Benvinguts conciutadans/conciutadanes,

Aquest any m’ha tocat a mi fer de pregoner, però no patiu, ben aviat us tocarà a tots i totes. Aquí no hi ha ningú més important que l’altre, el barri de Santa Eugènia el formem tots i cadascú dels que hi vivim, treballem i somiem. Tothom, d’una manera o una altra i en la mida que li és possible, aporta el seu granet de sorra.

I és que aquest nostre barri en un temps passat va ser poble, un petit poble del Gironès, amb la seva identitat i la seva gent, els seus carrers, la seva plaça, la seva església, el seu ajuntament, les seves escoles, les seves botigues, les seves indústries, els seus conreus…

Al pas dels anys, com tots sabem, va ser annexionat a la ciutat de Girona i es va convertir en un barri; un barri de les afores, un barri camí de Salt, obert al Pla i als camps abundants, rics i pròspers, que en poc temps es van anar transformant en una de les zones dels grans eixamples de la ciutat; Girona, que de mica en mica s’ofegava en els seus quatre rius i necessitava espais per a créixer i expandir-se, va trobar en el nostre barri el lloc ideal.

Així generacions de joves gironins i gironines van venir per formar noves llars a Santa Eugènia de Ter, i el barri es va anar fent gran. Poc després, gent de fora, gent d’altres països, gent d’altres cultures, gent de mar enllà, cercant una vida nova i un futur més afalagador, també van trobar el seu lloc al nostre barri, i el barri es va anar fent més i més gran.

I en fer-se gran i més gran, tan ràpidament, va perdre els seus referents, la seva identitat, la seva forma de ser, de fer i de pensar; passant a formar part d’una gran urbs voràgine que tendeix a empassar-se tot el que l’envolta, convertint aquesta contrada en una mena de ciutat dormitori.

Però el nostre barri, Santa Eugènia, està format per tot d’homes i dones, nois i noies, nens i nenes… que viuen, treballen, pensen, somriuen, pateixen, somien… Gent amb el cap ple d’esperances, d’il·lusions i de futurs. Gent amb projectes, amb ganes, amb afanys, amb forces i ànims per caure i tornar-se a aixecar, i lluitar un cop més per un món millor i una utopia que, un dia o altre, arribi a fer-se realitat. Gent que estima i vol ser estimada. Gent amb l’esperit obert per aprendre, per oferir i per compartir.

Santa Eugènia és ara una gran cruïlla de camins vinguts d’arreu; la identitat del nostre barri és la identitat de la nostra gent que busca i cerca uns trets comuns, uns punts de referència en què identificar-se, unes coordenades de situació que els faci sentir l’orgull de ser qui són i de ser com són.

Potser per tot això m’afegeixo a tots aquells que reivindiquen el Pont, el maleït Pont del Dimoni, que pensaran alguns, el vell Pont del Dimoni, que afegiran uns altres; un Pont que, talment com aquell riu que ens feien estudiar als llibres de geografia, apareix i desapareix, un dia troben les seves pedres numerades i ordenades al Cementiri, un altre dia desapareixen i ningú no sap on poden haver anat, un altre dia apareixen de nou en uns magatzems municipal…

Diu una llegenda que a cada banda de l’arc de sant Martí, que és com un pont de colors pintat al cel, es troba la banya de l’abundància, una mena de tresor de la fortuna, la solució a tots els mals de la crisi del món mundial.

No sabem si el nostre Pont el van construir anant a la recerca de la fortuna, que podia representar el nostre llogarret i la nostra gent, o si el mateix Pont va ser la gran fortuna per unir dos pobles separats per un riu. Potser el van desmuntar cercant un tresor a sota de les seves pedrotes o al fons de les seves aigües.

