Amb l’experiència que em dóna l’edat i la consciència de classe podria emplenar les pàgines d’un llibre de regular extensió parlant d’exemples de petites empreses familiars tancades, en fallida, deslocalitzades o simplement comprades pel sistema, o sigui per la multinacional X o les polítiques del govern de torn al seu servei, per tal d’eliminar competidors i augmentar el mercat, les vendes i els beneficis… I en gairebé totes elles, contractes precaris i mal remunerats i manca de protecció de la gent treballadora, impunitat prepotent dels amos i explotació laboral fronterera amb l’esclavisme disfressada de paternalisme. És el signe dels temps!, sentirem a dir per aquí i per allà. No siguis tonto, com diu un noi amb cara d’idiota que et mira des d’uns cartells publicitaris que t’ofereixen ferralla tecnològica de consum, no siguis tonto: ara, només interessen els maniquins dels aparadors i la publicitat trencadora, diran per altres costats.

Però gent com en Raimon, diguem no, nosaltres no som d’eixe món, és encara, com ens recorda una cèlebre frase de l’èpica revolucionària nicaragüenca, de aquellos muertos que nunca mueren… Vull dir, que malgrat el temps passat, el seu diguem no ens va obrir camins, ens va educar i ens va ajudar a que nosaltres ara diguem no a la por, diguem no a la resignació, diguem no a la submissió i diguem no a la desesperança. I com que són cops de puny i sotragades i calbots allò que necessitem en aquest país que ha optat per la política i l’opinió silenciosa, dèbil, nyèbit, geperuda i claudicant, com ens recorda a El Punt Manuel Cuyàs, et convidem i et convidem a que convidis a dir no sense pensar i calcular tant, sobre tot calcular, en les conseqüències. A dir no tan naturalment com dius si.

A dir no tan naturalment com ho ha fet la cambrera que, per boca de la UGT de Girona, ha acusat l’amo d’un restaurant d’aquesta ciutat d’haver-li proposat que avortés per renovar-li el contracte. Així com sona. El cas ha tingut tal ressò mediàtic que, a més a més de provocar l’aparcament de la denúncia al jutjat per la renúncia del testimoni espantat per la moguda, ens ha permès conèixer un piló d’opinions de gent rellevant. Des de la patronal gironina a la del gremi d’hostaleria, passant per sindicalistes i creadors d’opinió tothom ha dit la seva i, essencialment, ha dit dues coses: que s’ha de fer públic el nom de la treballadora afectada (per premiar-la per haver dit no?) i que les declaracions de la UGT poden perjudicar el sector i el negoci empresarial en general (sense comentaris…). Jo no sóc cap expert en el tema, però, encara no he sentit demanar a ningú que s’obrís immediatament una investigació per aclarir els fets, protegint eficaçment al testimoni i a la treballadora que va perdre la renovació del contracte laboral per negar-se a avortar i que si els fets denunciats són certs s’apliqués, per l’alarma social creada que diuen en altres casos, una càstig exemplar a l’empresari. Sembla de sentit comú, oi?…

Durant la mateixa roda de premsa que es va donar a conèixer aquest cas, la responsable de la Política Social, Ocupació i Dona de la UGT gironina va informar que durant el 2005 -l’últim any comptabilitzat- van arribar a coneixement del sindicat un total de divuit casos d’assetjament o discriminació greu a dones, malgrat que només quatre acabessin en denúncia per por a les represàlies, fet absolutament lògic: imagineu què pot arribar a representar per a la dona afectada el fet que la investigació de la Inspecció de Treball comporti un acarament amb l’amo o la força que pot tenir una dona denunciant en el marc de l’actual precària situació de la contractació i les condicions laborals o l’exemplaritat negativa que representa la impunitat de les represàlies (qui tornarà a contractar aquesta dona si es fa públic el seu nom i la seva denúncia?) o les vies de solució del problema, doncs, generalment l’assetjament es soluciona amb un canvi de torn del treballador implicat o el pagament d’una quantitat econòmica, quatre duros, a la víctima…

Treballadores prenyades de tots els països, uniu-vos!

Tothom, però especialment les dones prenyades han de dir no a tanta infàmia, a tanta desprotecció i a tanta explotació. I potser han de rescatar una vella consigna i, convidant a les no prenyades, a tota la gent treballadora, cridar amb força: Treballadores prenyades de tots els països, uniu-vos!

Sebas Parra és professor d’Educació Social de la UdG i veí de Santa Eugènia de Ter