No duia rellotge. Mai li havia agradat la sensació d’empresonament de la corretja al fregar la pell fina del canell. Era ben bé com dur manilles. Unes manilles que no en tenien prou amb dificultar el moviment fluid de la mà esquerra sobre les tecles del piano, sinó que reclamaven també la seva atenció diversos cops l’hora. Portar rellotge implicava mirar-lo de tant en tant, encara que fos inconscientment, en un gest rutinari. Ella vivia a tocar la basílica de Santa Maria i el so de les campanes automàtiques li semblava més que suficient per saber si feia tard o d’hora a un compromís. Jeia asseguda a les escales de la plaça Mossèn Cinto Verdaguer des de poc abans de les dues i observava la façana de la catedral de Castelló d’Empúries, com l’anomenava la gent del poble tot i la negativa que van rebre els comtes d’Empúries a les seves peticions d’alçar l’edifici en la jerarquia clerical per allà el segle XV. Els dotze apòstols no havien canviat d’expressió en els últims dinou anys, ella ho podia assegurar, però la façana gòtica es mostrava més freda i trista del que era habitual aquell migdia ennuvolat de primavera. L’àvia ho havia dit ben clar una setmana enrere. Ai reina, aquest mal d’óssos no anuncia bon temps! Tan de bo el dissabte que ve faci bo. No m’agradaria pas haver d’esperar el teu pare amb el neguit de saber que corre per les corbes infernals de Cadaqués sota la pluja!

El pare havia nascut a Cadaqués i sempre havia manifestat el desig de passar-hi la vida, tot i que el seu esperit curiós l’havia impulsat a una vintena de viatges arreu del món. Senegal, Nova York, Egipte, Austràlia, la Xina, Argentina, Islàndia, Tailàndia, el Tíbet, la Índia i tants indrets visitats com llocs li havia vingut de gust recórrer. Qualsevol que el conegués mínimament podia preveure que moriria en una de les seves escapades o a Cadaqués. Per que, és clar, ell sempre hi tornava a la seva caseta vora el Mediterrani. El que no era tan previsible era que la seva dona, que no tenia la necessitat ni el desig de moure’s gaire de l’Empordà, cauria estabornida en un carrer del centre de Figueres sota les rodes d’un cotxe de matrícula desconeguda per no aixecar-se més. La mare mai havia volgut acompanyar el pare en els seus viatges i va morir esperant que tornés, en el pic de l’estiu de feia deu anys, quan baixava de l’hospital cap a l’estació d’autobusos de la capital de comarca, després de que un home amb bata blanca li digués que els resultats d’una anàlisi rutinària indicaven que estava fresca com una rosa. Fresca com una rosa abans d’arrencar de soca-rel. El pare era pintor i, malgrat que els seus quadres es venien força bé, l’ofici no era la font econòmica que el sostenia com a viatger precoç. L’herència familiar, però, feia el fet. El pare era un pintor cadaquesenc i havia decidit que la seva filla es diria Gala. Gala, com la musa de Salvador Dalí, a qui havia conegut de jove i amb qui havia compartit més d’un cafè xerrant de colors i perspectives. Una vida idíl·lica amb un rerafons enfosquit pel pas del temps.

La Gala només hi havia viscut tres estius a Cadaqués. La resta de la seva vida havia estat a casa de l’àvia materna, amb residència a Castelló, rebent visites periòdiques dels pares. Mai havia qüestionat el perquè d’aquella situació. A casa de l’àvia hi estava bé. De petita li agradava l’escola; quan era una adolescent, va viure els anys d’institut i el batxillerat amb els amics que l’acompanyaven des de primària i, ara que tenia uns dies per a preparar els exàmens dels estudis d’història de l’art que cursava a Barcelona, continuava sentint-se a gust dormint a l’habitació que l’àvia li reservava. Era la seva habitació. De qui sinó? L’avi no era més que una foto en blanc i negre d’un soldat republicà mort a la guerra sobre la tauleta de la sala d’estar i allà no hi vivia ningú més. El pare venia a sopar aquell dissabte, ella no tenia especials ganes de veure’l i l’àvia li havia donat una llista del que necessitava que comprés aquella tarda plujosa. La llista se l’havia guardada a la butxaca quan havia sortit de casa i encara no sabia què hi havia escrit. I dels núvols va caure una gota d’aigua que va anar a parar al bell mig del seu nas.

