Fins que aquest estiu varen començar els enfrontaments entre els principals partits palestins, a l’entrada de la ciutat d’Hebron hi havia un mural immens que posava Benvinguts a la ciutat de Hamas.

Feia molts anys que hi era i ningú, ni tan sols les forces armades israelianes havien gosat tocar-lo. Són un bon grapat les ciutats palestines, a Gaza i a Cisjordania governades per Hamas. Després del cop d’estat contra el govern legítim del president Haniye i la reacció de Hamas a la franja de Gaza contra les famílies mafioses i les forces paramilitars de Mohamed Dahlan, les milícies de Fatah varen treure el mural. A les eleccions, Hamas va arrasar, guanyant els nou diputats locals i els set de les llistes generals al parlament.

Estem entrant en una nova època -ens diu en l’Adly, un home de 30 anys responsable d’IPYL.ORG-, bona o dolenta, ja ho veurem, però molt més conservadora. Hebron és la ciutat que resta més al sud de Cisjordania. Té universitat -islàmica, és clar- amb professors d’Al Azhar, la universitat cairota feu dels integristes Germans Musulmans d’Egipte.

A Hebron les milícies palestines no es barallen entre si, són les grans famílies, les que controlen la ciutat. La ciutat està organitzada en regim tribal, la gent no confia en la llei de l’estat. L’autoritat està en mans dels patriarques, gent inculta, sense coneixements. Imposen normes irracionals, matrimonis molt joves, poligàmia, crims d’honor i maten a les dones per sospites d’adulteri. Tenen les mans lliures per fer el que vulguin -es lamenta l’Adly d’esquena a la finestra que dona a la mesquita dels patriarques-. És per això que les milícies no es barallen. Tenen por del poder de les famílies. Aquí hi ha la Mesquita d’Abraham, el pare de les tres religions monoteistes, lloc de culte per a musulmans i jueus.

El nostre amic argumenta: – Hamas va guanyar perquè Fatah és corrupte. Els acords d’Oslo han deixat als palestins sense terres, sense feina, els ha convertit en pobres que tenen de mendicar menjar. Arafat els hi va convertir quan va acceptar el programa d’aliments de les Nacions Unides. S’han de cremar els camions de l’ONU, recuperar la dignitat… El nostre amic s’embala. Comença a despotricar d’Arafat i Abu Mazen. Té raó darrere els seus ulls humits. Crida i gesticula: – Hem de recuperar la dignitat. La vergonya s’estén per Palestina mentre els partits es barallen. La solució és una, totes les armes han de servir per lluitar contra l’ocupació israeliana.

Les botigues tancades exhibeixen estrelles de David

Sortim als carrers d’Hebron. Ens acompanya la Carmen, una sevillana que ha arribat a la ciutat fa tres setmanes per col·laborar durant tres mesos amb l’ONG de l’Adly. Ara és la nostra guia. Abans, des del terrat ens ha ensenyat les quatre torres de control que els soldats tenen al voltant de la ciutat vella. Hebron té, malauradament, una característica que la fa diferent de totes les altres ciutats palestines: els colons israelians, uns quatre-cents, estan instal·lats al centre de la ciutat des de fa anys, i uns quatre mil soldats els protegeixen. La presència dels soldats és constant a la ciutat vella. Armats i amb cascos de combat, patrullen els carrerons del mercat, te’ls trobes de sobte en una cantonada. Caminen en patrulles de sis, en fila india, un darrere l’altre, per no donar angle de tir als seus invisibles contrincants. Molts carrers estan buits. Tots els que es dirigeixen a la zona ocupada pels colons. Les botigues tancades per l’exèrcit exhibeixen estrelles de David pintades a les seves portes, es fa impossible no recordar les botigues que els nazis pintaven a les cases dels jueus als guetos d’Alemanya i Polònia. Ara són els sionistes que marquen amb els mateixos signes als seus enemics. Ara els botxins són els sionistes en comptes dels nazis i les víctimes dels pogroms els palestins, en comptes dels jueus. La paradoxa a Hebron es revela clarament: els descendents de les víctimes ara són els botxins.

La Mesquita d’Abraham es va fer tristament famosa quan el colon ultraortodox Goldstein, un jueu americà vingut del Bronx, va disparar contra els musulmans que resaven ajupits entre les columnes del temple. Diuen que va llençar granades i va buidar com a mínim tres carregadors. Ningú no li va prohibir l’entrada armat com anava, a l’interior del recinte. Varen ser els joves palestins que el van desarmar i matar-lo a cops. Els soldats varen obrir foc contra els nois que varen reaccionar contra ell. En total va matar unes trenta persones. L’exèrcit, dinou més. La seva tomba és -ara- un lloc de peregrinació. Jueus de tot el món la visiten per rendir-li homenatge.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 24 :: Ens en anem a Gaza!
:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 22 :: Wadi Fukin, un poble entre dos murs