Ja és la quarta vegada que fem un article sobre l’escriptor i publicista Quim Torra, creador del terme “gironista”, fruit de la seva passió historicoerudita, així com cronista informal de la vida popular gironina. La primera va ser sobre el seu llibre Girona encisa; la segona, la divertida sàtira futbolística Històries de la Immortal; la tercera un recolzament sobre la injusta sentència de ser acusat d’un fals plagi d’una idea en comú d’escriure el ja citat llibre; i ara ve la quarta que són les 37 Cròniques irreverents publicades en el diari digital www.eldimoni.com de Santa Eugènia de Ter. Ara, esperem d’aquí a uns mesos podem llegir i escriure sobre un futur llibre de Memòries d’un gironí desencisat, que explica els seus orígens familiars, d’uns comerciants gironins, majoristes de fruites que tot i que en Quim volia seguir estudiant, les circumstàncies el varen obligar a seguir el negoci. Ell era un apassionat per la ràdio, la música, la literatura i sobretot per la història de Girona. I a pesar del treball trobava temps per fer sortides, per enregistrar en cine o vídeo imatges de totes les comarques gironines, fins a arribar a representar a Espanya en un festival de vídeo amateur. D’això han passat 30 anys, en fa deu que ha escrit centenars de guions radiofònics difosos a tres emissores de la ciutat.

Ara passarem a comentar algunes de les seves 37 magnífiques i corrosives Cròniques irreverents, que pel seu realisme i ironia crítica superen els vells cronistes gironins com els mossens Bolós -Gerión- i Marquès, i sobretot els seus exmestres Mirambell i Aragó. I s’apropa per la seva lucidesa a figures tan destacades com Enric Marquès, Jordi Vilamitjana i Albert Soler.

Comencem amb una mena de “textual” dels seus articles. De fanals i rates és com la seva nova declaració de principis del nou “gironisme” llibertari d’en Quim: “Em presento. Em dic o em diuen, Quim Torra. Ja sé que n’hi ha un altre però ell fa menys anys que està en aquesta “vall de llàgrimes” per més llibres i edicions que tregui, jo sóc més “veterano” en edat. Professo l’altruisme en alguna que altra revista ciutadana i la meva veu s’escolta a través de les ones hertzianes fa nou anys ininterromputs. Pels micròfons he divulgat, crec honestament, el mot “gironisme”, o sigui: ha estat el meu fil conductor. Però ara m’adono que jo estic canviant. I ho faig tot solet. D’aquell Quim Torra tan conservador i dòcil estic convertint-me en un anarquista i radical”.

La desaparició del fanal de la plaça del Vi: “Des de setembre de 2003 vaig reivindicar en cartes i en intervencions a la ràdio el seu desmantellament. Més que res, perquè trencava l’harmonia de la plaça, era un “atemptat” a l’estètica, a banda de molest i il·legal al Barri Vell; molts ciutadans varen batejar com “la dutxa”. Ara ja és passat”.

Una altra de les dèries polítiques d’en Quim és la democràcia directa i el vot en blanc: “Mira per on, estic molt content del resultat de l’agrupació Escons en Blanc: 5.000 gironins els hem votat! I segurament, hi ha molta més gent que ho hauria fet, però ignorava la seva participació. I és que, juntament amb els nois del 15-M, demanem que hi hagin en aquesta “democràcia”, llistes obertes. Ah, després jo també creuria en el sistema”.

I ara que vénen les festes consumistes, recordem el titular del 24 de desembre, 10 minuts de silenci per sentir el Nadal: “Part del text que es va llegir l’any passat el dia de la trobada anyal va ser el següent: “Ja és Nadal. Com cada any, tots i totes fem nostre el desig d’un món millor, però per una altra banda consumim. No ens adonem que, potser, de tot el que comprem només una petita part ens farà servei. Acabem amb aquesta hipocresia d’una vegada. Reivindiquem tots junts el veritable sentit de Nadal”. I mentre dura l’acte, passen per la Rambla gent, molta gent, carregada amb paquets. No es paren, aquest no! I molts anys s’ha vist passar de llarg a polítics, a alguns capellans, a monges. Tot aquest personal tampoc s’han quedat a resar o restar en silenci deu tristos minuts. És que no s’han motivat! Jo sí ho estic!”.

En Quim, des de fa deu anys, tenia com a “dia més feliç de l’any” el 23 d’abril. Per què? Podia regalar, repeteixo regalar, a tothom qui s’acostava a la Rambla, els llibrets amb contingut fotogràfic, homenatjant diversos fotògrafs, com el que ell va intitular: El fotògraf dels diumenges, Martí Massafont.

Hi ha una crònica, Un gol a l’Ajuntament de la Immortal: conté vuitanta-vuit fotografies de tot tipus, religioses, polítiques i de la climatologia de la ciutat, des de nevades a les llavors clàssiques inundacions. Pràcticament totes dels anys 40, 50 i 60.

Per gust i per interès voldríem comentar totes les 37 cròniques de l’amic Quim, però ens manca espai. Volem acabar amb dues de transcendentals per la seva vida intel·lectual i moral. La primera no creure en la justícia. És fotut no ser insolvent: “Acabo de fer un pagament a un compte del Jutjat Mercantil. L’import, 9.500 € (nou mil cinc-cents euros). Fa anys, el qui us escriu, va estar demandat per un personatge gironí de “cuyo nombre no quiero acordarme”, al·legant que jo havia “copiat” un llibre seu, sobre la Girona vella. Llibre inexistent. La part demandada podia optar a rescabalar-se fruint d’uns eurets sense haver fet res de res. Al·legació a l’Audiència. El seu President va donar la raó de nou al demandant per “danys morals”. Un servidor hauria de pagar la dita quantitat”.

I com a traca final de l’esperit desmitificador del nou Quim Torra ens ha entusiasmat la crònica En defensa pròpia: al Cèsar, el que és del Cèsar: “Fa pocs dies, els de ComGirona, l’emissora de ràdio gironina on col·laboro, em varen demanar de posar veu a Rafal Masó i Valentí, l’insigne arquitecte. Jo m’hi vaig sotmetre amb molt de gust. Vaig anar repassant la guia, que per cert no disposava a la meva biblioteca i quedo de tots els colors en arribar a la pàgina 42, on es pot llegir: “Mercè Huerta a la galeria de la Casa Masó. 1987. Fotografia de Narcís-Jordi Aragó”. El retrat és obra meva. Va ser fet a la dona de Narcís-Jordi, la Mercè, el dia 15·02·1987, en una de les visites que feia amb la meva família. Ho puc acreditar amb el seu corresponent negatiu i amb la pàgina de l’àlbum familiar d’aquell dia que il·lustra aquesta crònica. De “plagiador” a mi se m’ha tractat. M’he defensat, no ha servit de res, mostrant les acreditacions que vulgueu, davant la Justicia d’aquest país. Tot per una simple idea em ric de la meva sort, sí, me’n ric: ja, ja, ja. He passat pàgina d’un trist “afer”, que el que és ara “plagiador” sap molt bé, massa, per cert”. [Diari de Girona]