La Gala va estirar els braços enlaire i la seva esquena va cruixir. Els graons de pedra li havien encarcarat els óssos sota la pell i la humitat començava a penetrar la camisa ratllada de cotó que portava. Sentia que n’estava farta de tot. De tot i de res en concret. Era un dia com qualsevol altre de la seva vida, que era diferent de la resta i alhora, com qualsevol altra. Perquè havia de sopar amb el pare si no en tenia ganes? Per fer contenta l’àvia, que estaria satisfeta si la seva néta el veiés de tant en tant tot i que ell havia abandonat a la seva mare a mercè de la quotidianitat de la vida en solitari i la casualitat desastrosa que l’havia fet desaparèixer del mapa que ell recorria amb tanta avidesa? Necessitava allunyar-se d’aquells pensaments. La mare era morta; el pare, un pintor amb la butxaca plena que no sabia fer de pare i l’àvia, una pobra dona que no tenia la culpa de res. Començava a ploure amb més força i per la plaça només creuava algun cotxe de tant en tant. La Gala es va aixecar i es va dirigir cap a l’estació d’autobusos del carrer Santa Clara. Se n’anava a Figueres. Perquè sí.

Li agradava passejar per la ciutat quan plovia i no tenia res millor a fer. De la llista, que cada cop li pesava menys a la butxaca, ja se’n ocuparia més tard.

L’autobús, com era previsible, feia tard, però més que la paciència era la falta de pressa el que la deixava seure amb tranquil·litat en el banc de la parada, sota el porxo. Deu, quinze, vint minuts de retràs. La dona grassa de la seva esquerra duia un rellotge gegant, horrible, que es veia d’una hora lluny i cridava: mireu-me! mireu-me! Anava acompanyada d’un gos pataner amb aires de nen malcriat, de nou ric. Calculava que arribaria a Figueres cap a un quart de cinc. A la seva dreta, un home de fisonomia àrab també esperava. Movia la cama amunt i avall amb impaciència. La Gala es va preguntar si ell s’adonava de que la cama se li movia sola i delatava el seu nerviosisme. Els dies de pluja a la carretera eren així. Cues, esperes, botzinades i alguna que altra relliscada de roda. L’autobús va arribar amb mitja hora de retard, cinc minuts després de que l’home que seia al seu costat marxés amb un taxi que havia trucat amb urgència. Havia tingut sort de que el conductor de bigoti espès estigués a dos carrers i el cotxe, que en aparença era com un de particular, tret del cartellet de la part superior que deia ‘TAXI nº 56’, s’havia plantat a davant seu en tres minuts. Havia tingut sort, sí, o això creia ell. La Gala creia que la sort era relativa, com la felicitat. Si un home s’entrebancava al mig del carrer i queia sobre un bitllet de vint euros podia ser que reaccionés de dues maneres: que renegués de tal forma que una trentena de persones es giressin per mirar-lo, la ràbia l’encegués i el bitllet es tornés invisible als seus ulls o que es fregués el cul amb un incís de somriure i cara de babau i arronsés les espatlles mentre es guardava el bitllet i decidia que es permetria un capritxet. Punts de vista. Casualitats. Ironies de la vida. De poca cosa més depenia allò que la gent anomenava de forma solemne destí. Tard o d’hora aprendràs el que és l’amor fati, Gala. És un concepte difícil d’entendre per algú que no creu en el destí. El pare ho havia dit, no recordava ben bé quan. L’autobús anava ple. Era un dissabte de primavera i plovia i pel cap de moltes d’aquelles persones havia passat la genial idea d’utilitzar el transport públic en comptes del cotxe. Entre setmana, eren pocs els que s’arriscaven a escollir aquell mitjà per arribar a la feina a causa de que els seus horaris estaven sotmesos al tràfic i era evident el significat d’aquell eufemisme. La major part del temps la gent tenia pressa. La Gala no en tenia, no sabia ben bé on anava i no li preocupava arribar tard a enlloc, ni aquella tarda plujosa ni cap altre dia.