Però, el que sí és clar, és que el nostre Pont ha de ser i ha de representar una via oberta de comunicació i diàleg, una unió de cultures i pobles, un pas de connexió entre generacions, un pont de llum, de colors i de cançons, una encaixada d’homes i dones per sumar, lluitar i viure millor, un referent clar d’intercanvi i enriquiment en valors humans, una porta a l’esperança i al futur, un camí d’amistat i estima, un punt de trobada de somiadors i cultivadors de rialles, un centre gastronòmic de la il·lusió, un plànol enjardinat i ben detallat de la vida, una drecera màgica d’encuriosiment i motivació per l’aprenentatge de noves visions del món.

El nostre Pont ha de ser la columna vertebral que articula la vida representada en els nens i nenes que amb els seus jocs, els seus crits i els seus somriures, il·luminen el dia a dia dels nostres carrers…

En els adolescents que amb lluita continua, en una etapa fantàstica i alhora difícil, incompresos, es busquen a sí mateixos, plens de contradiccions, per descobrir qui són, que fan, cap a on volen anar i així reafirmar la seva personalitat, fent-se un lloc en aquest món de constants canvis…

En els joves, amb la sang que els bull, llençats al futur, amb l’esforç i el treball per a fer realitat uns somnis i tirar endavant un camí compartit amb una família que vol créixer i florir…

En els adults plens d’experiències i serenor, que arrosseguen un llast carregat d’anys a pas ferm i constant, conscients de que en ells es concentra l’ahir, l’avui i el demà i són la balança que manté l’equilibri del moment…

En els avis i àvies, la gent gran, font de saviesa i riquesa d’esperit, que acumulen la història del temps viscut i són mirall d’esperança.

Aquest és el Pont que tots demanem i volem, i el volem carregat amb tot això, perquè és el nostre Pont, ens sentim identificat, formem part d’ell i volem que sigui el nostre referent a l’hora de parlar de símbols d’identitat.

«Aixequem un pont» [cançó]

Aixequem un pont
un pont de somriures
un pont d’esperances
un pont d’il·lusions.

Aixequem un pont
un pont de colors
un pont de futur
un pont d’un món nou.

(1) Un pont de cultures
on podem aprendre
i ensenyar experiències
de tots i a tothom.

(2) Un pont ple de vida
obert a projectes
unint pensaments
i generacions.

(3) Un pont de tresors
a cada costat
camins de diàleg
de pau i amistat.

Així és el nostre barri, la nostra gent, el nostre pensament, la nostra vida, la nostra identitat. Gràcies a tots i totes. Bona festa a tothom i sigueu feliços repartint somriures de tot cor.

Àngel Daban és veí eugenial, cantant, animainador i bufador de somnis

Àngel Daban fa vint-i-cinc anys que viu a Santa Eugènia, sempre al carrer Puigmal, on han nascut els seus fill i filla. De fet, Daban, de petit ja havia viscut a la carretera Santa Eugènia, al veïnat de la Rodona. Ha estat implicat a les AMPA del sector. En primer lloc, a l’AMPA del Montfalgars des del 1988 al 1996, els darrers quatre anys com a president de l’Assocaició de Mares i Pares dels Alumnes. Després va passar a ser de l’AMPA de l’IES Santa Eugènia del 1996 al 2002. Participant de l’arrencada de l’Institut com a IES Santa Eugènia i de la fusió entre el que era l’aulari embrionari de l’Institut, anomenat aleshores Dalmau Carles, i el centre de Formació Professional Sant Narcís. També va compondre una cançó, El barco pirata, tot recordant el nostre vaixell de la plaça del Barco. És un bufadors de somnis, recol·lector d’il·lusions, jardiner d’esperances, col·leccionista de somriures i petons… Fins al 2000 ha dirigit i presentat a l’emissora Onagirona FM un programa de contes i llegendes, La butxaca del gegant. Forma part del col·lectiu AMAPEI (Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils), des de la seva fundació. L’any 2001 va rebre el premi de Normalització Lingüística atorgat per l’ADAC-Òmnium Cultural en votació popular. Al 2004 va rebre el premi honorífic d’UNICEF a la Solidaritat.