroweb.com/unescogi].

L’any 2001, vam fer una primera exposició amb artistes de Perpinyà: Dones a la vora de la crisi d’art, a la Casa de Cultura, i li vam demanar a en Carles que moderés una taula rodona de dones artistes. «No, no, això no és pas lo meu» -va dir d’entrada-, però ho va fer, i s’hi va trobar tan a gust, que vam acabar sense saber qui moderava i qui participava directament.

Quan vam decidir fer un primer document imprès del projecte Apadrinem escultures va ser ell qui ens va preparar ràpidament el dibuix corresponent. Aquella vegada no ens acabava d’agradar, perquè la seva escultura representava un guerrer espasa enlaire. Li direm? No li direm? I sí, li vam dir. «Cap problema» -va respondre. L’endemà el guerrer s’havia transformat en una gentil damisel·la clàssica amb un branquilló d’olivera a la mà.

La Cúpula invertida d’Admetlla, a Salt, anirà acompanyada de paraules de Carles Vivó

Ha arribat l’hora d’obrir aquells jardins tancats que esmentava en Carles, i fer conèixer què amagava. A finals d’estiu veurà la llum un calendari que hem preparat entorn escultures del Gironès. La Cúpula invertida d’en Pep Admetlla, situada a la plaça del teatre de Salt, anirà acompanyada de paraules d’en Carles. Però probablement hi hagi més temes que va deixar pendents o a mig fer, com l’auca de la catedral que havien projectat amb en Jordi Dalmau com a continuació de llur col·laboració en La catedral resseguida (1985).

La vila de Salt que el va veure néixer i la ciutat de Girona on es va establir i va desenvolupar la seva vida familiar i artística, i les associacions en les quals va participar hem de treballar per mantenir viu el seu record. Una bona manera de començar podria ser posant el seu nom a un dels carrers o places que ell trepitjava amb el seu caminar pausat, i amb la seva mirada observadora fent camí vers el centre del laberint.

Dolors Reig Garganta
Club d’Amics de la UNESCO
Text facilitat per l’autora i publicat a [L’Aula · Diari de Girona]