Va ser la lleu vibració d’una cançó la que va canviar sobtadament la temàtica de les seves divagacions. Va trigar uns instants a reconèixer-la. En tot el trajecte no havia sentit la ràdio i ara que el vehicle esperava que el pas de la via del tren de Figueres s’obrís per passar, amb els vidres plens de gotetes d’aigua i els rostres dels passatgers exasperats amorrats a les finestres guaitant la barrera vermella i blanca amb ràbia continguda, el solo pianístic d’Axl Rose a la cançó Estranged va cridar la seva atenció. Va tancar els ulls i va concentrar-se en escoltar per sobre del murmuri creixent. And now that you’ve been broken down, got your head out of the clouds. You’re back down on the ground and you don’t talk so loud, and you don’t walk so proud any more. And what for? Es sabia la lletra de memòria. Cada paraula, cada silenci i cada episodi purament instrumental. En Nil era un fan dels Guns N’ Roses des de ben petit, com el seu pare, i feia prop de dos anys, li havia descobert aquell grup de rock dur dels vuitanta a la Gala, que també s’hi havia aficionat. S’havien conegut a la Rambla, a Figueres, quan ell havia aturat el passeig solitari d’ella per demanar-li si li podia fer una fotografia, perquè estava fent un treball de carrer i perquè, havia afegit amb un to lleugerament diferent, li semblava molt maca. En Nil tenia la pell bruna i els ulls d’un blau intens, com dues llacunes profundes envoltades de dunes, i quan reia, a les galtes se li marcaven els clotets de l’hermosura, com l’àvia solia dir, de la simpatia, com havia sentit dir al pare, la qual cosa conferia al seu rostre un aire infantil i despreocupat. Si hagués sabut aquell dia que, mesos després, aquells bocins de cel amb què la mirava per primer cop plorarien per culpa seva, hagués dit que no a la petició del jove fotògraf.

Havia calculat bé. El rellotge de l’estació de Figueres marcava les cinc i deu. Manilles i més manilles. El món n’estava ple. Plovia a bots i barrals i, al seu voltant, gavardines grises i paraigües corrien desenfrenadament. Era dissabte, per l’amor de Déu! Va enfilar el carrer Pompeu Fabra i va travessar la plaça del Gra, el terra de la qual estava farcit de les restes de l’últim dia de mercat, molles per la pluja. Una fulla d’enciam, una bossa de plàstic mig ofegada en una bassa, un tros de paper d’embalar que taponava la reixeta del centre i no deixava escolar l’aigua acumulada. Deixalles de ciutat de segona. La Gala mirava el terra embadalida, però no el veia. Veia un dia de tardor. Un passeig pel Parc Bosc amb en Nil. Ella havia llençat un paquet de tabac buit al terra i ell l’havia recollit. No embrutis casa meva! El seu posat era seriós, el mateix que el seu rostre havia dibuixat quan havia descobert que ella s’entenia amb un altre noi, una setmana més tard. A la Gala li feia respecte. Sempre que tirava alguna cosa al terra sentia en Nil al seu costat rebufant i, encara que sabia perfectament que ell no la veia, reculava, agafava la personificació material del ressentiment d’en Nil del terra i la llençava a la paperera més propera, en una disculpa silenciosa. Què havia dit ella aquell cop? Perdona, no hi pensava. No hi pensava en que estava embrutint casa seva. No hi pensava en que ell l’estimava. Temps enrere se n’havia adonat de que pensava poc. O pensava coses que no tocaven. Amb el pas dels mesos va arribar a una conclusió: ella se l’estimava molt, en Nil, però no ho havia descobert fins que havia estat massa tard per arreglar la situació. Ell estava amb una altra i semblava que era feliç. Era una bona noia, la Carla. Aquella tarda, recordar resultava inútil i alhora, inevitable. Al cap i a la fi, estava passejant per casa seva. A la Gala li semblava estranya aquella concepció de la propietat que demostrava en Nil. El terra era seu. Ella era seva. Tot i que l’estimava, ella ho sentia molt. Ella no era de ningú o, com a mínim, no ho seria fins que no volgués. Era una noia jove i encara no havia explotat la capacitat d’estimar que guardava amb gelosia sota el pit. Era primavera i passejava sola. I que n’eren de macos els carrers de Figueres!

