L’esport va centrar tota l’atenció al barri de Sant Narcís. No. No es tractava de l’expectació que podia generar el desenllaç del Roland Garros amb Rafa Nadal ni del resultat del gran premi de motociclisme.

L’expectació la generava una competició molt més nostrada. I no era un enfrontament qualsevol; es tractava ni més ni menys que de la final del campionat del món de bèlit, un joc de carrer molt popular als anys 70 i 80 del segle XX i que el barri de Sant Narcís ha volgut recuperar per integrar-lo dins els actes de la Festa Major.

	El bèlit i la cana FOTO: J. VALEROS

La dinàmica del joc consisteix a picar tan lluny com sigui possible el bèlit, un tros de fusta acabat amb punxa per cada costat. La tècnica no és senzilla. Cal picar amb la cana (nom amb què es denomina la pala) un dels extrems del bèlit perquè s’aixequi verticalment i faciliti així el cop. Cada participant té tres oportunitats per allunyar el bèlit del punt de sortida. Després, l’equip atacant calcula la distància que hi ha i l’altre equip valora si és real i, o bé l’accepta i se sumen als atacants, o bé es compta quantes canes (pala de 45 cm) hi ha fins al punt d’inici. Si no hi són els defensors, s’apunten el doble de la xifra. L’atacant queda eliminat si s’escapça el bèlit abans de tocar a terra.
Ahir no va fer falta que s’expliquessin totes aquestes regles ja que la majoria dels vuit integrants de cada equip s’havien fet farts de colpejar el bèlit des de ben petits. Era una final mundial i no hi faltava de res. Presentació oficial de tots els jugadors, àrbitre i tensió per aconseguir el ceptre mundial del bèlit. Dues voltes per equip i l’objectiu que el bèlit vagi de bòlit.

El públic de seguida va protestar reclamant que l’any que ve tots els integrants hagin d’anar obligatòriament amb calça curta. El joc comença i la ironia desborda el joc. L’àrbitre i organitzador del campionat, Juanjo Valeros, no té pèls a la llengua i no dubta a afirmar: «Que en són, de dolents!», davant un intent fallit de colpejar el bèlit. Com Rafa Nadal a París, algun jugador decideix canviar la cana per obtenir l’òptim resultat del joc. Algú del públic assegura que finalment la cadena televisiva Eurosport no ha pogut traslladar els satèl·lit per oferir en directe el matx. Acaba la primera ronda i l’equip verd domina per 105 a 65 canes.

Les finals són imprevisibles i a la segona volta l’equip vermell remunta fins a l’empat a 200, que obliga a fer una tercera volta. La pressió, sempre entre rialles, provoca una nefasta tercera volta, que, a més, torna a deixar l’empat, ara a 250. Com a la Champions, hi haurà penals. Tres llançaments dels capitans resoldran el mundial. Guanyen els verds amb un cop que el mateix guanyador del Garros envejaria.

Un dels capitans fa broma i assegura que al Japó hi ha estrelles del bèlit que responen al nom de Sisako Noparo i Minimo Milkanes. Per l’any que ve, volen organitzar un campionat i un grup de dones ja reclamen formar un equip. Els setze participants van demostrar que dos trossos de fusta poden ser més sans i més divertits que la majoria d’artilugis informàtics amb què juguen els adolescents d’avui des d’una pantalla. [El Punt]