Judit Arroyo: El dietari gironí pensa avui retre homenatge a la pintora i escultora Emília Xargay, va néixer a Sarrià de Ter el 1927 i va morir a l’Escala el 28 de desembre de 2002. En Quim Torra ens parlarà de facetes seves i d’alguna de desconeguda.

Quim Torra: Per iniciar aquest nostre homenatge, i coincidint amb l’any Dalí, ella que era fervent entusiasta de l’obra daliniana. L’escoltarem parlant de Salvador Dalí, aquest és el document sonor de l’Emília.

[Pep Blanch: Veu d’Emília des de «s’ha de dir (…)»
fins «… molt bé, important.»]

Judit: Podríem traçar, ràpidament, una biografia d’Emília Xargay?

Quim: Ho intentarem, seran unes pinzellades. Direm d’entrada que es va iniciar, des de molt jove, en el món de l’art, assistint a les classes del pintor barceloní, establert a Girona, Joan Orihuel.

Judit: La seva primera exposició quan va tenir lloc?

Quim: Era el 1944, i a Girona, a la Biblioteca Municipal. I ja al 1950, juntament amb Joaquim Casellas i Enric Marquès [del que també farem un Dietari]. Ells tres varen exposar a Barcelona, de la mà d’Àngel Marsà.

Judit: Emília Xargay ha estat premiada al llarg de la seva vida?

Quim: Si, ja al 1955, a la tercera Biennal Hispanoamericana, una tela seva va ser premiada, amb justícia, i podem afirmar que el seu art, ja sigui en especialitats d’esmalts o d’escultures, ha obtingut molts premis… Va fer més de quatre-centes exposicions, moltes d’elles a l’estranger.

Judit: Ara que es parla tan del Centre d’Art Contemporani, sigui a Salt o a Girona (amb això no hi entrarem), penso seria el millor lloc per acollir part de la seva extensa obra…

Quim: Els Ajuntaments de Girona i Sarrià de Ter varen signar un conveni amb Emília Xargay, en els darrers anys de la seva vida, adquirint un gran lot de la seva obra, a canvi d’una pensió vitalícia que li era imprescindible per subsistir. Tota aquesta obra comprada, emmagatzemada qui sap a on… tindrem que esperar decisions polítiques en quant a la ubicació del Centre.

Judit: Reconeixement públic a nivell municipal de Girona?

Quim: El Museu d’Història de la Ciutat va acollir una mostra, 50 Anys d’art i es va poder admirar les seves realitzacions fetes amb planxa de ferro, en especial gats, toros, peixos…

Judit: Va tenir alguna condecoració en vida?

Quim: Sí, el 17 de febrer del 1992, va rebre de la Generalitat de Catalunya la Creu de Sant Jordi.

Judit: A quins llocs públics podem admirar obra seva?

Quim: A Sarrià de Ter, a la plaça del seu nom, hi ha el Toro; a l’Aeroport Girona-Costa Brava hi ha el mural de ciment i esmalt; i a la capella de la Plaça de Toros de Santa Eugènia de Ter, alguna que altre imatge; per dir només tres llocs i tres llocs prou diferents. Ara vull descobrir una faceta que tal vegada ha passat desapercebuda, per no ser massa coneguda…

Judit: Quina es aquesta seva desconeguda faceta?

Quim: La d’script-girl, o sigui secretària de rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante

[Pep: CD Frascuelo (pasodoble de López-Juanrez). Banda Plaza Monumental]

Judit: La mítica pel·lícula del mític torero català Mario Cabré.

Quim: Si, juntament amb Ava Garner i James Mason. L’Emília va dir en una entrevista: «Jo era molt joveneta i va ser una oportunitat única de fer d’script, o sigui, dibuixar totes les seqüències, els story-boards, i a més guanyava 80 pessetes cada jornada… recordo que vaig poder passar una setmana sencera a Port de la Selva». I a Selva de Mar, a tocar el Port de la Selva, s’hi varen arribar Gala i Salvador Dalí per tal de veure una exposició seva. Escoltem a l’Emília Xargay què ens diu d’aquella dia.

[Pep: Veu d’Emília des de «recordant una anècdota (…)» fins «… un creador.»]

Quim: Deixarem per a quan li dediquem un Dietari a la pel·lícula en qüestió, per tal d’explicar vivències pròpies de l’Emília envers els famosos que va tractar durant ei rodatge.

Judit: No fa massa temps es va comentar als diaris locals la poca sensibilitat dels hereus en permetre el trossejar en poques hores uns mosaics de l’Emília Xargay…

Quim: Eren els mosaics de la façana de la Casa-estudi Xargay, i representaven un home i una dona que es saludaven dalt del balcó, era una seva intervenció artística popular a la Rodona de Santa Eugènia de Ter.

Judit: Però… aquesta obra popular… va sobreviure poc a la desaparició d’Emília Xargay!

Quim: Tant poc com cinc mesos, una vergonya. Si volem més informació la podem trobar a www.eldimoni.com. Però deixem que acabi l’espai amb dos fragments que també s’inclouen en la dita web, un és de Carme Alcalde, la qual es lamenta profundament del titular del diari que acaba de llegir…

Judit: I deu ser sobre la disputa judicial dels drets de l’herència per part dels familiars de l’escultora…

Quim: Sí, efectivament, Carme Alcalde recorda la seva amistat amb Emília, a través de tantes visites que li va fer a casa seva, present la mare de l’Emília, també pintora naif, i subratlla que «Ho recordo molt bé i ara em fa mal, perquè en aquella precarietat en la convivència de mare i filla mai no vaig veure ni la seva germana ni, molt menys, els seus nebots. Em fa mal, perquè la vaig estimar molt, aquella generosa Emília Xargay que regalava les seves escultures i les seves ceràmiques a tort i a dret…»

Judit: Has llegit del Diari de Girona, ara toca a la Revista de Girona…

Quim: I és Manel Mesquita qui es plany amb l’article El darrer cafè amb la Xargay, tot dient que prenent cafè a la cafeteria de davant per davant dels mosaics de la Rodona «eren el primer despertar als colors per als clients d’aquella hora. Per als veïns i veïnes del veïnat eugenienc de la Rodona, ja res no tornarà a ser igual… Aquell impacte visual a l’abast de tothom, impossible d’ubicar en el tancat d’un museu, no molestava ningú… De res no va servir que la policia municipal aconseguís paralitzar l’obra (…) Res no va servir de res!»

[Pep: CD Luis Cobos. Alazanes blancos (fons musical)]

El dietari gironí de Quim Torra,
s’emet tots els dimarts, de 13.15h a 13.30h, a la sintonia de OnaGirona [95.1 FM]