En un obrir i tancar d’ulls, havia deixat deixat la plaça del mercat enrere. Estava a la Rambla. Al costat d’un banc de pedra, un cilindre metàl•lic inclinat estudiadament reflectia una taca negra abstracte al terra lluent. El bigoti característic de Salvador Dalí podia veure’s si es tenia la curiositat d’esbrinar què era aquell monument. Efectes òptics. El seu pare li n’havia parlat centenars de vegades. No és curiós com ens enganyen a vegades els sentits? Només un geni és capaç de copsar la barrera que separa la realitat de la imatge en un quadre! Ella n’era conscient. A vegades el seu pare oblidava que estudiava història de l’art. La Gala no sabia ben bé si havia triat aquella carrera per vocació o per influència d’ell. El seu pare semblava més interessat en la seva filla des de que podia discutir amb ella sobre pintura. En qualsevol cas, ella havia triat aquells estudis seguint la seva voluntat. Era impossible esbrinar si les decisions que havia pres al llarg de la seva vida havien estat condicionades per opinions o arguments de terceres persones i, si aquell era el cas, allò que havia influït en ella no era més que la influència d’altres sobre els que l’havien influïda! Una cadena que arrelava massa lluny pel seu enteniment. El cas era que el que havia fet o deixat de fer ja no es podia canviar. Calia mirar endavant. Va començar a taral•lejar una cançó que havia sentit diversos cops per la ràdio. Li agradava, tot i que no en sabia el nom. Era instrumental, sense lletra, sense veu. Un violí, una guitarra, una flauta travessera i una caixa de ritmes únicament, creia ella. De petita, la seva mare solia sintonitzar una emissora petita, independent, que incloïa músiques de diferents parts del món a la seva programació. En el seu record, la Gala escoltava aquella cadena radiofònica de tant en tant. Algunes tardes, feien un programa dedicat a la música celta dels països del nord. Era una música rítmica i melodiosa, càlida, de color verd intens. Si tancava els ulls escoltant-la, podia imaginar-se fàcilment en unes roques altes, envoltades de frondosa vegetació, enfront del mar esbravat. Va continuar el seu passeig pel centre. Li venia de gust una mica d’art. L’efecte òptic de la Rambla li havia obert la gana.

El centre de Figueres solia estar ple de persones, sobretot els dissabtes a la tarda, però el cel, cada cop més fosc, rugia amb força. El primer tro va sorprendre la Gala, que pràcticament havia oblidat que s’estava deixant mullar per la pluja i s’arriscava a refredar-se, però va servir per despertar-la de les seves cavil•lacions. Va continuar el seu passeig pel carrer Sant Pere. Les botigues estaven obertes i semblava que la gent que normalment prenia el sol sota l’ombra dels arbres que cobrien els bancs laterals de la Rambla hi havia trobat un refugi. Va ser en una sabateria d’aquell mateix carrer on va conèixer l’altre. No recordava ben bé quina, ja que n’hi havia unes quantes i ella no era noia de comprar sabates. Si n’havia comprat unes havia estat per que les que tenia eren inservibles i s’hi havia vist obligada. Les havia escollides ràpidament i a la caixa havia descobert que valien dos euros més dels que duia a la cartera. Ell feia cua darrere seu i els hi havia deixat. Ella els havia acceptat i així es van conèixer. Només van sortir dos o tres cops. En principi, la seva relació era amistosa, però un bon o mal dia, la Gala no sabia ben bé com qualificar-lo, es va desbocar. En Nil no va acceptar aquell competidor desconegut i, tot i que la seva relació amb la Gala mai havia establert cap compromís, va entendre que s’havia acabat. Ella li va explicar el seu punt de vista. Era una noia jove i el salvador de sabates només era un amic amb qui havia compartit alguna cosa més enllà de la pura amistat esporàdicament. Per ella, no hi havia color. En Nil era en Nil. En qualsevol cas, tot havia acabat amb un malentès i ella va decidir que ja n’havia tingut prou de nois i que volia estar tranquil·la una bona temporada. Com deia l’àvia, la vida es llarga i si per mala sort acaba abans d’hora, tot de maldecaps que t’estalvies. Sempre ho deia rient, fent broma, i la Gala mai havia sabut ben bé com prendre-s’ho. Podia considerar-se un punt de vista pessimista o optimista? Potser era la resignació, la que parlava a través de la seva àvia. Cabòries!

