Avui que tant es parla sobre immigració, persones com les que, recent arribats a la ciutat, vam anar a viure a la muntanya de Montjuïc entre els anys 50 i 70 del segle passat podem aportar la nostra visió. Vam viure sense renunciar a les arrels, però respectant i estimant als qui ens van acollir. No vam esperar que ens ho donessin tot o ens subvencionessin; vam procurar contribuir, amb el propi esforç i treball, a millorar la nostra situació i la societat en què vam viure. Tota aquesta generació ha vist com els seus fills i néts s’han integrat plenament en aquesta terra de Catalunya, i han vist conviure, en la seva pròpia família, dues cultures i llengües unides per uns mateixos sentiments. Els treballs i sacrificis d’aquells anys son incomptables, i només les persones fortes i amb il·lusió per un futur millor pogueren suportar-los. Mil anècdotes poden servir per il·lustrar tots aquests anys i l’experiència que vam viure.

De les tres mil persones que vam arribar a viure a Montjuic, hi havia algun jugador de cartes, algun gandul i, fins i tot, algun confident de la policia; però la majoria eren treballadors responsables. Hi havia paletes, pintors, fusters, guixaires, electricistes, cambrers i treballadors de fàbriques com la Grober, Coma-cros, Torras o Nestlé. I, també, sindicalistes. Sindicalistes d’obra o fàbrica, diferents d’aquests sindicalistes d’ara, la majoria alliberats que fan el sindicalisme des del despatx. Curiosament, sembla que no sorgí cap polític (i no perquè els polítics no siguin treballadors, que hi ha de tot).

Els meus pares van arribar al castell de Montjuïc a l’any 1958, procedents de Cadiar (Granada), amb tres fills (i, més tard, quatre més que van néixer aquí). Quan vam arribar ens van acollir els nostres avis a la seva barraca durant uns mesos, fins que els pares van poder comprar una barraca pròpia. Al cap d’uns anys més en van adquirir una de millor i més gran, amb un corral on teníem conills, pollastres i gallines, i un hort d’on ho collíem tot (patates, faves, mongetes, tomates, pebrots, albergínies i carbassons). L’aigua per regar l’hort la recollíem de la pluja, amb una cisterna ben grossa, que la mare aprofitava per rentar la roba. Abans que ens arribés la cisterna, que fou un gran avenç, s’anava a rentar la roba al Galligans, o al Pont de la Barca, al Ter. L’aigua per beure la duien de la Font del Bisbe de Sant Daniel, i part dels queviures, de la botiga de la Balbina. Era bonic veure com la mainada ajudava a pujar l’aigua amb garrafes. Recordo que la meva primera garrafa era de quatre litres, fins que al cap d’un temps vaig provar d’agafar-ne una de vuit (la mare em preguntava per què l’agafava tan grossa. Per estalviar-me un viatge, deia jo).

El meu poble sempre ha estat Montjuïc, i en recordo tantes i tantes coses… Com quan una dona em va baixar a coll a l’Hospital de Santa Caterina perquè m’havia fet un trau al genoll amb un vidre del terrat del corral. O quan baixava fins al seminari a portar roba al meu germà. També recordo que els seminaristes pujaven al castell i jugàvem junts. Entre nosaltres, ens divertíem jugant a güitos, caniques, cana i boli, palo-mato o a churro, medimanga y mangotero. I quan, per Nadal, anàvem de casa en casa, cantant nadales perquè ens donessin alguna rosca o galetes. També recordo el Col·legi de Montjuïc, quan els mestres ens ensenyaven a jugar a escacs. I, per acabar aquest article, rememoro la Vall de Sant Daniel, sense variant, tan verda a la primavera. Que a prop, i que lluny, que era Girona de Montjuïc, a vegades. [ContraCorrent]

Salvador Llorente és membre de l’Assoc. d’Amics del Castell de Montjuïc i veí de Santa Eugènia