Al costat de l’església de Sant Pere, els amos dels bars havien col·locat les cadires de manera que la gent entengués que, encara que deixés de ploure unes hores, només atendrien clients a l’interior. La Gala va passar de llarg, no li venia de gust prendre res, ni a dins ni sotaigua. El seu camí sense destí la va dur a la plaça Gala i Salvador Dalí. Recordava quan era petita i el pare li ensenyava la placa on podia llegir-se’n el nom. Mira! Gala, veus? Duus el nom d’aquesta plaça! Ella duia el nom d’aquella plaça. Anys després, en aquella tarda grisa de reflexió, va pensar que hagués preferit recordar la veu del pare formulant aquell record llunyà d’una altra manera. Fixa-t’hi Gala! Aquesta plaça duu el teu nom! No podia evitar observar la inscripció amb certa rancúnia. Aquella pedra rectangular li feia ombra, tot i que no feia gens de sol i físicament era impossible. Maleït el seu nom. O el nom d’aquella plaça. O el nom d’aquella dona que havia estat musa d’un geni. O el nom que el pare havia escollit per a ella. Tant li feia. Maleït record que l’emprenyava cada cop que passava per aquells carrers. Va decidir que era millor deixar-ho estar. En aquell instant, no podia fer-hi res. Va rebufar. Tot sovint ho pensava. Tant de bo la memòria fos selectiva i pogués oblidar allò que volgués o que no li fos convenient recordar. Encara que, ben mirat, les vivències passades eren allò que la convertia en la persona que era. Fins a quin punt, però? On estava el límit que separava el que era del que feia o havia fet? Qui era ella? Una simple passatgera perduda en la infinitat del temps i l’espai? Què hi feia allà? Què buscava? Què esperava trobar? Trobaria algun dia una resposta a aquelles preguntes obertes? Probablement, no. Havia llegit molt. Molts llibres escrits per persones sabies, intel·ligents, d’altres cultures i religions, de diferents classes socials, de diverses professions i incomparables punts de vista. I res. Tothom es feia les mateixes preguntes i ningú trobava una resposta definitiva. Néixer i morir en el dubte. Aquella era la sort i la desgràcia de tots els homes.

Per sort, el món estava ple de distraccions prou interessants, com l’escultura del centre de la plaça. Dalí havia transformat Figueres en un indret ple de petjades dels seus somnis i idees extravagants, en un oasi surrealista envoltat de camps llaurats. En un diamant tallat per mans minucioses enmig d’un munt de pedres modelades únicament per la natura. Aquella obra que anunciava el Teatre Museu Dalí era una estranya barreja de conceptes. Un observador profà podia reconèixer el tronc d’un arbre mig podrit, un relleu que representava uns quants homes mirant en la mateixa direcció, una figura en forma de maniquí amb un coll adornat per una peça de roba pròpia de l’època de Cervantes i dos rostres d’homes d’il·lustres, un d’ells, el de Francesc Pujols. A l’escultura també hi havia una placa de pedra amb una inscripció. El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. La Gala ja havia trobat una nova distracció. En aquella plaça hi havia més escultures. Sempre li havia cridat molt l’atenció el fet de que tres d’elles fossin exactament iguals. Sobre unes quantes rodes de tractor col·locades en forma de columna, un home esculpit en pedra jeia en expressió pensativa, concentrat i amb les celles arrufades en un gest característic dels retrats de filòsofs, científics i altres pensadors. Més inscripcions. Quin pintor li agrada més? Bona pregunta. Enfront del pare, la Gala sempre defensava els impressionistes, tot i que creia que cada estil i autor mereixia ser admirat per un aspecte o altre. Ell, com no, defensava a mort el surrealisme com el moviment més sublim de la pintura de tots els temps. Sense la Gala i en Dalí jo no seria aquí. La Gala va aixecar una cella escèptica. Va sentir que probablement ella tampoc seria allà de no ser per un seguit de circumstàncies difuses. Va aixecar la vista més enllà de l’home pensant i va observar les formacions de núvols que s’alçaven fora del seu abast, en aquell fons negre i tenebrós en què s’havia convertit el cel turquesa del dia abans. Va tancar els ulls i va intentar oblidar que el seu cap solia funcionar com un ordinador enfeinat de processador potent. La pluja colpejava suaument les seves parpelles, tot el seu rostre i les seves espatlles. El seu pit vibrava amb cada nou tro que estremia i reforçava l’ambient tempestuós. Els seus braços queien morts a banda i banda del seu cos. I la Gala, ja no era la Gala. O, com a mínim, la Gala ja no existia com a ésser racional.

El seu cos escoltava i es mantenia atent a cada estímul que experimentava. La tempesta, va pensar, era en sí una obra d’art sublim. La natura era el més admirable autor que mai coneixeria l’home. La natura. I no cap déu que uns quants necessitats de destí poguessin inventar i adorar com si hagués existit des del principi dels temps. La Gala va somriure, encara amb els ulls aclucats. Va tornar a fer funcionar el cervell un instant quan va decidir que aquell moment se’l guardaria molt endins, ben protegit de les urpes dels mals records que esgarrapaven tota la resta d’experiències que havia viscut fins llavors. Sota la pluja, el cel, la plaça i el món eren seus. Gala era ella. I ho podia tot. Estava disposada a lluitar contra aquell dubte irresoluble que empenyia els homes cap a la tomba. Somiava que volava, fins que algú la va despertar.

– Perdoni? Es troba bé?

La Gala va tornar de les altures i va obrir els ulls per descobrir la forma de la boca que havia pronunciat aquelles paraules. Llavis rosats i carnosos. Alguna dent lleugerament mal col·locada, però una dentadura més que acceptable.

– Es troba bé?

Devia tenir la seva edat i duia un mocador lligat al cap que a penes evitava que els cabells se li mullessin. Estava xop i la mirava d’una manera estranya, com si valorés si era muda o no sabia parlar. A la Gala li va semblar una expressió graciosa.

– Estic bé, gràcies.

La confusió d’ell va esvair-se ràpidament, però la curiositat va romandre.

– És que… Bé, fa estona que et miro i semblava que et passés alguna cosa. No et movies i tenies els ulls tancats i… No ho sé.
– Feia estona que la mirava?
– Estic bé. Millor que mai! Gràcies per preocupar-te -va repetir ella somrient.
– Res, home, res… Mm… Et puc fer una pregunta?

La Gala va pensar-s’ho. Què volia aquell noi? Era normal fins a cert punt que s’interessés pel benestar físic, o mental, d’algú que li semblava que actuava de forma estranya pel carrer, però no n’havia tingut prou amb un estic bé? No havia pres una decisió ferma, quan va tornar a parlar.

– Doncs… Em sembla que ja me l’has feta, la pregunta.

Ell no ho va entendre en un primer moment, però després d’uns segons va reaccionar.

– Ho sento, no et volia molestar… Ja me’n vaig. -va anunciar com a disculpa, sense perdre el to amable.

La Gala va riure.
– Tranquil. Digues.

Els llavis rosats van intensificar el seu somriure, que havia perdut força amb la frase ambigua de la Gala.

– M’ha semblat curiosa la teva, com ho diria… En fi, m’ha deixat ben encuriosit amb les teves voltes per la plaça i de cop t’has parat com si haguessis descobert alguna cosa… Què pensaves tan concentrada?

La Gala el va repassar de dalt a baix amb la mirada. Ulls color mel. Pell molt pàl•lida, quasi transparent. O potser era la llum emboirada que feia aquell efecte sobre el seu rostre.

– Res. Absolutament res. La pluja no es pensa.

El noi sense nom va assentir amb el cap lentament indicant que ho entenia.
– Que tinguis sort, Gala!

La Gala va trigar pocs segons a reaccionar a aquell estímul neural en que s’havia convertit el so del seu nom pronunciat per un desconegut que no coneixia de res. La rèplica, però, no va ser una resposta oral, sinó una ganyota de sorpresa que devia semblar força exagerada al noi del ulls clars. O potser no tant. Ell va fer un gest amb el cap indicant la placa on deia plaça Gala i Salvador Dalí.

– És que em dic Salvador. Bé, en realitat no. Els meus amics em diuen Salva. Salvador és massa llarg pel meu gust, m’agraden els noms curtets.

L’últim somriure del ja no desconegut va ser el més sincer. Va aixecar la mà dreta per acomiadar-se, va girar-se i va començar a caminar cap a les escales que duien al carrer de la Jonquera, passant pel costat d’una de les tres escultures de l’home pensant.

La Gala va comptar els passos que trigava a desaparèixer del seu camp de visió. Es va fixar en que duia un violí ben protegit per una funda negra. Quaranta passes. Potser algun dia el tornaria a veure.

– Adéu Salvador.

La Gala va sacsejar el cap amb força. No hi creia en el destí, només en la sort i la coincidència, però aquella escena potser era un bon argument en contra de les seves teories. Va inhalar l’aire humit del seu voltant amb força i el va deixar anar a poc a poc. Aquella coincidència tan curiosa que acabava de viure mereixia un lloc al costat del record de les hores plujoses que acabava de tancar amb clau en el més profund de la seva memòria.

– Perdó. Salva -va corregir-se en veu alta.

Ell ja no era allà per dir quelcom, però el campanar de l’església de Sant Pere es va fer sentir per sobre de la greu simfonia que orquestrava aquella tarda una força embogida pel ball dels núvols negres. Les vuit. Hora de tornar a la realitat.

La Gala estava contenta. En aixecar-se aquell matí, res l’havia avisat de que viuria una experiència de valor estètic, com en deia ella. Va riure sola recordant l’expressió trista dels apòstols de la basílica de Castelló d’Empúries. Li havia semblat tan tràgica!

Va reprendre el seu camí, de volta a la Rambla, per on havia de passar per dirigir-se a l’estació d’autobusos. L’últim viatge de tornada era a les vuit i quart. Va haver de córrer l’últim tram i de poc que no rellisca amb una d’aquelles bosses blanques de plàstic que encara ningú havia recollit del terra de la plaça del Gra. La reixeta ja estava completament embussada i l’acumulació d’aigua havia acabat formant una bassa considerable sobre les lloses de pedra polida. Va arribar molt justa a l’estació. El conductor de l’autobús ja havia engegat el motor de l’autobús i estava col·locant a lloc el retrovisor. La porta encara estava oberta i la Gala va ser l’última en pujar. Va seure en un dels pocs llocs buits que quedaven, al costat d’una dona gran que somiquejava i no va poder resistir-se a dibuixar un cercle a la finestra entelada amb el dit. De petita, el pare sempre li deia que abans d’embrutir els vidres, agafés un llapis i dibuixés en un paper. El telèfon mòbil va començar a vibrar a la seva butxaca. Ja ni recordava que l’hi portava. Quan va veure el nom de qui trucava fent pampallugues a la pantalla va adonar-se’n que havia oblidat alguna cosa més aquella tarda. Un encàrrec de l’àvia. Va despenjar alhora que es colpejava el front amb la mà esquerra. Gala, descuidada!

– Si…?

Evidentment, l’àvia trucava per assegurar-se de que havia pogut comprar tot el que li havia escrit a la llista i estaria a Castelló aviat, abans de que el pare arribés per sopar.

– Gala, reina! On t’havies ficat amb aquesta pluja? He vist que t’havies deixat l’abric a sobre del llit de l’habitació… Ai Déu! Aquests joves d’avui dia us penseu que esteu a prova de refredats!
– Àvia no he estat voltant, he estat a cobert, tranquil·la.

Una mentida piadosa per evitar el neguit a l’àvia no feia cap mal.

– Bé, bé… Doncs millor, millor! Què et deia…? A sí, això. Que el teu pare ha trucat, que com que veia que plovia molt s’ha estimat més quedar-se a casa i que vindrà demà o demà passat, que ja ens dirà el què quan ho sàpiga segur… Quan arribis si vols et faig la sopa de ceba igualment, que sé que t’agrada! I ja que has anat a comprar…
– No, no… Un ou ferrat m’està bé, àvia. Ja la farem juntes quan vingui el pare, la sopa! Ja estic venint amb l’últim autobús. En poc més d’un quartet d’hora em tens a casa.
– D’acord, d’acord. Doncs fins ara, reina!
– Fins ara!

La Gala va penjar i va recolzar el cap en el seient. Havia anat de poc. Havia oblidat completament que havia sortit de casa amb la missió de comprar el que li faltava a l’àvia per fer el sopar.

– La pluja. La pluja que em distreu -va dir per ella mateixa a mitja veu.

La dona del seu costat va baixar a Vilatenim, la primera parada. La Gala va aclucar els ulls, un cop més, i va començar a xiular una d’aquelles cançons verdes i humides que li recordaven els temps en que la seva mare vivia. I novament, va succeir allò inesperat, imprevisible. Algú va seure al ser costat.

– Tradicional irlandesa, oi?

Aquella veu…? En obrir els ulls, el primer que va veure va ser una funda de violí, buida, i un mocador conegut. En Salva, com havia deduït en veure l’instrument a la tarda, era violinista. La Gala va somriure i el violí va començar a fer sonar una melodia plujosa, com l’indret del qual provenia. Mai se sap quan tornarà a ploure. Amor fati havia dit el pare…?

2n Premi de Narrativa Sant Narcís 2008 -fins a 17 anys-, dotat amb 250 €, a l’obra Hores de pluja, de la que n’és autora Sara López Nieto^© (Abril), d’Empuriabrava (Castelló d’Empúries – Alt Empordà) i estudiant